“Companys va donar la cara en tot moment”

L’edició és fruit de la meva vinculació amb Companys des del 1997, quan se’m va autoritzar per consultar el sumari del consell de guerra. Posteriorment, el vaig editar i m’hi vaig enganxar. Després, van venir mitja dotzena de llibres, bàsicament de textos dels anys vint.

Durant tota la guerra, Lluís Companys és a Barcelona, llevat d’uns escassos viatges a València, al front d’Aragó, a Madrid, a Sabadell i a Girona dels quals es conserven també textos i una petita activitat privada –Bèlgica...– i són la crònica, vista des de la perspectiva del president de la Generalitat, del conflicte, talment com si es tractés d’un dia a dia de l’actualitat. Els presento per ordre cronològic, anotats, amb les fonts i també amb voluntat d’exhaustivitat, tot i que hi ha parlaments que no s’han pogut localitzar.

Sí. Companys va començar fent de periodista. Va estar vinculat sempre a tribunes esquerranes com L’Avenir de Layret, va ser fundador i director primer de La Humanitat i coneixia l’impacte del periodisme escrit i oral. Va fer instal·lar un estudi de ràdio al mateix Palau i cada dia rebia els periodistes i parlava amb llibertat, tot i que també hi havia temes tabú, com ara la persecució social i religiosa i la presència de la censura de guerra. Tanmateix, hi havia contacte diari. Increïble avui dia.

Hi ha discursos o entrevistes, o declaracions que són simplement un acte de presència, breus, sintètics. D’altres són més profunds, tot i que Companys no era ni un intel·lectual ni un humanista, sinó un polític i home d’acció. Els parlaments i les declaracions són tota una visió de lligam amb el poble de Catalunya i hi posa un to, una emoció, una passió que el fan profundament emotiu. No és tant el que diu, sinó com ho diu. I si ens atenem als testimonis presencials, com ara de Teresa Pàmies, Teodor Garriga i Moisès Broggi, realment era així. Aconseguia captivar, motivar i fins i tot impressionar l’auditori.

Hi juguen un paper important els silencis, en els dos vessants, el que no diu per la conjuntura fins passats els Fets de Maig, i les pauses. Els discursos són breus, curts, també molt intensos pel to, amb un lèxic senzill i popular, fins i tot amb vulgarismes i castellanismes, que són constants. He aplegat gairebé 270 intervencions, que equivalen a gairebé una cada cinc dies, és a dir que eren abundoses.

Companys sabia usar el temps polític amb habilitat. Quan convenia callava i quan li interessava cercava els periodistes però no s’hi recreava; era parc, gairebé lacònic, però tenien impacte; comentaristes i editorialistes en parlaven i la seva paraula era projectada amb facilitat als periòdics.

Efectivament, en la premsa catalanista com La Humanitat, Ultima Hora, Diari de Catalunya, La Publicitat, L’Autonomista... hi sovintejava. Amb l’anarquista era vacil·lant: en uns era vist a distància (Solidaridad Obrera i Catalunya, tot i que hi va escriure la presentació del número 1) i en d’altres, amb simpatia, com a La Veu de Catalunya, requisada, tot i que van mantenir la capçalera. En la premsa socialista governamental, sindical o comunista (La Vanguardia, Las Noticias, El Diluvio, El Noticiero Universal, Treball...) la seva presència era més limitada als fets rellevants. També hem mirat altres publicacions (Meridià, Moments, Mi Revista, Amic, etc.), així com premsa comarcal (Llibertat, Acció, Empordà Federal...), però sovint es tractava només de reproduccions. Malauradament, es conserven pocs materials, tret d’uns pocs originals i uns enregistraments.

Sí. N’hi ha una mitja dotzena. Es tracta de material extraordinari i que convindria restaurar, tot i que hi ha una edició de fa uns anys que vaig editar per a la revista Sàpiens i que amb un curt enregistrament fílmic són testimonis d’època ben singulars i ens corroboren el que diuen els testimonis sobre el to i les característiques dels seus parlaments.

La seva imatge és la d’una persona íntegra, que dona la cara en tot moment. Malgrat saber que tot està perdut no abandona i segueix per dignitat. Fa una defensa radical del republicanisme, amb una fidelitat extrema a les autoritats centrals, instal·lades, per cert, a Barcelona. I calla davant les limitacions, greuges i laminacions de l’Estatut perquè hi ha en joc una causa superior: guanyar la guerra. Les multituds l’adoren perquè saben com es lliura a la defensa de la República. Si va fer la proclama del 6 d’octubre d’octubre va ser pel rumb antirepublicà que tenia el govern dretà. Però quan surt de la presó gairebé 1 milió, d’habitants, dels 2 milions d’aleshores, surten al carrer per aclamar-lo. La seva catalanitat va també en augment fins a formar part, cap al final de la guerra, del que seria el sector d’ERC més sensibilitzat pel nacionalisme. No era independentista, però volia una autonomia integral, plena, sense interferències.

Ara estic amb els discursos que va pronunciar durant la República. M’agradaria aplegar els parlaments i les intervencions que va fer des del 1931 fins al 1936 per tal de recollir episodis tan interessants com la proclamació de la República, la defensa de l’Estatut o el judici pels Fets d’Octubre.