La llibertat de càtedra, en la corda fluixa

coses que no han passat

La Universitat de Lleida és una de les institucions que el 2 de novembre passat van signar el comunicat de suport als membres de la sindicatura, a través de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques. Una altra és la Pompeu Fabra. Jaume Casals, el seu rector, lamenta, d’entrada, que la fiscalia denuncia “coses que ni tan sols han passat, atès que els síndics de l’1-O no van arribar a desplegar cap funció”, i recorda que els membres de les institucions vinculades a l’educació “han de tenir llibertats a l’hora d’opinar o de transferir coneixements perquè aquests conceptes van lligats a termes com acadèmia, ciència, educació...” Conscient que al llarg de la història també s’han comès “barbaritats” en nom de la llibertat acadèmica, no té cap dubte que, en el cas dels cinc síndics, “la barbàrie ve de fora i a l’acadèmia només li resta defensar-se”. Jaume Casals creu que la fiscalia tindrà moltes dificultats per explicar el delicte d’usurpació de funcions: “Ni tan sols existeix la figura a la qual, segons la fiscalia, li ha pres les funcions.” El rector de la UPF insisteix que els seus cinc companys de professió “no han comès cap delicte”, però fins i tot va més enllà i afegeix que la falta “la cometrien en tot cas si el Parlament els fes una demanda d’assessorament i no prestessin aquest servei perquè estarien actuant com a mals acadèmics en no respondre davant del seu país i del seu govern”. Casals ressalta, finalment, “la perplexitat” que aquest judici ha causat en el món acadèmic.

TAMBÉ AFECTA L’ALUMNAT

El rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Javier Lafuente, recorda que la llibertat de càtedra és un dret inherent al professorat “però també a l’alumnat” que consisteix a “poder transmetre el coneixement dins del programa establert però d’acord amb les conviccions personals i sense pressions o condicionaments de tipus ideològic, polític o econòmic”. En el moment en què aquest dret quedi en entredit, sosté, “ens juguem una pèrdua de llibertat d’expressió i un empobriment de l’entorn acadèmic com a espai de confrontació d’idees, debat i intercanvi de parers en condicions de diàleg obert i rigor acadèmic”. El rector de la UAB destaca el suport unànime que el món universitari ha expressat amb aquests membres de la comunitat i les seves famílies, alhora que confia que la causa desemboqui en “l’absolució”, atès que, segons remarca, “no van arribar a exercir cap funció com a sindicatura electoral”.

Encara hi ha més rectors que se sumen a aquesta allau de solidaritat. El de la Universitat de Barcelona (UB), Joan Guàrdia, s’afegeix al seu homòleg de la UAB quan recorda que la llibertat acadèmica “és un dret del professorat però també dels estudiants, que tenen dret a rebre aquest coneixement”, sense passar per alt que la llibertat de càtedra “és un pilar central de qualsevol societat democràtica”. Guàrdia subratlla que les universitats sempre “han de fer costat a les llibertats fonamentals, i l’acadèmica n’és una”, i afegeix: “Si acceptem que un professor o professora pot ser pressionat per exercir aquest dret, estem debilitant greument el nostre sistema democràtic. La universitat exerceix el seu paper quan té autonomia universitària plena i llibertat de càtedra.”

Joan Guàrdia pensa que el judici contra els síndics “no té fonament, ja que els encausats van fer una tasca legítima emparada per la llibertat de càtedra”, alhora que alerta que qualsevol decisió que no sigui l’absolució “transmetria un missatge perillós”. El rector de la UB, que va acompanyar Lafuente i Casals a la Ciutat de la Justícia, creu que pot afirmar sense equivocar-se: “Una part molt important de les nostres comunitats universitàries consideren també que aquest judici és una errada.”

repressió injusta

Finalment, el rector de la Universitat de Girona (UdG), Quim Salvi, s’hi afegeix amb més raons: “Els conflictes polítics, en una societat democràtica, es resolen a les urnes i no pas en instàncies judicials. El cas dels síndics atempta contra la mateixa essència del treball acadèmic, de la llibertat de pensament i d’expressió dels i les universitàries. Si aïllem el component polític de la labor estrictament tècnica, en aquest cas encara parlem d’un tipus de repressió més injusta, perquè no implica un posicionament d’ordre ideològic, que tampoc no hauria d’estar sotmès a la judicatura, sinó una extensió de la condició d’acadèmic, que posa el seu coneixement al servei de la societat.” Per al rector de la UdG: “La conculcació d’un dret que forma part de la mateixa idiosincràsia i de la missió de la universitat és una intromissió en una tasca professional, docent i de recerca que malmet l’autonomia universitària i que deixa la universitat a la intempèrie. No per uns hipotètics posicionaments ideològics, que cal respectar, sinó per la simple execució d’un encàrrec institucional en funció de la condició d’experts dels síndics del procés electoral.”

Quim Salvi veu diferències entre aquest judici i altres causes lligades a l’1-O: “La gran diferència entre els judicis polítics i aquest és que, en els primers, l’acusació es fonamenta en consideracions tipificades legalment com a delictes, de manera desproporcionada i totalment injusta, per descomptat, mentre que aquí es fan servir els mateixos paràmetres per a una actuació que és estrictament tècnica. El judici als síndics és una maniobra de dissuasió a través de la qual els afectats es converteixen en víctimes no pas per una voluntat política explícita, sinó en la seva condició de professionals i experts.” La reacció del món universitari, conclou, s’explica perquè “pretén preservar la llibertat de servei públic de les acadèmiques i els acadèmics d’ingerències polítiques”.