“Primer ens va aïllar el ‘Glòria’; ara, la covid”

El telèfon interromp momentàniament la conversa. És el familiar d’un dels interns del centre terapèutic que la Fundació Privada Font Picant té a tocar del pantà de Susqueda, i que ofereix un programa assistencial integrat en la Xarxa Pública d’Atenció als Drogodependents de la Generalitat (XAD). Les restriccions per la covid han obligat a suspendre les visites familiars, un neguit per a famílies i interns, que s’intenta compensar amb l’atenció telefònica i amb l’ampliació d’horaris, el cap de setmana, perquè uns i altres puguin mantenir el contacte. “Tot va bé, no es preocupi”, explica la coordinadora del centre, Ivette Iglesias, al familiar que hi ha a l’altra banda del telèfon.

El centre, a tocar de la petita església de Sant Miquel de Maifré, ocupa els dos edificis que a principis dels seixanta acollien els treballadors que van construir la presa de Susqueda. Des de fa més de dues dècades, els interns del centre col·laboren, a través de tallers terapèutics, a embellir els edificis i el seu entorn.

La pandèmia de la covid-19, com en molts altres àmbits, ha fet saltar pels aires el dia a dia del centre. El confinament, primer, i les restriccions, amb la segona onada, impedeixen que els interns puguin fer les sortides terapèutiques, han hagut de renunciar a les visites familiars i s’ha hagut de dotar el centre de nous protocols i modificar-ne el funcionament per prevenir possibles contagis. “Són gent molt fràgil, i de cop la pandèmia atura tot el procés exterior de la seva reinserció. Això té un cost, i des del primer moment vam haver de reorientar tot el procés per evitar una fractura en els tractaments”, explica Ivette Iglesias. La majoria dels interns tenen històries complexes, de molts anys d’addicció, sovint amb patologies mentals i orgàniques associades que els fan més vulnerables. Un contagi podria tenir conseqüències devastadores per a molts d’ells. És per això que els nous ingressos, i aquells que van poder fer sortides durant l’estiu, han de fer quarantena en una zona aïllada de la resta dels interns quan arriben al centre. “Hem hagut de donar normalitat a una situació que no ho era”; així resumeix Iglesias els esforços per intentar evitar un trasbals més gran en el treball terapèutic. La informació directa i clara ha estat una dels premisses de l’equip, perquè els interns poguessin entendre el que passava a fora i evitar més angoixes.

L’anormalitat ha estat massa habitual aquest any. Ja van aprendre a gestionar-la abans de l’aparició del coronavirus. Va ser només un mes i mig abans, amb el temporal Glòria, que es va endur part de la carretera del Pasteral que condueix a la presa. Van quedar aïllats durant setmanes, i el subministrament de combustible, medicaments i menjar es va convertir en tota una odissea, a banda dels desplaçaments dels mateixos treballadors del centre. “No teníem cap altra solució que funcionar amb dos cotxes, un a cada banda de la carretera, al punt on l’aigua se’n va endur una part, i travessar a peu”, rememora amb un punt d’angoixa, encara ara, Ivette Iglesias que fa disset anys que treballa al centre, amb capacitat per a una trentena d’interns i que ocupa una quinzena de professionals. Uns professionals que han hagut d’acompanyar en la incertesa les vides d’un grup de gent fràgil i vulnerable, a banda de la pròpia, que han hagut de viure amb el neguit de tornar a treballar l’endemà potser amb la companyia del maleït virus, conscients que un contagi al centre podria tenir conseqüències demolidores, i amb el pes de les experiències viscudes aquest any, en què han perdut un dels companys. Un dels tècnics, que malalt, va haver de ser evacuat en helicòpter durant el Glòria.

Per sort no han hagut de patir pels equips de protecció, i han rebut el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. “No ens han deixat en cap moment.” La principal victòria entre tanta anormalitat ha estat que després de deu mesos de pandèmia, no hi ha hagut cap contagi. El pitjor moment? Ivette Iglesias no es capaç, ara mateix, de verbalitzar-ne cap. “N’hi ha hagut tants, que necessito uns mesos de perspectiva.”