“He plorat molt i tinc por que tot això torni, però ho tornaria a fer”

Laia Turón, fisioterapeuta nascuda a Blanes i resident a Girona, ha vist com pocs la covid-19 i els seus devastadors efectes de ben a prop, com molts altres treballadors del sector de la salut. Va patir amb força intensitat l’esclat de la pandèmia al març; a més, pocs mesos abans havia estat mare per primer cop. “Tornava de la meva baixa de maternitat un 9 de març i quatre dies més tard ens confinaven”, recorda la Laia, que treballa al departament de rehabilitació d’accidents de trànsit de l’Hospital de Santa Caterina de Salt.

“Al principi no m’ho creia. De sobte, em trobava anant a buscar mascaretes a urgències i fent-les servir set dies a la setmana”, diu. I és que de seguida va haver de prendre una decisió professional força compromesa i arriscada: “El nostre cap ens va repartir per l’hospital. Va preguntar qui volia anar a l’UCI i m’hi vaig oferir.” “Crec que era un moment en què la gent necessitava la meva ajuda. Jo volia aportar el meu granet de sorra”, explica Laia Turón, que va treballar en unes condicions físiques i psicològiques molt dures durant un mes i mig amb pacients de covid.

“Tot era molt nou, i ningú sabia gaire bé com tractar la malaltia. Anàvem molt dia a dia, prenent decisions d’un dia per l’altre”, assegura aquesta fisioterapeuta de 32 anys, a qui el coronavirus, òbviament, l’ha marcat molt en la seva vida professional i personal. “De por, no en vaig tenir. Volia pensar que sent jove, si em contagiava, no em passaria res, però patia per endur-me el virus cap a casa. Tenia parella i una nena de sis mesos, que cuidaven els meus pares”, comenta. És evident que el risc hi era, i per això les precaucions mai van ser poques. “En prenia moltes. Cada pas a l’hora de posar-me l’EPI. Cada guant... Trigava vint minuts a vestir-me i a desvestir-me”, afirma.

L’experiència viscuda ha deixat històries i records durs, un preu que havia de pagar tant sí com no qualsevol que estigués a primera línia. “Va ser una època en què vaig plorar molt. Tot et crea molta inseguretat. No saps si podràs ajudar, si l’endemà et trobaràs els malalts...”, recorda emotivament la Laia, que va tractar més d’una desena de pacients, molts dels quals no se’n van sortir. “En aquell moment, em desmuntava quan arribava a casa, però a l’hospital intentava autoprotegir-me. Inconscientment no m’afectava tant. Em centrava molt en la feina, però quan arribava a casa pensava: «Mare meva el que he patit avui.» Estar a casa també em semblava un luxe, perquè pensava en com de malament ho devien estar passant els malalts”, explica.

Turón podria explicar casos i històries personals bones, i no tan bones. I és que la covid-19 ha deixat pel camí exemples de fortalesa i també de debilitat humana. “Vaig tractar el pare d’un amic meu de tota la vida. Me’l vaig trobar el primer dia a l’UCI, quan estava sedat. El dia que es va despertar li vaig dir qui era i em va reconèixer. Ell creia que els seus nets eren morts i no tenia ganes de viure, però li vaig ensenyar vídeos dels nets i li vaig dir que l’estaven esperant. En saber la veritat, en ser-ne conscient, va reaccionar i va canviar el xip. Crec que li vaig donar força i ànims”, explica. El context per fer entendre als malalts on estaven i per què va ser molt complicat al principi, durant els mesos de març i abril. Això també ho va patir de primera mà la Laia: “Preguntaven per què no venien els familiars. Com els expliques que hi ha una pandèmia mundial i que tothom està a casa?”, diu. A més, aquesta situació la patien a l’hospital, no només amb pacients grans. “Quan la gent va ingressar al principi, encara no havia esclatat tot. I quan es van despertar tot havia canviat. Jo els explicava que tenien una pneumònia i que es podien contagiar, però no els explicava la veritat. Era una versió light i personalitzada per a cadascú. Els havia de justificar, també, per què anava tan protegida”, relata aquesta fisioterapeuta de l’Hospital de Santa Caterina.

Amb perspectiva, la Laia segueix fent una lectura positiva del seu esforç personal i del dels seus companys enmig d’una emergència sanitària que la va posar en contacte amb la mort. “Va ser molt fort. Mai hauria pensat que viuria una situació així. Em va sorprendre que tots els meus companys responguessin tan bé. Tots vam fer pinya”, assegura Turón, que segueix vivint pendent de l’evolució de la pandèmia i del que encara pugui passar. “Quan vaig sentir que hi podria haver confinaments un altre cop em va caure el món a sobre. Tinc por que tot això torni, però ho tornaria a fer perquè, tot i la por, crec que val la pena ajudar. Els sanitaris ho portem a dins”, afirma. Això sí, amb un missatge, un prec final, per als que han d’evitar que el drama s’accentuï: “La responsabilitat individual i la col·lectiva són molt importants. Els joves són forts, però també han de prendre mesures. Han de vetllar per tothom”. Compromís, sí, però solidaritat, també.