L’HOME PACIENT

El mateix polític admet que de ben petit no li interessaven els mateixos temes que als seus companys de l’escola cristiana Mare de Déu del Roser, l’única privada concertada de la població. En alguna ocasió, ell mateix ha recordat que es veia com el nen “raret”, perquè tenia gustos allunyats dels habituals, com ara els esports. A l’afició declarada pels còmics d’en Tintín se li afegeixen ben aviat els llibres d’història i, com era d’esperar, de política. I és que aquell nen s’hi sent atret ben aviat. Algun dels seus familiars ho corroboren. “Durant les sobretaules, quan s’havien retirat els plats i arribava el temps de la conversa sempre te’l trobaves allà, observant i escoltant”, diuen. Escoltar, precisament una de les grans virtuts que li reconeixen tant els admiradors com els detractors polítics. Els primers ho tradueixen com la gran virtut de qui ha de governar un país tan divers com Catalunya; els segons admeten que és una bona estratègia quan es tracta d’opinar sobre algun tema polèmic i no es volen ensenyar les cartes abans d’hora. En tot cas, el mateix Pere Aragonès ha reconegut en més d’una ocasió que no és home d’emetre judicis sense disposar de tota la informació. Afegim caut a la llista d’adjectius.

La falta de carisma i de l’aura d’heroïcitat que ha envoltat els líders independentistes en els darrers cinc anys és una de les crítiques més habituals que se li adrecen. Es repeteix que es tracta d’un gran professional i d’un millor gestor de segona fila, que s’ha vist obligat a abanderar el partit en un escenari on la presó i l’exili han escapçat els candidats naturals. Aquells que el coneixen bé, en difereixen. Admeten que Pere Aragonès, com a bon home de partit, ha acatat les noves responsabilitats, però asseguren que només ha estat l’avançament d’un futur escrit. “Estava convençut que arribaria lluny, que assumiria llocs de molta responsabilitat, perquè està preparat per fer-ho i no defuig les responsabilitats”, observa un altre amic que recorda com de nens i fent d’escolanets, en Pere sempre era l’encarregat de dirigir la cerimònia. L’acostament a la religió no li va durar gaire, perquè d’adult s’ha definit com a ateu i està casat pel civil.

El cuquet de la política sorgeix als 16 anys, quan comença a militar a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), una formació en la qual s’implica des del primer moment assumint diferents rols de responsabilitat, fins que el 2003 n’esdevé el portaveu nacional. Té 23 anys i és l’època de les patilles llargues, la cara neta de barba i bigoti, el puny alçat, el mocador palestí i els discursos abraonats. El jove Pere no es perd cap manifestació contra la Constitució, la paraula independència forma part del seu discurs diari i com a responsable de la branca jove entra en contacte directe amb la direcció d’Esquerra. L’any 2000 s’afilia a ERC. Els referents del tripartit, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, mostren les seves fortes discrepàncies i allò que Aragonès no s’està de criticar: l’exposició pública de les desavinences dins la formació. A mesura que va pujant en l’escala de les responsabilitats té clar que els draps bruts es renten a casa i que com menys gent sàpiga què es renta, millor. Fa de la discreció una de les seves banderes.

Paral·lelament a l’activitat política, Pere Aragonès es llicencia en dret per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), fa un màster en història econòmica per la Universitat de Barcelona (UB) i afegeix estudis en polítiques públiques per al desenvolupament econòmic a l’Escola Harvard Kennedy de la prestigiosa Universitat de Harvard. Professionalment, treballarà com a investigador a l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa i és professor associat a la Universitat de Perpinyà.

L’activisme al carrer i a les institucions juvenils es va amansint amb els anys per reconvertir-se en una experiència i estratègia política que el 2006 el porten al Parlament com a representant de les JERC, de les quals és portaveu nacional fins al 2007. A la cambra catalana hi troba el seu lloc ben aviat i repeteix com a diputat en les eleccions del 2010 i també en les del 2012. En aquest segon mandat, exerceix com a portaveu adjunt del grup parlamentari d’ERC i com a portaveu de la comissió d’Economia, Finances i Pressupost.

La trajectòria de Pere Aragonès es desenvolupa majoritàriament fora del seu municipi. Malgrat que la seva és una família molt coneguda i el seu nom té un evident reclam electoral, fins al 2011 no pren un compromís en ferm amb la política local. El partit, amb una única representant, l’ara també diputada Mònica Palacín, ha esgotat el mandat entrant al govern amb un pacte amb una majoria absoluta indiscutible del PSC de Xavier Amor. Malgrat valorar la feina feta des de dins, per als republicans és obvi que les victòries aconseguides en l’àrea de Medi Ambient que han dirigit també han beneficiat, de retruc, el seu soci majoritari. La formació vol fer un cop de timó i s’adreça a Pere Aragonès perquè encapçali la candidatura, encara que hagi de compaginar la feina a l’Ajuntament amb la tasca com a diputat al Parlament. La seva visió, molt més general i pensant en el futur proper, significa tot un canvi. En una entrevista feta el març del 2011 ja s’intueix l’empremta d’Aragonès. “Creiem que el que falta és una visió a mitjà i llarg termini d’allò que volem que sigui Pineda. Imaginar-nos com hauria de ser un municipi d’aquí a vint anys que té les potencialitats per esdevenir capital de l’Alt Maresme. No volem una Pineda convertida en una ciutat dormitori de l’àrea metropolitana”, deia el llavors candidat. La ciutadania el premia doblant el nombre de regidors.

Aragonès és un dels primers i principals impulsors del concepte ara tan conegut, i tan criticat, de la “via àmplia”. Té l’oportunitat de posar-lo en marxa i de comprovar els seus efectes en positiu, durant la seva etapa de regidor, en especial durant la confecció de la llista i el programa d’ERC el mateix 2011. La formació es presenta llavors sota el paraigua ERC - Junts per Pineda - Acord Municipal. L’objectiu? Sumar persones que sense combregar amb tota la ideologia republicana, ni de bon tros militar-hi, se sentin còmodes i representades dins les propostes conjuntes. S’hi apleguen un grapat d’independents, alguns provinents de CiU i d’altres del mateix PSC. N’hi ha més d’un que veu en aquell primer intent d’aglutinar interessos comuns l’embrió del que ha acabat sent el pal de paller d’ERC en els darrers temps: “Una via àmplia on cap tothom, que defuig l’enfrontament estèril amb l’Estat i que vol posar-se al servei de la ciutadania.” Quan Aragonès repeteix com a candidat el 2015, ERC obté cinc regidors i es converteix en la segona força del municipi. La fórmula, com a mínim en l’àmbit local, funciona.

Pere Aragonès no s’amaga que li hauria agradat ser alcalde pel plus que suposa el contacte amb la gent, el fet de poder millorar la seva situació. Davant la imatge distant que sembla contradir aquestes ganes de proximitat, el futur president de la Generalitat diu que se sent molt a gust compartint amb la gent propostes i projectes. Remarca sempre que té ocasió que l’assoliment de la independència i la lluita per la igualtat d’oportunitats és inseparable i que una societat millor ha de ser l’objectiu final de qualsevol ideologia política, sense excuses. Rebre la vara d’alcalde ha estat l’assignatura pendent. “En Pere és de les poques persones que trobo capaç de transformar el país, de reconstruir ponts i de dur Catalunya a la República”, explica Mònica Palacín, alcaldable per Pineda i actual regidora, diputada al Parlament, “companya de fatigues” i amiga personal d’Aragonès, que insisteix a destacar una de les seves principals qualitats: la capacitat de gestionar la diversitat del partit i del país. “No hi ha dos Peres diferents; cal conèixer la persona en el seu conjunt, valorar el seu pensament global”, explica.

Alguns dels seus col·laboradors més estrets confirmen la necessitat d’intentar entendre els raonaments de Pere Aragonès i no quedar-se només amb la capa externa. “No és algú que vagi petonejant nens i avis durant les eleccions, però quan s’atura a preguntar a la gent ho fa per escoltar-la de debò”, comenten. La racionalitat davant l’emotivitat, la distància volguda que alguns vinculen a una certa superioritat intel·lectual ha estat la pedra a la sabata de Pere Aragonès, i els seus contrincants polítics han volgut aprofitar-se’n amb una mica, no gaire, d’èxit. La resposta a aquesta imatge en negatiu sempre és la mateixa: guanya en les distàncies curtes.

I ho exemplifiquen habitualment amb la mateixa escena: durant l’1-O es pot veure Pere Aragonès fent cadena amb altres ciutadans de Pineda per protegir un dels col·legis electorals mentre pel carrer del costat passen els agents de la Policía Nacional que s’hostatgen al municipi camí de Barcelona. L’1-O també deixa petjada en el polític pinedenc, tant en l’aspecte professional com especialment en el personal, arran de la detenció i el posterior empresonament de bona part del govern català i l’exili de la resta, i reconeix que la sentència del Tribunal Suprem el colpeja especialment. Arran del desmembrament del govern i de la imposició de les eleccions del 21-D, les responsabilitats de Pere Aragonès es veuen incrementades. A la cartera d’Economia i Hisenda hi afegeix el juny del 2018 el càrrec de vicepresident de la Generalitat, i a partir de la inhabilitació de Quim Torra, el setembre de l’any passat, es converteix en president en funcions, tot i que amb les funcions i atribucions limitades.

L’exposició pública del futur president el troba amb el pas canviat en un parell d’ocasions que han estat utilitzades pels seus rivals polítics, i socis de govern, per fer-li tastar la part més fosca del servei públic. Possiblement, la més sonada és l’assistència al casament de la filla d’un conegut banquer, on diversos líders independentistes també coincideixen amb l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, el president Artur Mas i el bo i millor de l’empresariat català i espanyol. En determinats sectors no agrada gaire veure com es barregen interessos polítics i econòmics, encara que sigui en un ambient festiu i lúdic. Un episodi previ genera suspicàcies entre els sectors més radicals de l’independentisme, que hi llegeixen cert tracte de favor per part de l’Estat cap a Pere Aragonès en un moment, el setembre del 2017, en què qualsevol moviment del govern català és revisat amb lupa durant les tenses setmanes prèvies a la celebració del referèndum. La Guàrdia Civil entra en diferents departaments de la Generalitat, entre els quals el d’Economia i Hisenda, i deté el secretari general de Vicepresidència, Josep Maria Jové i el secretari d’Hisenda, Lluís Salvador, acusats de ser els impulsors de l’1-O. A Pere Aragonès no el detenen, segons explica ell mateix, perquè des de la direcció d’ERC es vol preservar algú en cas que l’Estat vagi escapçant els líders, tal com acaba passant. El mateix Oriol Junqueras l’informa que se n’ha de mantenir al marge per si cal que assumeixi noves responsabilitats. Posteriorment, Aragonès està en el punt de mira de les investigacions policials pel finançament del referèndum, però la cosa no va més enllà.

La part més personal i privada de Pere Aragonès es manté amagada o, més ben dit, poc publicitada, a mesura que gradualment va assumint el lideratge del partit. Els càrrecs –primer com a conseller d’Economia, després com a coordinador nacional d’ERC i, posteriorment, com a vicepresident i president en funcions– l’obliguen a tenir un major control de la seva exposició pública, especialment de les xarxes socials. Qualsevol missatge o imatge passa pel sedàs previ per evitar lectures esbiaixades o malintencionades. Però, precisament és un d’aquests àmbits, el d’Instagram, on es pot entreveure de manera molt subtil que darrere del càrrec hi ha la persona. Aragonès penja imatges dels actes més representatius en què participa i dels personatges amb qui té més afinitat, però també records gràfics tant de la seva dona, Janina Juli, com de la seva filla, la petita Clàudia, de 2 anys. Els va fer a principis de març i, segons s’explica en un article penjat a la xarxa, el típic gest del polític fent el signe de victòria amb els dos dits de la mà multiplicat durant la darrera campanya electoral, en realitat era un missatge adreçat a la petita per recordar-li que s’aproximava el seu aniversari. Quan es mostra més extravertit és quan parla de la seva filla, a qui assegura que vol compensar amb la màxima qualitat els moments que passen junts i que els permet l’atapeïda agenda. No és gens fàcil separar-se’n, diu, però fa mans i mànigues per arribar a temps cada dia a casa i compartir-hi una estona. De fet, és un dels pocs polítics coneguts que s’agafa el permís de paternitat després del naixement de la seva filla, una decisió amb què fa bandera de la necessitat d’igualar els rols domèstics.

Es declara obertament feminista –abans i tot que a casa se li imposin les dones!– i amb l’arribada de la Clàudia el convenciment es reforça. Així ho explica a través d’una carta pública l’endemà del naixement de la nena, la vigília d’un 8 de març, Dia Internacional de la Dona: “Vull pensar que quan siguis gran, viuràs en un món on puguis anar on vulguis sense por, on la teva veu i la de totes les dones sigui escoltada –i decideixi– sense cap prejudici de gènere”,deia.

L’altra dona imprescindible a la vida del polític és la seva companya, la Janina, filla també d’una coneguda família d’empresaris tèxtils de Pineda i compromesa des de ben jove amb l’activitat social i cultural del municipi. En especial dins del Centre Cultural i Recreatiu de Pineda, l’espai teatral per excel·lència, on no només trepitja l’escenari en alguna obra amateur, sinó que hi participa durant anys com a monitora dels casals que organitza l’entitat. Políticament parlant, la Janina inicia la seva trajectòria també a la branca jove d’un partit, però no a ERC. Milita a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), primer vinculada a CiU, després al PDeCat i n’és coordinadora de la regió de Barcelona fins fa pocs anys. Quan el 2011 Pere Aragonès encapçala per primer cop la llista d’ERC a Pineda de Mar, Janina Juli va de número 13 a la candidatura de CiU.

Aragonès compensa les llargues jornades de feina amb una afició que l’apassiona, la cuina, i que complementa amb la cura de l’hort que té a casa seva, passió que comparteix amb el seu pare. L’amor pels fogons li ve de la seva àvia Maria Teresa i en deixen constància les imatges que penja a les xarxes elaborant tot tipus de plats. Malgrat que es decanta pels més tradicionals de la cuina catalana, no és estrany veure’l provar fórmules i textures noves per sorprendre els seus convidats i organitzar concursos amb els seus amics per demostrar la seva perícia amb el davantal posat. Parlant d’amics, ocupa el primer lloc de la llista en Jaume Pombo, propietari de la farmàcia Costa Perich, a la plaça de les Mèlies. Es coneixen des que eren uns marrecs i fins i tot l’arribarà a convèncer perquè l’acompanyi a la llista municipal quan es presenta com a candidat a l’alcaldia de Pineda de Mar. L’amistat s’ho val.