“Amunt el cor i clavats els peus a terra!”

“Fa unes setmanes, amb motiu de l’aniversari de la mort de Francesc Macià, vaig adreçar-vos una apel·lació patriòtica. I ara us parlo en circumstàncies d’un abast i transcendència que la complexitat i violència dels sentiments no troben en la paraula conducte prou penetrant, sensible i ric d’expressió per endinsar-me en els vostres cors, avui que ho voldria com mai he pogut voler-ho [...].

Catalans: tot el que significa i vol, i ha estat i pot ésser Catalunya, tot demana de nosaltres el sacrifici sense mesura. Tot el que feu i doneu en dolor i en sang és en defensa de la nostra terra estimada.

[...]

El Govern de la República coordina, dirigeix i té les funcions i responsabilitats inherents a la direcció de la guerra. I és obligació de tots atendre les seves disposicions, donar el nostre concurs espontani i entusiasta i fer que la mobilització del país continuï sense interrupció, en un alçament majestuós i terrible, símbol de la fortalesa impenetrable de Catalunya.

En aquest compliment del deure cal posar l’escalf i el sentiment d’una ànima patriòtica. Els ressorts morals són més necessaris que mai per tal que sorgeixi la força espiritual que dona presència al sentit heroic de la vida. És això el que resplendeix en l’heroisme dels soldats del front, i és això és el que brilla a la rereguarda, i ha d’alimentar-se per a situar-nos a l’alçaria d’aquests moment en què juguem el paper més transcendental de la nostra història.

Els nostres enemics saben el valor extraordinari que tenen en el nostre poble els ressorts sentimentals i patriòtics, perquè és un poble amb un ideal col·lectiu. I, per això, tractaran ara d’emprar el nostre llenguatge i regalar-nos amb música nostrada al so de les bombes que metrallen les poblacions civils. El menyspreu a Catalunya varen palesar-lo amb l’abolició de l’Estatut, amb la privació del nostre llenguatge en la zona rebel, amb llur propaganda i persecucions i amb les seves concepcions i sistemes que pretenen establir sota el signe de l’opressió i del despotisme.

Enfront nostre no hi ha res català ni res espanyol. És la invasió estrangera de països que anihilen tota expressió de llibertat individual i col·lectiva i que tan sols permeten la vida amb sotmetiment mecànic o al servil esclavatge més abjecte. I Catalunya té una consciència definida i és una realitat. I ama la llibertat, la democràcia, la cultura, el dret; totes les coses humanes, creadores i pacífiques en l’ordre, el treball i la justícia. En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins el nostre nom. Sento la vergonya i el dolor immens que em revolta amb glopades de coratge i de ràbia, quan penso en la gran extensió de terra catalana de les comarques lleidatanes i tarragonines que està ja en poder dels invasors. Em tremola el cor de pensar-hi. Però, catalans, no han d’anar més endavant. Cap de nosaltres no ha de restar inactiu; totes les hores, totes les forces, totes les inquietuds, totes les energies humanes i sobrehumanes, per a barrar el pas a l’invasor.

[...]

En començar he recordat que aquestes paraules venen després de les que us vaig dir com una oració patriòtica en l’aniversari del traspàs de Francesc Macià. Avui, que havia de parlar-vos, he tornat a la seva tomba en la planúria de la muntanya que mira al mar blau i he posat un ramell de flors al marbre. Llavors he sentit i fins crec haver dit això:

«Descansa. No hi arribaran. No pertorbaran el teu descans. No profanaran el teu sepulcre.»

Visca Catalunya!

Visca la República”