El model policial, a examen

DEFENSA DE 54 ENCAUSATS

Alerta Solidària és l’organització que porta la defensa de fins a 54 independentistes que han vist com el govern de la Generalitat els fa seure al banc dels acusats. D’aquest més de mig centenar, alguns casos han estat molt mediàtics, com el dels nou de Lledoners, pendents de judici, o l’Ibrahim i en Charaf, absolts després de passar vuit mesos a la presó per les protestes de la sentència del procés. El portaveu d’Alerta Solidària, Xavier Pellicer, sap que la llei obre la porta que la Generalitat es presenti com a acusació, però recorda que les lleis “es poden canviar, sobretot perquè actualment s’està posant en perill l’activisme social”. “Si la Generalitat no es persona contra els manifestants que són denunciats per la policia, els drets dels Mossos d’Esquadra, en aquest cas, no són vulnerats perquè es poden defensar igualment a través de la mateixa organització.” Pellicer, que aquesta setmana s’ha incorporat a la candidatura de la CUP per al 14-F, creu que aquesta persecució de la mobilització ciutadana i les denúncies posteriors “s’han usat per acontentar els sectors més durs dels cossos policials, situats en alguns casos en l’esfera de l’extrema dreta”. Fins i tot es mostra convençut que “s’ha arribat a dotar els cossos policials d’una certa impunitat per perseguir manifestants” i que “els informes policials suporten qualsevol visió dels fets, també quan les proves aportades són dubtoses”.

Qualsevol model policial està permanentment sota supervisió i admet revisions per tal d’adaptar-se als canvis que emergeixen de la mateixa societat. Una qüestió que es repeteix sovint és: hi ha una altra manera d’actuar per evitar els enfrontaments entre la policia i els manifestants, quan es produeixen desordres públics o quan hi ha un grup de persones practicant la desobediència civil? En parlem amb el cap de la policia municipal de Terrassa, Antoni Flores. És llicenciat en criminologia i la tesi del seu doctorat (UAB) tracta precisament sobre la gestió dels desordres públics. El seu punt de partida: “Qualsevol model policial, com tot a la vida, és revisable.” “La gestió de la protesta, o dels desordres públics, està en evolució constant, atès que són un reflex de la societat, que és canviant, sobretot en els darrers anys”, rubrica. Segons Antoni Flores, “no hi ha cap fórmula màgica sobre com gestionar aquestes temes, cap país la té”, però sí que considera que hi ha camp per córrer si es vol millorar la gestió de la protesta, sobretot quan deriva cap a un clima de tensió. Primera recepta que aporta: “Hi ha marge de millora en la gestió prèvia, en la mediació feta els dies anteriors a la cita, on les policies municipals han de tenir un paper fonamental.” Es tracta de pactar les regles del joc amb qui lidera la manifestació. Per exemple, acceptar que es talli una via principal, però amb el compromís de desallotjar-la a l’hora pactada. “La relació continuada amb la societat civil ajuda que no ens vegin com un enemic i a respectar els pactes”, sosté. Això ja es fa, admet, “però potser no s’ha institucionalitzat de manera sistemàtica, i també falten efectius per poder exercir aquesta tasca en el dia a dia, no de forma intermitent”. Flores és conscient que no sempre es pot emprendre una negociació prèvia, perquè hi ha ocasions en què la dimensió de la protesta supera aquesta estratègia. És el cas, per exemple, de les protestes per la sentència del procés, que a Barcelona van concentrat gent d’arreu.

Un altre element que és cabdal en la gestió dels desordres públics, segons aquest expert que també té una llarga trajectòria al cos dels Mossos d’Esquadra, és la transparència. Posa un exemple viscut en primera persona: “Fa uns quinze anys, a la ciutat alemanya de Hannover, vaig veure en una manifestació una furgoneta de la policia amb un megàfon gegant al sostre, típic de les manifestacions, per fer arribar el missatge a tothom. Anaven deixant clar que procedirien a detenir qui alterés la pau social.” El cap de la policia municipal de Terrassa recorda que les càrregues policials han de ser “justes, proporcionades, oportunes i congruents”, i creu també que alguns canvis en la llei ajudarien a evitar situacions d’enfrontaments, i assenyala d’entrada els desnonaments. “Si la llei permet fer fora aquella família i un jutge ho ordena –argumenta–, la policia no pot prevaricar i no té més remei que acatar, malgrat que es generi una situació on no se senti gens còmoda.” Una imatge habitual, molt present l’1 d’octubre, és la de policies retirant manifestants que mostren resistència pacífica. No sembla que sempre s’eviti la violència i els cops de porra. En aquest sentit, Flores matisa: “Darrere d’una actuació d’aquest tipus hi ha una ordre política de desocupar l’espai, i la policia no s’hi pot negar, malgrat que en diverses ocasions advertim que aquella càrrega no és convenient.” Considera també que en els darrers temps, el clima de tensió política que es viu al país no facilita la feina de la policia, que “està sovint en el punt de mira i que és utilitzada com a arma llancívola”.

Antoni Flores també vol deixar clar que “hi ha concentracions i manifestacions en què un dels objectius d’alguns dels presents és entrar en conflicte amb els cossos de seguretat”. I què es pot fer quan el diàleg fracassa? “Aïllar el grup i actuar de forma específica sobre aquest col·lectiu, sense afectar la resta. Així també s’evita el mimetisme i l’efecte contagi.” Quant al possible biaix ideològic d’alguns agents que denuncien diverses organitzacions, aquest criminòleg, en un exercici de sinceritat, admet que es pot donar en alguns casos “perquè tothom té idees i sentiments determinats”, però ell defensa, i així ho vol creure, que l’àmplia majoria de policies “actua amb absoluta professionalitat”. Finalment, destaca que la majoria de protestes del país “acaben sense enfrontaments i sense conflicte, però aquestes no apareixen als mitjans de comunicació ni són objecte de debats”.

Roger Mancho també és criminòleg. Considera que tots els cossos policials disposen d’eines per minimitzar l’ús de la força i es pregunta fins a quin punt és millorable la preparació dels agents pel que fa a aquest recurs. Ell té molt clar que l’aplicació del criteri de la proporcionalitat “és clau per evitar un ús indegut de la força”, i es mostra com un ferm defensor de la mediació, que s’ha d’iniciar tan aviat com sigui possible. Mancho creu que a casa nostra “encara hi ha un important recorregut a fer fins a tenir un model policial de mediació que eviti alguns enfrontaments” i, en aquest sentit, assenyala que hi ha països “que van deu o quinze anys al davant”. “També he viscut situacions en què la mediació s’ha aplicat d’una manera molt eficient per resoldre el conflicte”, matisa, alhora que percep que, dins dels diferents cossos policials, “els Mossos d’Esquadra i la Policia Local intenten anar cap a un model més de proximitat”. Aquest criminòleg troba que la majoria d’actuacions policials “són curoses”, però no té cap dubte a l’hora d’afirmar: “El biaix ideològic o polític existeix, i veiem que hi ha estaments, com la policia i la justícia, en què hi ha persones que prenen decisions en funció de la seva tendència.”

MÉS EFECTIUS PER MEDIAR

Des del Departament d’Interior de la Generalitat expliquen que, precisament, un dels objectius que d’un temps ençà estan fixats sobre la taula és el de “potenciar la tasca mediadora i augmentar els efectius de mediació i donar més pes a la seva tasca, així com buscar elements tant materials, com personals i de procediment, que permetin minimitzar els casos d’enfrontament directe cos a cos en aquelles manifestacions que poden derivar en actes violents per part d’un percentatge ínfim de manifestants o de persones alienes a la manifestació”.

Les mateixes fonts recorden que hi ha actuacions policials, com les que tenen lloc en el cas d’un desnonament, en què “queda clar que el paper de la policia és el d’executors d’una ordre judicial i, per tant, el marge per part seva és mínim o nul perquè compleixen ordres de la comitiva judicial”. “Des del Departament –assenyalen–, el conseller Sàmper promou i fa una crida a un abordatge integral i transversal d’aquesta problemàtica, que és bàsicament d’habitatge i no policial.” I afegeixen: “La policia no és l’origen del problema ni tampoc en té la solució.” Precisament, s’està promovent una taula amb tots als actors implicats, com tribunals, fiscalia, Generalitat, ajuntaments... D’altra banda, el Departament d’Interior nega rotundament que al cos dels Mossos d’Esquadra hi pugui haver agents que actuïn motivats per un biaix ideològic: “És radicalment fals. El cos de Mossos d’Esquadra és precisament el garant dels drets i les llibertats i qui persegueix delictes d’odi i qualsevol tipus de discriminació.”

Des de la Plataforma d’Afectats per la Crisi de Badalona, Luis Ros en discrepa fermament. La policia l’ha identificat més de cinquanta cops, fins i tot quan no era ell qui cridava a aturar un desnonament. Va ser detingut el 2018, després d’una protesta, i el seu cas segueix en fase d’investigació. Si arriba al jutjat, calcula que li demanaran “sis o set anys de presó”. Se segueix plantant al carrer cada cop que es vol fer fora de casa una família. “Hi ha policies que volen que tinguem por, però amb mi no ho aconseguiran”, sentencia.