Justícia arbitrària

DIVIDIR LES CAUSES

Ara bé, com s’expliquen unes valoracions tan dispars d’uns mateixos fets, en funció de quines siguin les mans sentenciadores? L’advocat i membre del col·lectiu Drets Agustí Carles recorda, d’entrada, que des del 2015 és la llei la que permet dividir una mateixa causa entre diferents jutjats i la que empara la decisió del Tribunal Suprem de trossejar la causa contra els líders de l’independentisme. “Abans del 2015 –explica Carles– qualsevol causa oberta estava en mans d’un mateix jutjat per evitar, precisament, sentències contradictòries, però la llei va canviar, i Manuel Marchena ho va aprofitar. El sistema espanyol fa que hi hagi molts jutges que revisin un cas, conscients que la ideologia pot jugar un paper.” Aquella desviació ideològica que pot afectar en primera instància “pot tenir la seva correcció en instàncies superiors; entre tots s’acaba fent justícia, és la filosofia que ens ensenyen a la facultat”, subratlla el membre de Drets. Així doncs, en el moment en què una causa queda repartida, cada judici funciona de manera independent. Això explica l’èmfasi que l’advocada de Trapero, Olga Tubau, va posar a l’inici del litigi en recordar: “Aquest és el meu judici.”

Agustí Carles insisteix que cada tribunal “té la seva pròpia prova i el seu propi interpretador, ignorant completament què fan els altres”. Per aquest motiu, es pot donar el cas, com ara ha succeït, que “al Tribunal Suprem es creguin la versió de Diego Pérez de los Cobos i Daniel Baena i, en canvi, l’Audiencia Nacional, no”. Cada tribunal fa una valoració del que ha sentit i ha vist”. Així doncs, l’absolució de l’excúpula dels Mossos no tindrà un efecte positiu immediat en la situació actual dels líders independentistes, avança Agustí Carles. Ara bé, tampoc es pot donar el fet a la inversa. Malgrat que la fiscalia recorri contra l’absolució i l’avaluació dels fets davant el Tribunal Suprem, “en cap cas es poden modificar els fets provats, així que amb la contundència que s’exposen els arguments de l’absolució, és molt difícil que el Suprem pugui revocar aquesta decisió”, subratlla l’advocat gironí.

Pel que fa al vot particular emès per la magistrada Concepción Espejel –recusada en diverses ocasions per la seva proximitat al Partit Popular–, Agustí Carles assegura: “El que val és el que diuen els altres dos magistrats en la sentència, que és la valoració autèntica.” Espejel, la magistrada de qui María Dolores de Cospedal presumia d’amistat, es desmarca dels dos companys de tribunal amb un document de 461 folis –multiplica per més de quatre l’espai que ocupa la sentència, de 96 pàgines– amb la voluntat, segons el parer d’Agustí Carles, “de donar aire a la fiscalia i ajudar-la a posar en dubte la sentència”: “Intenta arribar al Tribunal Suprem i fer un últim servei a la unitat d’Espanya, amb un document que és un autèntic nyap.”

En qualsevol cas, Agustí Carles creu que la sentència de l’Audiencia Nacional en relació amb l’excúpula dels Mossos és un element que el Tribunal Europeu de Drets Humans “pot tenir en compte quan hi arribi el cas dels líders independentistes que han estat condemnats, que en algun moment hi arribarà”, conclou Carles.

En el cas dels membres de la mesa del Parlament de l’octubre del 2017, la divisió de la causa també ha desembocat en una doble vara de mesurar. Mentre que l’expresidenta de la mesa Carme Forcadell ha estat condemnada a onze anys i sis mesos de presó per un delicte de sedició, les quatre persones que han estat jutjades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –Anna Simó, Ramona Barrufet, Lluís Corominas i Lluís Guinó– han estat castigats amb una inhabilitació de vint mesos i una multa de 30.000 euros per cap, fent més injusta, si cap, la condemna de l’expresidenta de l’ANC. L’exdiputada de la CUP Mireia Boya, inclosa en la mateixa causa, ha estat absolta. L’altre membre de la mesa esquitxat per aquesta causa és Joan Josep Nuet, però la seva condició de diputat d’ERC a Madrid li atorga l’aforament i haurà de ser jutjat pel Tribunal Suprem. De moment, els quatre condemnats han anunciat que recorreran contra la sentència del TSJC davant del Tribunal Suprem, on presentaran un recurs de cassació. El cas podria caure en mans dels jutges del procés. Un cop el Suprem resolgui, els quatre exdiputats encara podran demanar empara al Tribunal Constitucional, abans de fer el salt definitiu a la justícia europea. Mentre la sentència no sigui ferma, no hauran de complir la condemna, ni abonar els 30.000 euros. Uns diners que, en principi i si s’acaben abonant, haurien de sortir de la caixa de solidaritat.

BIAIX IDEOLÒGIC?

Que dues sentències que parteixen de la mateixa acusació puguin ser com la nit i el dia, sumat al fet que són els mateixos partits polítics els que trien els seus magistrats afins i que la ideologia de molts jutges ha quedat al descobert, convida també a preguntar-se fins a quin punt les idees poden afectar el sentit d’una sentència. Existeixen els judicis polítics? Traslladem aquesta pregunta al professor de ciència política de la Universitat de Barcelona (UB) Xavier Torrens. “A grans trets –respon–, en dictadures sí que es fan judicis polítics i, en contrast, en democràcia els judicis garanteixen la seva justícia gràcies al compliment de la llei mitjançant la independència del poder judicial.” I afegeix: “A partir d’aquí, hem d’entendre que el sistema polític està conformat no només pel sistema de partits i la forma de govern, sinó també pel sistema judicial. De fet, el poder judicial és un poder polític, ja que és un dels tres poders de l’Estat (legislatiu, executiu i judicial). Ara bé, la democràcia té separació de poders. En conseqüència, és vital la independència del poder judicial.”

Aquesta és la base jurídica sobre la qual hauria de pivotar qualsevol democràcia, però el professor de la UB va més enllà i qüestiona que la teoria sigui vàlida en el cas del Tribunal Suprem i de les seves sentències condemnatòries als polítics catalans independentistes: “Les crítiques assenyalen que no hi va haver independència del poder judicial, sinó interferències polítiques. I aquí és on cal entendre el context: Espanya és el quart estat europeu per la cua en garantir la independència del sistema judicial, segons un informe de la Unió Europea. Només es veu superada per Croàcia, Eslovàquia i Bulgària”, recorda.

És així com Xavier Torrens arriba a la conclusió que el problema espanyol “és que es tracta d’un sistema polític democràtic en què la cúpula judicial té una excessiva imbricació amb el poder dels partits polítics, com ho demostra el fet que el Consell General del Poder Judicial fa dos anys que exerceix amb un mandat caducat i és el resultat de picabaralles entre forces polítiques”.

En canvi, per a aquest professor de ciència política la sentència absolutòria del major Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana “sí que la podem veure com una exemplificació d’una sentència en què hi ha hagut independència del sistema judicial, perquè un jutge progressista i un jutge conservador han estimat per majoria dins del tribunal, fins i tot n’ha quedat en minoria la presidenta, que la cúpula dels Mossos d’Esquadra no era culpable ni de sedició ni de desobediència”. I cita aquesta sentència com un exemple de com tots els jutges haurien de fer la seva feina: “Amb una independència judicial allunyada de la polarització política i del partidisme, jutjant només els fets provats.”

Finalment, mantenint el fil del possible biaix ideològic en allò que els jutges sentencien, Xavier Torrens resol l’entramat recordant: “Els jutges són ciutadans que tenen ideologies polítiques, però que no poden ser partidistes. I en la cúpula judicial espanyola hi ha jutges que s’han vist immersos en la polarització política que hi ha hagut arran de la recentralització espanyola des de Mariano Rajoy i el transcurs del procés. Això ha causat una politització de jutges del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, l’Audiencia Nacional i el Consell General del Poder Judicial que han patit els polítics independentistes catalans.”.