“Ja no vull que em tanquin l’escola”

Quan el 12 de març va sentir que es tancaven les escoles, Pablo Navarro, un nen de Badalona que aleshores tenia 10 anys, ho va celebrar com si fos festa major. Recorda els crits d’alegria dels companys. Ara bé, un cop ha vist el virus de ben a prop, la seva opinió ha fet un gir radical: “Si ens tornen a enviar a casa, ja no m’agradarà tant. Prefereixo estar a l’escola.” En Pablo és el gran de tres germans. Tant el seu pare com la seva mare són infermers, i tots dos es van contagiar de covid. Primer, la mare i més tard, el pare. Impossible aïllar-se. Mentre el pare treballava a l’hospital, ella, estant malalta, havia de tenir cura de la canalla. El Pablo, de cop, es va haver de fer gran. “Vaig haver de fer-me càrrec del meu germà de 2 anys –el mitjà en té 8– perquè la mare estava molt cansada i el pare estava a la feina o dormint [treballa en el torn de nit].”

“Aquells dies –admet– vaig passar por, perquè les televisions eren un monotema i pensava que els pares podien empitjorar en qualsevol moment.” El contagi del pare va ser més intens: “No es podia moure del sofà, quan ell mai no s’està quiet.” El Pablo i el seu germà mitjà van tenir símptomes lleus del coronavirus, així que donen per fet que han passat la malaltia. Eren els dies més caòtics i els casos així no es diagnosticaven. Dona gràcies que cap dels quatre avis s’hagi contagiat. “No els vam anar a veure per no posar-los en perill”, afirma.