Àngels Bassas és actriu, professora d’arts escèniques i escriptora. I també mare. Combinar tot això sense prendre mal en un escenari com el de la covid, sobretot durant l’etapa de confinament, no ha estat gens senzill. Una de les primers coses que destaca és: “La necessitat d’haver de gestionar i compaginar tota soleta, sense l’ajuda de ningú, setmanes i setmanes d’incertesa laboral i molt teletreball (no sempre remunerat) amb l’educació del meu fill.” A banda del seu paper com a mare, també destaca l’esforç dels professionals de l’educació: “Han hagut de gestionar sols i sense suport ni recursos, educació i emocions en una etapa educativa i vital tan important i significativa de l’educació dels nostres fills.”

Com a professora d’arts escèniques, l’Àngels va haver de “reinventar ràpidament les classes a un format virtual”. Tot i la imprevisibilitat i la urgència, destaca: “Malgrat les dificultats òbvies de fer videoconferències i de reconvertir les escenes a format digital, els resultats van ser prou gratificants.” Un altre dels vessants d’Àngels Bassas és el d’escriptora. En aquest cas, destaca que durant el confinament no va poder escriure. I no només per les circumstàncies personals, sinó també perquè per escriure necessita estar “activa, respirar, i condicions òptimes per a la creació”. I aquestes condicions no es donaven en un context de teletreball i de necessitat de trobar solucions familiars i laborals. “Ja eren actes prou heroics i absorbents com per poder seguir creant escriptura de creació nova en aquestes condicions”, afegeix.

Sobre el suport públic, l’Àngels destaca que “els tràmits virtuals han estat un monstre horrorós que només han tramitat burocràcia buida i equivocacions permanents”. I reflexiona sobre les conseqüències d’abusar de la tecnologia: “Hauríem d’anar molt amb compte amb el que estem deixant que passi: ens estem deshumanitzant i desnaturalitzant. Així de clar. Anem cap a una societat que corre el perill de convertir-se en distòpica.” També es manifesta molt crítica amb “unes suposades ajudes que o bé no arribaven o arribaven tard o eren aturades a darrera hora, o eren ínfimes, en molts casos irrisòries, o comportaven grans dificultats per obtenir-les perquè demanar-les en línia va suposar una feina titànica digna de ser llicenciat en informàtica, com a mínim, per poder entendre-les, i a la pràctica i llegida la lletra petita, poc resolutives i efectives”: “Han deixat en un estat d’absoluta misèria els treballadors del sector cultural i d’altres sectors que, a sobre, no podien ni podem treballar.”

En allò que fa referència a les administracions, té molt clar el que demana: “No vivim d’ERTO no cobrats, ni d’ajudes inabastables, o puntuals, o insuficients. Només amb la meva feina, el meu esforç i la meva lluita sola en el dia a dia [...] acabo portant el pa a casa com a mare. Ningú més me’l porta ni m’ajuda, oi? Doncs almenys deixin-me treballar, si us plau: perquè ho faig amb totes les garanties de salut pública i respectant les mesures evidents de sentit comú que hem incorporat de manera responsable i meticulosa.” En aquest sentit, reprodueix el clam que s’ha expressat insistentment des del sector cultural: “La cultura és segura, necessària; és l’aliment anímic del poble i el generador de consciències que garanteixen la seva llibertat.”

Al costat d’aquests perills i obstacles, Àngels Bassas té molt clar quins han estat els veritables “herois” de la pandèmia: “El públic és el poble, la gent de veritat, els verdaders herois que lluiten cada dia per la vida, i nosaltres en formem part interpretant els herois de ficció que reflecteixen les seves històries. Un actor o actriu diu grans veritats a través de la ficció. Som els verdaders sincers d’aquest món.”