Els facciosos seran vençuts

Aquesta pregunta me l’han posada diverses vegades. Avui, la puc respondre encara amb més fermesa que fa un temps. Cada dia que ha passat des de l’inici de la guerra civil espanyola arrela més en mi la convicció que la reacció del poble ha estat, a casa nostra, purament espontània. Això és, a més, fàcilment explicable i intel·ligible per qui coneix la història i els problemes del meu país. Els esdeveniments que estem vivint no podrien no haver-se succeït. I el seu origen és tan natural, pur, que, per explicar-los, no cal anar a cercar una explicació fora d’Espanya: a casa nostra hi ha tres institucions profundament odioses amb les quals el poble, cada any, està més indignat. He anomenat el clericalisme, el militarisme i el latifundisme. Veieu, aquests són tres vicis inherents a la història del nostre país i que, fins ara, res no havia pogut anihilar, ja que mai no havíem conegut la veritable revolució política, tan sols pronunciaments. Quan fa unes quantes setmanes, l’exèrcit s’ha posat en moviment contra el poble, finalment aquest s’ha despertat. I el despertar del poble és terrible. No podem dir que les masses s’hagin posat en moviment: pròpiament han “sorgit”.

Sí, les havien guanyades. Però no desitjaven una política d’extremisme. És d’acord amb elles, és a dir, d’acord amb la voluntat nacional, que hem portat una política d’esquerres.

De tota manera, els militars seran batuts. Com a França els sansculottes, els milicians espanyols venceran qualsevol coalició militar perquè defensen una causa sagrada.

Em sembla que el nou govern es constituirà sota el signe d’un gran pas endavant en matèria social. Li caldrà trobar una fórmula que canalitzi les noves aspiracions. De fet, es tractarà d’una república democràtica establerta sobre principis socials completament nous. Els preocupa molt quin paper tindrà la FAI un cop la guerra civil s’hagi acabat i la manera en què es podrà utilitzar la seva col·laboració al govern. Aquest problema no és insoluble. He trobat a la FAI disposicions constructives de molt interès i, segons crec, molt raonables.

Aquest problema no existeix a Catalunya, que no és un país de grans propietats. És cert que, a certes regions d’Espanya, encara hi ha algunes propietats vastes. Però el govern d’esquerres que ha resultat de les eleccions ja havia resolt la qüestió del repartiment de terres. Només falta executar-lo. El principi és que aquells que treballen la terra en podran ser propietaris al cap d’un cert nombre d’anys i que un banc corporatiu agrícola els donarà les facilitats necessàries per a poder fer aquesta adquisició. Sacrificarem la gran propietat privada perquè cal intensificar la producció i per les necessitats de la col·lectivitat. El llaurador només podrà posseir una quantitat limitada de terra, però és útil –indispensable– donar-li la il·lusió de la propietat.”