MARADONA, L’ÀNGEL CAIGUT

El dia 4 de novem­bre, la vella glòria del fut­bol Diego Armando Mara­dona és ope­rat d’un coàgul al cer­vell en una clínica de Bue­nos Aires. Tot i sor­tir-ne pel seu propi peu després de l’èxit de la inter­venció i d’uns dies ingres­sat, l’exfut­bo­lista mor el 25 de novem­bre. El decés des­en­ca­dena una onada de cons­ter­nació entre la seva legió de devots segui­dors (lite­ral­ment: té una religió dedi­cada a la seva ado­ració) i deixa en estat de xoc l’Argen­tina, país on és con­si­de­rat, més que una lle­genda de l’esport, un heroi naci­o­nal pel seu paper deter­mi­nant en l’obtenció del cam­pi­o­nat mun­dial de fut­bol de l’any 1986, amb un par­tit memo­ra­ble con­tra Angla­terra en els quarts de final con­si­de­rat entre altres exa­ge­ra­ci­ons com una revenja de la des­feta de la guerra de les Mal­vi­nes que lla­vors encara fumeja. Un par­tit en què Mara­dona acon­se­gueix un dels con­si­de­rats millors gols de la història i un altre amb la mà que con­tri­bu­eix a la seva glo­ri­fi­cació i que el qua­li­fica com “la mà de Déu”. Una ado­ració simi­lar es viu a Nàpols, on el fut­bo­lista enllu­erna durant els anys vui­tanta fent emer­gir del pou de la medi­o­cri­tat un equip de segona fila fins a nivells mai vis­tos ni abans ni després del pas de l’argentí pel club. La mort de Mara­dona no està pas exempta de polèmica pel fet que la figura del juga­dor està molt lluny de ser exem­plar i modèlica, ja no des de la pers­pec­tiva del món de l’esport, sinó en gene­ral. Dro­gues, violència mas­clista i un com­por­ta­ment erràtic gai­rebé des que comença a des­pun­tar als esta­dis con­ver­tei­xen El Pelusa en un per­so­natge con­tro­ver­tit que des­cen­deix en cai­guda lliure pel pre­ci­pici dels exces­sos i el des­con­trol durant els trenta últims anys dels sei­xanta que tot just com­pleix vint-i-cinc dies abans de la seva des­a­pa­rició. Un ídol per a molts, un per­so­natge menys­pre­a­ble per a d’altres. Un àngel cai­gut, com el de la foto­gra­fia que acom­pa­nya aquest text, feta a Nàpols amb una figura dels famo­sos pre­sepi arte­sa­nals de la capi­tal de la Campània que evoca la lle­genda fut­bolística mara­do­ni­ana en un clàssic exem­ple de bar­reja de devoció i estil kistch.