L’últim front

PROJECTE AMB PRECEDENTS

La proposta que s’acaba materialitzant es comença a gestar uns anys abans amb l’excusa de commemorar el quart de segle de la fi de la batalla de l’Ebre, l’experiència bèl·lica moderna més devastadora que hi ha hagut mai sobre sòl del Principat, efemèride emmarcada en una commemoració d’abast general en el marc de la cínica campanya Veinticinco años de paz destinada a blanquejar la dictadura considerant que el feixisme no va ser pas el moviment colpista que va provocar la Guerra Civil, sinó el que va portar la pau. El món a l’inrevés sostingut sobre les restes de la pilastra del pont de la Cinta, volat per les tropes lleials a la República l’abril del 1938 per dificultar l’avenç de les tropes insurrectes.

La campanya commemorativa del quart de segle de dictadura serveix, de fet, per desencallar el vell somni del franquisme local de fer un monument a l’Ebre. Com ha documentat magníficament un treball de la periodista Sònia Castelló i Torà publicat recentment, la primera proposta documentada data del 31 d’octubre del 1939, el mateix any que acaba la guerra, quan la gestora municipal de Tortosa ja té la idea d’utilitzar la pilastra del pont de la Cinta com a base d’un monumento alegórico del triunfo de las armas nacionales. La idea va canviant de calaixos, i fins i tot en surt periòdicament en forma de maquetes i dibuixos exposats, amb pressupostos de materialització inclosos, en diferents presentacions públiques durant els anys quaranta i cinquanta, la majoria inspirades o impulsades per l’arquitecte municipal Agustí Bartlet, que topen amb la falta de recursos o amb el corrent d’opinió més pragmàtic partidari de refer el pont.

L’impuls definitiu pren forma aprofitant el vent de cua que propicia l’efemèride dels vint-i-cinc anys, sota el padrinatge del governador Fernández Martínez. Constitueix una comissió promonument integrada per ell mateix i pel president de la Diputació, Antonio Soler Morey; l’alcalde tortosí, Joaquim Fabra, i el sotscap provincial del Movimiento, Tomás Pelayo. El disseny del monument és encarregat al director de l’Escola d’Art de Tarragona, l’escultor Lluís Saumells, que també va dirigir i supervisar unes obres que es van donar per concloses el 13 de novembre del 1964, amb un cost de 4,5 milions de pessetes finançat per mitjà de donatius de la Diputació, ajuntaments i entitats de la zona i també per particulars. Saumells projecta i executa un conjunt escultòric de 45 m d’altura format per dues piràmides estilitzades de ferro de diferents altures, que contenen tota la parafernàlia feixista del moment, com la creu de Sant Jaume, una àliga de ferro amb les ales desplegades que avui dia encara no ha aixecat el vol, tot i que el 1986 se li va treure l’anagrama personal del Caudillo que sostenia amb les urpes, i una altra creu orientada simbòlicament a les serres de Pàndols i Cavalls, on es van produir els combats més cruents. Vitralls il·luminats de nit des de l’interior, i restes de metralla incrustades artísticament completen una obra coronada per l’estàtua de bronze d’un combatent sostenint un estel amb el braç alçat. Les connotacions ideològiques fins i tot arriben a les empreses escollides per materialitzar la feina, entre les quals hi ha el subministrador de ferro del règim, l’empresari i primer alcalde franquista de Barcelona, Miquel Mateu.

inauguració fastuosa

Tot i que la feina s’enllesteix a finals del 1964 cal esperar fins al 21 de juny del 1966 perquè el monument sigui inaugurat, en una cerimònia presidida pel dictador en persona i que, si es creuen les cròniques de l’època i es revisa el butlletí corresponent del NO-DO disponible a YouTube, aplega més de 100.000 persones arribades de les comarques de Tarragona, Terol i Castelló. Les cròniques de l’època, concentrades en el Diario Español, editat a Tarragona, destil·len tota la pirotècnia verbal i la faramalla adjectiva i d’adhesió al règim. En l’edició del 22 de juny s’hi recull en un lloc destacat l’al·locució feta pel dictador des de la mateixa riba de l’Ebre, un discurs que mostra la voluntat de tergiversar els fets històrics i presentar-se ell mateix com el salvador de la pàtria: “No constituyó el triunfo de un bando, sino la victoria de toda la Nación, representó el término de una larga etapa de decadencia, e1 cambio completo a una nueva era de resurgimiento de la Patria, lo que, en la razón o en el error, todos los españoles ansiaban. Sobre ella se levantaron estos veintisiete años de paz y de ¡resurgimiento. Por eso hemos de agradecer a Tortosa, ciudad mártir de aquella epopeya, que haya querido perpetuar aquella gesta, con este grandioso monumento al heroísmo de tantos españoles que, con el sacrificio de sus vidas, rubricaron el mandato solemne de nuestros muertos.” Hi ha un fragment que, de passada, aclareix algun dubte a aquells que consideren que les llibertats de Catalunya no van ser objectiu del franquisme, quan Franco recorda que a les vores de l’Ebre “libramos la batalla más trascendente de nuestra guerra, ya que en ella se decidió, para siempre, la unidad entre las tierras y los hombres de España.” Contra rojos i separatistes, queda clar. La crònica periodística de la jornada, una mica més conciliadora, remarca que a l’acte hi han assistit “los que combatieron en un verano de veintiocho años atrás junto a las aguas nutricias del Ebro, los que estuvieron en una y otra orilla, porque si para quienes llegaron a ellas con la brújula impar de las banderas victoriosas el día tenía ecos de honor y de gloria, para los que no alcanzaron este dosel la jornada tenía ritmos de amor y de hermandad”.

L’esdeveniment multitudinari marca una fita històrica a la capital ebrenca, tot i que dels cinquanta-quatre anys que fa que és allà n’ha passat més sent centre de polèmiques que no pas creant consens, per bé que, com un altre cas emblemàtic de les Terres de l’Ebre, els bous, defensors i detractors del monument no coincideixen en ideologies i encara menys en sigles polítiques.

intents de retirada

Integrat majoritàriament pels tortosins com un element més del paisatge urbà, la realitat és que el suposat consens per mantenir el símbol franquista no és tan evident, ja que no passen ni vint anys abans que, un cop ja arribada la democràcia, sorgeixin les primeres reivindicacions de desmantellament. La primera, l’any 1984, arran d’una proposta de l’historiador local Ramon Miravall. No reeixeix per l’oposició intransigent de l’alcalde de CiU, Vicent Beguer, que malgrat tot, dos anys després, el 1986, aprofita unes obres de consolidació que hi fa el Ministeri de Defensa per retirar la parafernàlia més escandalosament franquista.

Durant vint anys, sembla que aquesta desfeixistització parcial visualment tanca la polèmica, que fins aleshores tampoc no ha passat de l’opinió pública local i comarcal, fins que l’any 2006, l’aleshores alcalde, el socialista Joan Sabaté, convoca un concurs d’idees per retirar el monument, un intent que també acaba estancat. L’aprovació de la llei de memòria històrica del 2008 reactiva la polèmica i, d’entrada, comporta la retirada de les plaques commemoratives situades a les ribes del riu, amb unes primeres propostes de resignificació de l’espai com a alternativa al desmantellament proposades des del nounat Memorial Democràtic, controlat en aquella època per ICV.

Amb l’arribada del convergent Ferran Bel a l’alcaldia (2007-2018) es revifa el debat entre detractors i defensors de mantenir la construcció. El 2010, el ple de l’Ajuntament tomba una moció presentada per una entitat cívica que insta a complir la llei de memòria històrica. Mentrestant, la incertesa sobre la titularitat efectiva de l’obelisc metàl·lic fa que totes les administracions xiulin a l’hora d’adjudicar la responsabilitat de la possible retirada. Campanyes populars en contra i a favor, catalogacions i descatalogacions com a bé cultural, informes del Síndic de Greuges i noves mocions presentades al ple desemboquen el 2015, arran del pacte de govern entre CiU i ERC per mantenir Bel a l’alcaldia, en l’anunci de celebració d’una consulta veïnal, mentre al Parlament de Catalunya, Junts pel Sí es divideix a l’hora de votar una moció de la CUP, el març del 2016, que insta a retirar el monument. Els diputats de l’òrbita de Convergència, hi voten en contra, els d’Esquerra s’abstenen i alguns independents, com Lluís Llach, Raül Romeva, Toni Comín i l’ebrenc Germà Bel, donen suport a liquidar el vestigi franquista. Dos mesos després, el 28 de maig del 2016, es fa la consulta a Tortosa, amb una pobra participació ciutadana, en què es mobilitzen més els partidaris de mantenir el monument, que obtenen gairebé el 70% dels vots.

‘ELS DIES COMPTATS’

Des d’aleshores, escudat en el resultat del referèndum i en el desconeixement de la titularitat del monument, l’Ajuntament tortosí, avui amb Meritxell Roigé (JuntsxCat) com a alcaldessa, ha anat llançant pilotes fora. Les novetats han tornat amb l’arribada de la tardor, després que fa uns mesos la consellera de Justícia, Ester Capella, digués que el monument de l’Ebre tenia “els dies comptats” i que aquesta mateixa setmana el grup d’ERC al Congrés hagi retret al govern espanyol que no s’hagi mogut ni un dit des que el 2007 es va aprovar la llei espanyola que permet des d’aleshores retirar el símbol franquista tortosí. L’anunci es podria concretar properament, un cop superats els últims tràmits burocràtics que n’impedeixen la retirada. La resposta als dubtes, previsiblement aviat. L’Ajuntament ja té els tres informes preceptius que han de permetre la descatalogació del vestigi feixista. Els del Departament de Cultura i el del Memorial Democràtic van arribar fa mesos. El de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), s’ha fet esperar durant mesos, fins que la consellera Capella l’ha reclamat per carta al govern de l’Estat. La titular de Justícia, a més, està disposada que la Generalitat assumeixi els costos del desmantellament si l’Estat no s’hi posa. La pilota ara mateix és en mans d’un consistori que, tradicionalment, ha marejat la perdiu amb el tema. Si les picabaralles polítiques de campanar no ho impedeixen, el monument franquista de l’Ebre sembla a punt de perdre definitivament una batalla que no hauria d’haver guanyat mai.