“La pandèmia no ha dut cap baby boom”

La pandèmia no ha dut cap baby boom i crec que va ser més mediàtic que no pas una previsió real. Nosaltres fa dècades que disposem de les enquestes de fecunditat, i ja es veia que el panorama no canviaria gaire. Creiem que a Catalunya no es tenen fills no perquè no es vulguin tenir, sinó perquè hi ha determinants econòmics i socials que ho compliquen tot molt més. Si a la precarietat laboral, la falta d’habitatge estable i una emancipació molt tardana hi afegim un component d’incertesa com ha estat la pandèmia, era fàcil deduir que no només no hi hauria baby boom, sinó que es reduirien les dades de naixements.

Encara no podem fer un retrat específic de la situació, perquè falta completar el cicle. Caldrà esperar al mes de setembre, amb els naixements d’infants concebuts a partir de mitjans del 2020, per veure si les dades segueixen la mateixa tendència o empitjoren.

Partim de la base que la pandèmia ha frenat els naixements. De fet, ja durant el 2020, amb infants concebuts el 2019 i sense el virus present, es va constatar una escassetat de parts.

És molt simple, perquè hi havia una menor població en edat de major fecundació, al voltant dels 30 anys. És a dir, nascuts entre el 1987 i el 1996. En aquest grup tenim poques mares i amb pocs fills, i aquesta situació no és gens favorable per créixer.

Doncs un paisatge semblant al de les últimes dècades. Catalunya acumula quaranta anys amb un índex de fecunditat inferior a 1,5 fills per dona, quan per garantir l’estabilitat poblacional hauria de ser, com a mínim, de 2 fills. No podem oblidar que tenim un dels calendaris de fecunditat més tardans de tot el món! La dinàmica en negatiu no variarà gaire i no hem d’oblidar que un cop controlada la pandèmia i un cop desaparegui la incertesa de la salut, està previst que ens colpegi la crisi econòmica que, evidentment, tampoc és un factor que ajudi a animar-se a tenir fills.

Doncs sí, però nosaltres, els demògrafs, posem l’accent en el fet que el que és realment decebedor és que no es puguin materialitzar els projectes reproductius de les famílies per causes externes a la seva decisió. Les enquestes ens diuen que la població voldria tenir més fills, però que no pot perquè no disposa dels mitjans suficients.

Demanaria facilitar les coses a aquests adults més joves que volen tenir fills i no condicionar-los a una decisió personal, sinó a una falta de feina estable, al fet de no tenir un habitatge o a no poder emancipar-se de casa dels pares perquè no tenen recursos suficients. Aquests escenaris són els que veiem en països del nord d’Europa, on les polítiques econòmiques i socials amb sous més alts, amb la conciliació laboral en funcionament, o amb incentius a la maternitat, entre d’altres mesures, estan més orientades a facilitar els naixements, i les dades més altes així ho demostren.

En bona part aquest és el problema. Fa massa anys que arrosseguem una fecunditat baixa per elements externs, i fins i tot algun d’aquests elements, com ara la dificultat d’accedir a un habitatge, encara ha empitjorat més. No s’ha treballat a consciència per revertir la situació, i el futur no ens mostra una població menys envellida que la que tenim ara. També és cert que si ara el govern es posés mans a la feina i comencés a resoldre aquests problemes estructurals que dèiem, trigaríem uns quants anys a recuperar els nivells de fecunditat, perquè tenim una piràmide d’edat molt envellida i un creixement natural negatiu, des de fa uns deu anys, que fa gairebé impossible que el panorama canviï a curt termini.

Han estat excepcionals per inesperades. En les darreres dècades no havíem tingut un creixement natural negatiu tan accentuat. Des de la Guerra Civil no havíem tingut creixements vegetatius d’aquesta intensitat negativa, però això no vol dir que hagi tingut la capacitat de canviar de manera important la piràmide de població. El 2020 van augmentar un 25% les defuncions, però en l’aspecte estructural no ha estat significatiu.

En les darreres setmanes els mitjans han destacat la sortida de persones de les grans ciutats cap a municipis més petits, però això en cap cas farà que la configuració actual canviï. En el cas de Barcelona, per exemple, es donava una dada inicial de 15.000 persones que havien marxat. Tot i això, l’aspecte més important que cal tenir en compte no és que la gent marxi, sinó que no ha arribat nova gent que compensi aquesta sortida. L’any passat es va trencar la tendència en positiu de les arribades amb el tancament de fronteres i la pandèmia en general. En tot cas, però, Barcelona no es buidarà!

Aquí va bé ampliar l’objectiu i fixar-nos en aquells països que han conegut aquests processos abans que nosaltres. Seria el cas d’Alemanya, per exemple, que fa un parell de dècades que té un creixement natural en alguns anys negatiu. O del Japó, un altre cas. Pensem en aquests països com a societats en declivi demogràfic? Rotundament, no. La solució, com defensem sempre des del gremi, depèn del tipus d’estat i, sobretot, d’una economia forta que permeti sous prou dignes als joves i als no tan joves perquè puguin contribuir a les pensions de la gent gran. Una gent gran que ha de tenir un paper actiu i no quedar-ne al marge. El problema és demogràfic, però la resposta ha de venir des de l’estructura econòmica.

És un altre fet excepcional, tot i que encara han de sortir les dades definitives del 2020. I parlem d’un any en el qual s’ha lluitat contra la pandèmia, perquè si no hagués estat així i els contagis haguessin estat molts més, segur que s’haurien perdut més mesos d’esperança de vida. Tot indica que aquest 2021 els valors seguiran alts, però res no fa pensar que tornarem a recuperar aviat els nivells d’esperança de vida que teníem el 2019. Amb el temps, la vacunació massiva a la població i el control del virus ho haurien de fer possible.