Carta sense resposta
Antoni Monguilod va fer públic l’estiu del 2019 el seu desig de morir dignament arran d’una malaltia degenerativa que patia des de feia dotze anys. La seva demanda no va ser atesa i va morir pocs mesos després
DECISIÓ
“Una setmana després del casament de la meva germana, el meu pare ja ens va dir que volia marxar”“Ningú hauria d’intervenir en la voluntat d’una persona que vulgui morir si no és per ajudar-la.” Són paraules d’Antoni Monguilod, malalt d’atròfia multisistèmica –un tipus de Parkinson–, i que va morir l’octubre de l’any passat. Monguilod va donar a conèixer el seu cas als mitjans de comunicació a través d’una carta en què reclamava el dret a morir dignament “per deixar de patir” i la legalització de l’eutanàsia. Feia dotze anys que patia aquesta malaltia degenerativa, que en els darrers temps l’impedia valer-se per si mateix. Antoni Monguilod era un home inquiet i actiu. Electricista de professió, va fer de regidor a l’Ajuntament de Malgrat de Mar i va editar la revista local Som-hi! “Els símptomes més evidents es van manifestar de ple ara fa sis anys, amb pèrdues de memòria, lentitud a l’hora de fer les coses més simples, presa de decisions incoherents... Va ser un moment delicat”, explica un dels seus quatre fills, en Marc. Tres anys més tard, el diagnòstic va mostrar una tipologia concreta de Parkinson, més agressiva i sense aturador. “De sobte, hi havia algun medicament que semblava que aturava el procés, però poc després la progressió continuava. Això va ser un cop per al meu pare, adonar-se que no tindria cap oportunitat ni de mantenir a ratlla la malaltia ni, encara menys, de millorar-se”, explica en Marc.
L’entrada de cuidadors al domicili, on fins llavors l’atenció al pare havia recaigut sobretot en la mare, va ser el moment clau per acabar acceptant la nova situació. “Va costar molt, però no hi havia cap altra solució per garantir la millor atenció. La malaltia es va instal·lar a casa i hi havíem de conviure”, assenyala en Marc, que afegeix que a partir de llavors el seu pare es va veure preparat per verbalitzar que volia marxar.
LA PETICIÓ
Una amiga de la família, el marit de la qual s’havia suïcidat, va alertar en Marc que el seu pare li havia dit que volia seguir el mateix camí. “Vam parlar primer tots dos i va acceptar que qualsevol decisió sobre el tema havia d’estar consensuada amb la família”, comenta. El casament d’una de les filles va aturar la petició, “però una setmana després ja ens va dir que volia marxar.” Des del primer moment, encara que amb diferents graus d’implicació, tots els membres de la família van acceptar la decisió de l’Antoni i van treballar per trobar la solució més adient. “Vam anar contactant amb professionals que ens podien assessorar en la part sanitària i legal, i el meu pare em va demanar d’escriure una carta als mitjans de comunicació.” La repercussió social de la carta va ser immediata, i el cas de l’Antoni va sortir en diaris i televisions d’abast català i espanyol.
“Ens vam informar de la possibilitat d’aconseguir el medicament que l’ajudaria a morir, però els metges ens van dir que el meu pare no duraria més d’un mes, que s’aplicarien les cures pal·liatives pertinents i que marxaria de manera natural. Quan va acabar l’estiu, amb la malaltia molt avançada, els metges li van aplicar la sedació final”, relata en Marc. El fill d’Antoni Monguilod lloa la feina dels professionals de les cures pal·liatives, però entén que treballen segons uns protocols que avui s’imposen a la decisió personal de la persona que vol morir. “La llei de l’eutanàsia és imprescindible per aclarir conceptes i per protegir els drets del pacient, però també dels professionals que s’hi enfronten cada dia”, explica.
L’Antoni Monguilod va deixar escrit que volia deixar el cos a la ciència, però amb els excessos de medicació dels darrers mesos, finalment només va poder fer cessió de teixits i de les còrnies. “El meu pare tenia les idees molt clares”, reflexiona en Marc, que assegura que la situació viscuda li ha enfortit la relació que fins ara tenia amb la mort. “Ens falta cultura de la mort com a societat, perquè majoritàriament defugim parlar-ne fins que ens toca de ben a prop, i llavors molts no saben com reaccionar, com afrontar un episodi tan important”, assegura. Convençut que la llei de l’eutanàsia tirarà endavant, Marc Monguilod espera que no es converteixi “ni en escenari de disputes partidistes, ni en imposicions ideològiques”. “Cal escoltar el malalt, saber què vol i per què ho vol, perquè és la seva vida i també ha de ser la seva mort”, constata.
FRAGMENTS
Teresa MàrquezAntoni Monguilod va publicar la seva carta als mitjans el 30 de juny del 2019. Hi explicava la seva situació: “Soc un malalt terminal de Parkinson, i des que em van diagnosticar la malaltia he tingut clar que arribaria un dia, no gaire llunyà, en què m’hauria d’enfrontar a la mort.” Les seves pors: “Ha arribat un punt que no em puc valer per mi mateix i he de dependre d’altres persones, sobretot de la meva dona. I com que això no té solució i l’estimo molt i no vull que perdi la salut cuidant-me, he decidit posar fi a aquesta situació.” I les seves demandes: “Als polítics els demano que despenalitzin l’assistència a traspassar, perquè ajudarien molta gent i s’estalviaria molt de patiment. I que dotin de mitjans els estudis sobre les malalties neurodegeneratives.”
