Anàlisi
Els vots dissidents (o no) del TC
Els vots dissidents del TC, lluny de qüestionar el TS es poden convertir en el seu millor aval
El TC ha avalat, al complet, el procés contra els presos polítics
El vot particular és la millor manera de negar la idea de judici polític i de salvar la cara davant el TEDH
El Tribunal Constitucional es va pronunciar la setmana passada sobre el primer dels recursos per la condemna dels presos polítics, el de Jordi Turull. No hi va haver, però, unanimitat. Dos magistrats van signar un vot particular, àmpliament celebrat entre l’independentisme, perquè qüestiona la gravetat de la condemna a Jordi Turull i, per extensió, a la resta de presos. Aquests dos vots dissidents, però, lluny de qüestionar el Suprem es poden convertir en el seu principal aval.
El TC, per una àmplia majoria, ha desestimat el recurs d’empara de l’exconseller de Presidència del govern i fa seu tot l’argumentari del Tribunal Suprem i la condemna de dotze anys de presó a Jordi Turull per sedició i malversació. És el final d’un procés, als tribunals espanyols, que es va engegar l’octubre del 2017 amb la querella del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza (aquella de “Mas dura será la caída”), per rebel·lió. Turull té ara la porta oberta a Europa, al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), i haurà d’esperar la seva resolució a presó, on continua després de la revocació, per segon cop el 9 de març passat, del tercer grau penitenciari a petició de la fiscalia.
La de Turull és la primera sentència sobre el judici als presos polítics del TC, que en els propers mesos anirà resolent els recursos de la resta. El tribunal de garanties ha fixat ja el seu criteri i res fa pensar que la resta de sentències puguin diferir d’aquesta primera, en què s’avala tot el procés i el judici als independentistes. En la sentència, una resolució llarga de més de tres-cents folis, el TC desestima tots i cadascun dels arguments de la defensa de Turull i nega que se li hagi vulnerat cap dret fonamental. Un aval, al complet, al procés que es va seguir al Tribunal Suprem. El TC ha decidit fer pinya amb totes les decisions que han pres fins ara la fiscalia, l’Audiencia Nacional i el Suprem. Espanya és una i cap resolució jurídica exterior –ni Schleswig-Holstein, ni tribunals belgues– poden posar en qüestió les decisions dels tribunals interns, ja sigui la competència del Suprem, o la inexistència del delicte de sedició.
El tribunal ha hagut d’afrontar aquest primer recurs amb dues baixes, les dels magistrats Antonio Narváez i Cándido Cond-Pumpido, que van ser recusats per la defensa del president Puigdemont, argumentant la seva falta d’imparcialitat per les declaracions públiques que havien fet sobre els membres del govern català i el referèndum de l’1-O. Narváez, en una conferència a Granada el desembre del 2017, qualificava el procés independentista de “més greu que el cop d’estat de Tejero”. Un mes abans, Conde-Pumpido, una mica més mesurat, deia al Congrés dels Diputats que estava preocupat per la pretensió de l’independentisme de subvertir l’estat de dret: “Em preocupa que s’invoqui la democràcia –en concret, la democràcia directa– per derrocar la Constitució.” Les recusacions d’aquests dos magistrats plantejades per l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, van generar un maldecap per al TC, sobretot pel que podien significar com a carta de presentació a Estrasburg en tot allò que fes referència a l’independentisme català. Els dos magistrats, finalment, van decidir retirar-se i no participar en cap dels recursos de l’afer català, un intent de salvaguardar la imatge d’imparcialitat del tribunal.
El vot particular
El que més va sorprendre la setmana passada, però, va ser el vot particular que van emetre dos magistrats –Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer– respecte a la sentència majoritària sobre Turull. Una sentència alternativa de vint-i-sis folis, més que contundent en alguns aspectes, en què parteixen de la tesi que es van vulnerar fins a quatre drets fonamentals a Jordi Turull i sobretot insisteixen en la desproporció de la condemna. De fet, enumeren una llarga llista d’opcions que tenia el Suprem per reduir la condemna de Turull de manera significativa. Argumenten que en els fets del 20-S i de l’1-O entraven en joc els drets de la llibertat de reunió i d’expressió, que els fets es podrien haver considerat també com un delicte de desobediència o d’aldarulls públics, al mateix temps que qüestionen la indefinició del delicte de sedició. Una bona carta de presentació per a les defenses dels presos al tribunal Estrasburg.
Tot i la contundència dels seus arguments, la sentència alternativa no deixa de qualificar els fets de la tardor del 2017 de “molt greus”, i malgrat que en alguns moments veu el 20-S i l’1-O com a manifestacions del dret de reunió, no qüestiona del tot el delicte de sedició. Tampoc conclouen la sentència amb la necessitat que Turull sigui excarcerat, una conseqüència que semblaria lògica a partir del que sostenen els dos magistrats dissidents. Aquest vot particular, lluny de ser una pedra a la sabata del TC i del Suprem, es podria convertir en el seu millor aval. L’aval a la independència judicial espanyola –el debat tècnic és complex, remarca la sentència– i del mateix procés judicial contra els presos polítics. La sentència no qüestiona en cap moment la competència del Suprem i avala així, sense dir-ho, que no es pot parlar ni de judici polític, ni de persecució política de l’independentisme. La millor manera de salvar la cara del Suprem i del mateix TC davant el Tribunal Europeu de Drets Humans.