‘2nd Round’

1brexit

La sortida d’Europa no s’ha entomat bé a Escòcia. De fet, en aquesta zona els votants van optar per continuar formant part de la Unió Europea. En total van ser el 62%, una de les xifres més altes del Regne Unit. Aquesta és una de les raons que s’esgrimeixen a l’hora de demanar un nou referèndum. El 2014, el Regne Unit formava part de la Unió Europea, però ara el marc polític i econòmic ha canviat de manera evident. En els darrers anys, els escocesos s’han mostrat més europeistes que no pas els seus veïns anglesos. És per aquest motiu que aquella frase que en algun moment es va dir, la que es trigaria una generació a tornar a fer un referèndum, ha quedat obsoleta per a molta gent, que considera que s’han canviat les regles del joc a mig partit.

2sturgeon

Alguns l’han començat a anomenar “la Dama de Ferro escocesa”. La líder del partit ha sabut treure profit del caos que ha provocat durant els darrers temps la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Amb un discurs clar i directe, la seva proposta és formar part d’Europa i no l’opció de quedar-ne aïllats. Sturgeon ha aconseguit fer encara més fort el partit i fins i tot ha desactivat la formació que a tan sols sis setmanes de les eleccions havia presentat Alex Salmond, exlíder de l’SNP i amb qui la formació va aconseguir un dels resultats més brillants de la seva història. El que va ser el seu mentor i a qui es va arribar a batejar com “el Braveheart del segle XXI” es presentava amb el nou partit Alba, però no ha aconseguit representació al parlament (tot just va rebre el 2% dels vots). Es demostra que Sturgeon és ara mateix una líder granítica, a qui costa molt fer ombra i que va aconseguir guanyar al seu districte amb el 60% dels vots. Sturgeon promet un nou referèndum sempre que la majoria sigui clara, i quan el coronavirus estigui controlat. Ara la seva prioritat absoluta és la recuperació després de la pandèmia. Tot i això, hi ha altres sectors del nacionalisme escocès que tenen un full de ruta que volen aplicar amb més velocitat.

3johnson

El primer ministre britànic, Boris Johnson, ja ha deixat ben clar des del primer moment que s’oposa a la celebració d’un nou referèndum. Fins fa uns mesos considerava que era una carpeta que s’havia de mantenir tancada. Tot i això, els bons resultats que ha aconseguit Sturgeon obliguen el mandatari britànic a moure fitxa. Si es queda immòbil, deixa que la ministra escocesa li vagi guanyant terreny. Una de les estratègies de Johnson –al contrari del que havia fet un dels seus predecessors, David Cameron, el primer ministre britànic que va acordar el referèndum d’independència– és que Londres estigui més present a Escòcia i començar a invertir en diferents partides. El 1998 es van transferir algunes competències (educació, sanitat, transports), però el premier ja ha declarat en diverses ocasions que aquella concessió va ser un error i que l’autonomia escocesa “és un desastre”. Aquesta actitud més centralista i amb cert aire de superioritat des de Londres és el que ha fet canviar d’opinió molts votants que el 2014 havien apostat per la permanència al Regne Unit. L’arribada de l’ala més conservadora dels tories, capitanejada per Johnson, ha creat un cert sentiment de rebuig. Paral·lelament, i perquè no s’interpreti que es queda quiet, Johnson s’ha afanyat a convocar Nicola Sturgeon –i també els seus homòlegs a Gal·les i a Irlanda del Nord– a una reunió que ha batejat amb el títol de Team UK (‘equip del Regne Unit’) per mirar d’establir llaços d’entesa amb les nacions històriques, que viuen moments convulsos, ja que, per exemple, a Irlanda del Nord s’han tornat a registrar greus enfrontaments que recorden temps passats en què la violència era habitual a l’Ulster.

4‘better togheter’ (millor junts)

Aquest és el nom amb què es va batejar la campanya que els partidaris de l’unionisme van llançar pocs mesos abans del referèndum del 2014. Aquesta promoció tenia l’objectiu d’assenyalar que Anglaterra i Escòcia formaven part d’un tot, i diverses personalitats s’hi van sumar. Després d’un inici titubejant –en el qual es van donar molts missatges en què regnava el sentiment de por– la campanya va virar cap al positivisme i a enumerar els avantatges de quedar-se junts. També és cert que les dues nacions no han viscut enfrontaments destacables (les guerres de l’Edat Mitjana queden molt lluny) i que al llarg de la història més recent han tingut relacions més aviat de col·laboració, gràcies a l’Acta d’Unió de l’any 1707 que es va acordar de manera voluntària. Un altre fet destacat és la monarquia britànica i la relació que té la reina amb Escòcia. De fet, la reina Elisabet II s’ha mostrat imparcial i no va voler interferir en el referèndum, de 2014, tot i les demandes que va rebre d’aleshores primer ministre, David Cameron.

5la caiguda del laborisme

Durant dècades, Escòcia havia estat eminentment laborista. El moviment sorgit de la lluita obrera i la força sindical es movia amb unes xifres de suport electoral que li garantien majories còmodes. Les polítiques industrials de Margaret Thatcher també van seguir inflant la bossa de vots del laboristes. Han passat dècades, però les polítiques econòmiques que va tirar endavant la líder conservadora no s’han oblidat a Escòcia. La retirada de subvencions als sectors estratègics, el foment de la deslocalització i la retirada de poder als sindicats van conduir moltes indústries al tancament.

Glasgow, una ciutat que vivia de tota aquesta indústria, encara en continua patint les conseqüències. Hi ha barris on la pobresa s’hi ha instal·lat i on els nivells d’atur són molt més alts que a la resta del país.

En la dècada dels vuitanta, la idea que Londres perdia legitimitat a Escòcia va anar guanyar terreny. El Partit Laborista de Tony Blair esperava que un Parlament de Holyrood descentralitzat apaivagués els ànims d’independència.

6les polítiques de l’SNP

Dècades després, la realitat és que l’SNP ha aconseguit escombrar els laboristes i que l’electorat que era més procliu a votar-los s’ha anat decantat cap a l’opció independentista. El 2011 va arribar la majoria absoluta, i en aquestes últimes eleccions, Sturgeon s’ha quedat a tan sols un escó d’aconseguir-la. En l’aplicació de polítiques públiques rau bona part del seu èxit. Quan neix un nadó, el govern envia una cistella amb regals per al bebè, una política que emula el que es fa a Finlàndia. L’autogovern s’utilitza també per a la construcció d’habitatge social, per a la gratuïtat de les universitats o per a la sanitat pública. El Partit Nacional Escocès, que es va fundar l’any 1934, ha anat guanyant terreny fins a convertir-se en el partit hegemònic a Escòcia.

7el nou referèndum

Per al Regne Unit no és una prioritat, com ja ho ha demostrat el primer ministre, Boris Johnson. En aquest punt és on Londres i Edimburg hauran d’arribar a un acord, ja que Sturgeon és totalment contrària a la via unilateral. La ministra principal vol el permís de Londres, i aquí s’albira un nou duel entre els dos polítics del qual un dels dos podria sortir molt perjudicat.

El 2014 l’independentisme escocès va patir una derrota molt dolorosa. El 55% dels votants van escollir quedar-se al Regne Unit al davant del 45% que van votar a favor de la independència. Ara, el resultat es presenta molt més incert.