Els esculls i el temporal

ÉS L’HEGEMONIA

La pugna per l’hegemonia republicana ha convertit les relacions entre l’independentisme màgic i el pactisme màgic (tal com es desqualifiquen, respectivament, ERC i Junts) en una turbulència de proporcions cada cop més diabòliques. El lideratge nítid del procés (o la seva absència) és un tema tan fonamental que converteix la resta de la disputa en secundària. Serrells, com es va definir diverses vegades durant un segon debat en què Aragonès va anar guanyant solidesa discursiva en un ambient general d’oratòria força espessa. En aquest context, les responsabilitats són repartides a l’hora d’explicar per què Aragonès encara no és president. El canvi de lideratge electoral però el manteniment de l’empat tècnic comporten un cert dol per superar en una banda i un excés d’adrenalina per gestionar en l’altra. Tampoc no es pot ignorar un cert atac de banyes per l’acord entre ERC i la CUP deixant de banda el candidat a soci principal. Entrant en les qüestions menys emocionals i més pràctiques, a Esquerra hi ha un pànic evident (i empíricament comprensible) a pilotar un executiu en què la meitat del govern torni a jugar a la tàctica del fora de joc contra l’altra meitat. Tants anys de desconfiances recíproques, pactes a contracor i enteses arrossegant els peus han minat tant la confiança mútua que pensar que Junts és l’únic aliat possible en aquestes circumstàncies genera entre els de Calàbria un estrès evident.

Hi ha, també, un cert prejudici, alimentat per l’esquerra d’obediència espanyola bufant a l’orella dels republicans, que vindria a concloure que contra CiU es vivia millor. Una màxima que ultrapassa els límits d’Esquerra i contamina fins i tot els sectors mal anomenats postconvergents. La impossibilitat d’enquadrar l’actual Junts en el camp de la dreta de sempre (no pas perquè potser no ho sigui, sinó perquè encara no se sap ben bé què és) fa trontollar els esquemes de l’ànima social de molts dirigents d’ERC que se sentien més còmodes quan no només eren els únics independentistes sinó també els més d’esquerres entre els catalanistes. L’estat de redefinició profunda del mapa polític català, amb l’actual boira ideològica dels juntaires (però també amb el gir espanyolista i liberal d’un PSC que s’ha sumat, per exemple, a la utilització del castellà com a arma de divisió massiva i que fa inviable qualsevol alternativa tripartida), aporta un plus de complexitat a l’estabilitat política.

ENTRAR O NO Al GOVERN

A l’altra banda de la taula de negociació, les coses tampoc no estan gens clares però els motius són diferents. Mentre que Esquerra és un partit sòlid, ben implantat territorialment i amb ganes de treballar-se el prestigi des de l’acció de govern, Junts és un artefacte electoralment potent, arrossegat pel carisma del seu líder, però estructuralment encara molt tendre. Entrar al govern com a segons de bord no és, estratègicament parlant, una decisió tan evident per a Junts. Per això, més que buscar avantatges competencials o repartiment de quotes de poder, els de Puigdemont estan guanyant temps. En alguns cercles de la formació s’ha debatut seriosament (una opció que no té gaire predicament com més avall es baixa en l’escalafó) la possibilitat d’investir Pere Aragonès sense entrar en l’executiu, per reforçar la visibilitat del lideratge des d’una oposició que, de retruc, relegaria el socialista Illa a una posició més incòmoda i invisibilitzada que la que té actualment. El mític dirigent italià Giulio Andreotti deia que el que desgasta més del poder és no tenir-lo. En aquest context de crisi galopant, repressió espanyola persistent i falta de control sobre els recursos i la legislació, la màxima no és tan clara i l’opció de veure Esquerra lluitant en solitari contra tants elements és una temptació que per a Junts només topa amb els aspectes més prosaics de la política: renunciar a tantes cadires de primera, segona i tercera fila en el tramat governamental és, precisament, una manera bastant complicada de cohesionar i reforçar unes sigles quan hi ha una altra màxima política que sosté que no hi ha res més cohesionador per a un partit que poder repartir càrrecs i quotes de poder, ni que sigui autonòmic. El que sembla cert és que una entesa que inclogui compartir el govern començarà novament amb el mal peu de la mala sintonia. Entremig de les motivacions d’uns i d’altres no es pot perdre de vista la repressió. Negociar amb presó i exili i des de la presó i l’exili aporta un plus de complexitat del qual ni Esquerra ni Junts són responsables, sinó víctimes.

En definitiva, es podria pensar que tot es redueix a una lluita partidista pel lideratge en què el país queda en un segon terme. En un sistema polític de democràcia parlamentària, tanmateix, és difícil separar totes dues coses. Els partits no deixen de ser les eines per organitzar la ciutadania amb aspiracions polítiques. Hi ha altres fórmules, però enlloc s’ha demostrat que siguin millors. Aixecant la vista del propi melic es pot comprovar que en països de provada solidesa democràtica han arribat a tardar 208 dies a formar govern (Holanda, el 2017); o, encara més vistós, els 541 dies que Bèlgica va estar amb executiu en funcions entre el 2010 i el 2011, o els 454 dies que es va tardar en aquell mateix país entre el 2018 i el març del 2020 a tornar a entendre’s. En aquest últim cas, la crisi del coronavirus va empènyer més que les discrepàncies. Una situació d’emergència que també acabarà situant Pere Aragonès més d’hora que no pas tard en el càrrec que aquest mes farà 90 anys que va reprendre el fundador del seu partit, Francesc Macià.