Els vots dissidents (o no) del TC

El Tribunal Constitucional es va pronunciar la setmana passada sobre el primer dels recursos per la condemna dels presos polítics, el de Jordi Turull. No hi va haver, però, unanimitat. Dos magistrats van signar un vot particular, àmpliament celebrat entre l’independentisme, perquè qüestiona la gravetat de la condemna a Jordi Turull i, per extensió, a la resta de presos. Aquests dos vots dissidents, però, lluny de qüestionar el Suprem es poden convertir en el seu principal aval.

El TC, per una àmplia majoria, ha desestimat el recurs d’empara de l’exconseller de Presidència del govern i fa seu tot l’argumentari del Tribunal Suprem i la condemna de dotze anys de presó a Jordi Turull per sedició i malversació. És el final d’un procés, als tribunals espanyols, que es va engegar l’octubre del 2017 amb la querella del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza (aquella de “Mas dura será la caída”), per rebel·lió. Turull té ara la porta oberta a Europa, al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), i haurà d’esperar la seva resolució a presó, on continua després de la revocació, per segon cop el 9 de març passat, del tercer grau penitenciari a petició de la fiscalia.

La de Turull és la primera sentència sobre el judici als presos polítics del TC, que en els propers mesos anirà resolent els recursos de la resta. El tribunal de garanties ha fixat ja el seu criteri i res fa pensar que la resta de sentències puguin diferir d’aquesta primera, en què s’avala tot el procés i el judici als independentistes. En la sentència, una resolució llarga de més de tres-cents folis, el TC desestima tots i cadascun dels arguments de la defensa de Turull i nega que se li hagi vulnerat cap dret fonamental. Un aval, al complet, al procés que es va seguir al Tribunal Suprem. El TC ha decidit fer pinya amb totes les decisions que han pres fins ara la fiscalia, l’Audiencia Nacional i el Suprem. Espanya és una i cap resolució jurídica exterior –ni Schleswig-Holstein, ni tribunals belgues– poden posar en qüestió les decisions dels tribunals interns, ja sigui la competència del Suprem, o la inexistència del delicte de sedició.

El tribunal ha hagut d’afrontar aquest primer recurs amb dues baixes, les dels magistrats Antonio Narváez i Cándido Cond-Pumpido, que van ser recusats per la defensa del president Puigdemont, argumentant la seva falta d’imparcialitat per les declaracions públiques que havien fet sobre els membres del govern català i el referèndum de l’1-O. Narváez, en una conferència a Granada el desembre del 2017, qualificava el procés independentista de “més greu que el cop d’estat de Tejero”. Un mes abans, Conde-Pumpido, una mica més mesurat, deia al Congrés dels Diputats que estava preocupat per la pretensió de l’independentisme de subvertir l’estat de dret: “Em preocupa que s’invoqui la democràcia –en concret, la democràcia directa– per derrocar la Constitució.” Les recusacions d’aquests dos magistrats plantejades per l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, van generar un maldecap per al TC, sobretot pel que podien significar com a carta de presentació a Estrasburg en tot allò que fes referència a l’independentisme català. Els dos magistrats, finalment, van decidir retirar-se i no participar en cap dels recursos de l’afer català, un intent de salvaguardar la imatge d’imparcialitat del tribunal.