Comptador a zero

UNA ALIANÇA TEMPESTUOSA

L’aliança entre Esquerra i Junts per Catalunya no ha estat un camí de roses. No va ser fins al 17 de maig, a les vuit del matí, que les dues formacions van anunciar per sorpresa un principi d’acord per desencallar la investidura i fer brollar un govern de coalició i evitar l’escenari de la repetició electoral. En una breu nota enviada als mitjans de comunicació, els dos partits es comprometien, entre d’altres, a reconstruir la màxima confiança entre socis. El compromís de lleialtat institucional i de respecte mutu ocupa un lloc destacat, ben visible. Només resta comprovar si els partits seran capaços de fer creu i ratlla amb la mala maror dels darrers mesos i com s’aniran resolent algunes diferències estratègiques que, de moment, s’han arraconat. Com bé se sap, les tres forces polítiques que permetran tirar endavant el govern de la XIII legislatura tenen l’ADN independentista, però en la campanya electoral ja es van visualitzar models dissemblants que feien endevinar que agrupar-les totes no seria senzill, malgrat ser el pal de paller que els uneix a tots tres. Les diferències sobre on s’ha de situar la direcció i el disseny del full de ruta independentista han esdevingut un escull important durant aquests tres mesos que finalment s’ha resolt buscant una fórmula abstracta que permet, en definitiva, guanyar temps per seguir afilant l’estratègia. De moment, s’imposa la voluntat d’ERC de donar un marge de confiança de dos anys a la taula de diàleg amb el govern espanyol, malgrat que Junts i la CUP no hi tenen dipositada cap esperança. De fet, mentre les forces independentistes fan pivotar les seves aspiracions sobre l’autodeterminació i l’amnistia, el PSOE ha demostrat que aquestes dues paraules ni tan sols apareixen al seu diccionari. Diàleg sí, diuen a can socialistes, però en aquesta taula és evident que no es parla el mateix idioma i que ni tan sols té el suport de traductors que afavoreixin un clima d’entesa.

En l’acord signat entre Esquerra i Junts es fa referència, ja en el primer paràgraf, a la voluntat de “materialitzar el mandat independentista del 52%”, però abans se’ls gira feina. El primer pas és bastir un acord nacional per l’autodeterminació que inclogui partits i entitats –simulant l’objectiu amb què teòricament es va fundar el Consell per la República fins a convertir-se en un espai hegemònic per a Junts i aliè per a ERC– i que s’enfortirà amb un espai de debat permanent. El mandat de l’1 d’octubre va ser un tema recurrent en campanya però ara, i sent generosos, s’hi passa de puntetes: “Compartim que només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’Estat espanyol pot substituir el mandat polític del referèndum de l’1 d’octubre de treballar per fer real la República Catalana.” La paraula unilateral i tots els seus derivats han desaparegut de totes les agendes. El pacte subscrit entre ERC i la CUP el 21 de març tampoc no la menciona. Sí que s’incorpora, en aquest document subscrit per republicans i anticapitalistes, el compromís de “generar les condicions i els acords necessaris perquè es pugui plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valori com la més adequada derivada dels principis de consens estratègic i d’acumulació de forces socials i polítiques suficients per fer-lo efectiu, prioritzant la via del referèndum d’autodeterminació”.

Ara venen dos anys per acabar de mesurar la força de l’independentisme i la capacitat de generar consensos estratègics, tenint en compte que la repressió no només no cessa, sinó que segueix desfermada, que el 2023 hi ha eleccions municipals –les cites amb les urnes sempre fan la guitza a la unitat entre partits– i que la justícia europea intervindrà de ple en el procés fins a arribar a condicionar-lo. A més, d’aquí a dos anys Pere Aragonès s’haurà de sotmetre a una qüestió de confiança. En l’obertura del ple d’investidura, dijous, el republicà va fer tota una declaració d’intencions: “Presento la meva candidatura a la presidència de la Generalitat per culminar la independència de Catalunya.” També es va inspirar en el model d’Escòcia per reclamar per enèsima vegada, un referèndum pactat. Qualsevol referència als terminis, qualsevol menció al calendari, és ara per ara el més semblant a jugar amb foc.

L’ACCIÓ DEL GOVERN

Més enllà de teixir noves complicitats i d’esbossar el full de ruta independentista, el nou govern ha de gestionar el dia a dia de la nova legislatura. El pacte entre ERC i Junts estava condicionat pel primer acord dels republicans amb la CUP, un punt de partida que ha condicionat tota la resta i que el partit de Carles Puigdemont ha percebut des del primer dia com una traïció i que pot ajudar a explicar alguns pals a les rodes que Junts va anar posant els dies posteriors. Esculls que semblaven insalvables han acabat aparcats, en benefici d’un acord que eviti la repetició electoral. I és que uns nous comicis s’haurien convocat enmig d’un ambient de turbulències independentistes i haurien pogut dilapidar la majoria històrica del 52% assolida ara fa poc més de tres mesos. La falta d’unitat es podria haver traduït en un important correctiu de l’electorat independentista –els tres partits en són ben conscients– i en una nova distribució dels escons que hauria pogut jugar a favor a l’extrema dreta –Vox va sumar 28 diputats més al Congrés el novembre del 2019, després d’una repetició electoral–. A més, l’absència d’unitat és molt dolorosa per als presos polítics i els exiliats, resta sentit al seu sacrifici i treu pressió al govern espanyol per posar fi a aquesta situació.

De moment, les dues formacions que integren el govern i el partit que esdevé imprescindible per sumar majoria al Parlament han aconseguit encaixar els elements fonamentals dels seus programes. Esquerra haurà de fer un màster en equilibrisme, ja que, si res no canvia, els únics suports amb què comptarà seran els mateixos que els del ple d’investidura. I Junts i la CUP presenten diferències en el model de gestió del país que, de moment, han estat ignorades en benefici de la posada en marxa del nou executiu però que, amb força probabilitat, aniran aflorant a mesura que avanci la legislatura.

La voluntat d’implementar una renda bàsica universal, segellada per ERC i la CUP, genera dubtes a les files de Junts i així ho han expressat els seus dirigents, en mans dels quals estaran tant les carteres d’Economia i Hisenda com la de Drets Socials. També pot ser que saltin les alarmes quan, en matèria d’Educació, s’afronti un debat que esquitxi l’actual model, en què cohabiten l’escola pública i la concertada i, amb menys pes, la privada. ERC i la CUP posen l’accent en un pla i un calendari de recuperació de centres privats i concertats cap a l’educació pública. El document signant amb Junts ignora de ple aquest debat, si bé és cert que es fan reiterades referències a la col·laboració publicoprivada, inclosa en tots els manuals de capçalera de Junts. Aquest torcebraç s’estendrà com una taca d’oli en totes les discussions que facin referència a la gestió pública, com ara la sanitat. Caldrà anar veient per on surt el sol en cada cas concret i si serà sempre possible trobar una solució que satisfaci totes les parts.

EL MODEL DE SEGURETAT

Una altra discussió que encara tindrà recorregut és la referent al model de seguretat del país. Fa pocs mesos, arran de les protestes al carrer per la detenció i empresonament del raper Pablo Hásel, semblava que aquesta discussió entelaria cada mil·límetre de les negociacions entre les forces independentistes, fins al punt de posar en perill el pacte si aquesta entesa no reeixia. L’ús de les bales de foam no ha quedat resolt, després que el protocol que han fet públic els Mossos d’Esquadra aposti per fer servir aquests projectils, si bé ho maquilla instant abans a esgotar les vies de diàleg i mediació. Els tres partits independentistes s’han posat d’acord per posar fi a la personació de la Generalitat en denúncies contra manifestants, a excepció que hi hagi agents ferits. Actualment, la majoria de denúncies estan interposades per agents que diuen que poden demostrar que han resultat danyats en la seva actuació.

TOT A PUNT

Així doncs, la maquinària del govern s’acabarà de greixar en els propers dies i enfilarà una legislatura que, en paraules de Pere Aragonès, treballarà per avançar cap a una transformació social, feminista, verda i democràtica de la Generalitat. Està previst que dimecres prenguin possessió del càrrec els nous consellers i conselleres, i automàticament després seran nomenats els càrrecs directius. Si les negociacions entre les forces independentistes han provocat vertigen en diversos moments, ara caldrà veure si la governabilitat de la institució resulta més assossegada. De voluntat, n’ha mostrat tothom. Només falta veure si també faran els deures que s’han marcat.