El dossier

ANNA GODOY

TRIATLETA

“Com per a tots els esportistes, anar als Jocs és un somni”

Anna Godoy, filla i germana de triatletes, ha seguit la tradició familiar i finalment farà el cim a Tòquio, després d’haver hagut d’adaptar el seu entrenament, primer al confinament i després a les restriccions

PREMI
“He estat en campionats d’Espanya, d’Europa i del món, però això són paraules majors. És un premi a tot l’esforç i un orgull perquè només hi anem dues espanyoles”
PATIMENT
“Més que angoixa he patit per la incertesa de no saber què passaria, on podria anar a competir, a entrenar-me… He estat bastant tranquil·la per fer bé les coses. Si t’entrenes bé, no passa res”
A les por­tes dels seus pri­mers Jocs, que­den lluny els seus ini­cis en el tri­atló, ara fa tretze anys...
Vaig començar als 16. Jo nedava des de ben petita, com­pe­tint al Club Natació Bar­ce­lona. Després de fer podis va arri­bar l’edat una mica crítica de deci­dir. I vaig pro­var amb el tri­atló, ja que el meu pare havia estat pro­fes­si­o­nal i el meu germà també ho era, i en família sortíem de tant en tant els caps de set­mana en bici­cleta i ho veia a casa. Els pri­mers aquat­lons em van anar bé i em van becar a la Blume d’Esplu­gues. Vaig aca­bar el bat­xi­lle­rat i vaig poder com­pa­gi­nar els entre­na­ments amb els estu­dis. Allà va començar tot.
Ser la pri­mera de la família a arri­bar a una cita olímpica deu ser tot un orgull…
Com per a tots els espor­tis­tes el somni és par­ti­ci­par en uns Jocs Olímpics. El meu pare no ho va poder fer perquè lla­vors el tri­atló no era olímpic, i en el cas del meu germà, va coin­ci­dir amb la millor gene­ració de tri­at­le­tes de l’Estat espa­nyol, així que jo hi par­ti­cipo una mica en nom d’ells, perquè gràcies a ells estic en aquest esport. Al final han estat molts anys entre­nant-me amb un objec­tiu. Des de petita tenia clar que volia anar a uns Jocs. He estat en cam­pi­o­nats d’Espa­nya, d’Europa i del món, però això són parau­les majors. És un premi a tot l’esforç i un orgull perquè només hi anem dues espa­nyo­les.
Els seus pares són met­ges. Com ha por­tat les mesu­res sanitàries al llarg de l’últim any per poder-se entre­nar amb segu­re­tat? I en l’aspecte anímic?
Crec que una mica com tots, amb molt de compte, sense ajun­tar-me amb gaire gent. El meu dia a dia és entre­nar-me sola o amb el meu germà, i quan anem a la pis­cina tot està molt con­tro­lat. Els meus pares ens van trans­me­tre des del pri­mer dia tran­quil·litat, perquè si fèiem les coses bé no havia de pas­sar res. I així ha estat. Ningú de la família s’ha con­ta­giat.
Com es va entre­nar durant el con­fi­na­ment domi­ci­li­ari?
Al prin­cipi va ser crític, perquè no sabíem si es can­cel·larien els Jocs i ens havíem de seguir entre­nant al màxim a casa. Després, quan es van sus­pen­dre, vaig deci­dir amb el meu entre­na­dor fre­nar una mica i con­tro­lar. No tenia fisi­o­te­ra­peuta, que és neces­sari, i em podia fer mal si em seguia entre­nant al màxim. Vaig man­te­nir l’estat de forma entre­nant-me el que es podia. La natació la feia amb exer­ci­cis amb gomes, gai­rebé cada dia. La bici­cleta la feia en rodet, entre hora i hora i mitja. I per córrer, per sort, la fede­ració em va por­tar una cinta a casa. Cor­ria tres dies a la set­mana, com a màxim una hora. El meu pati­ment era lesi­o­nar-me.
I en l’aspecte per­so­nal, com ho va viure?
Em va anar bé, perquè seguia estu­di­ant comu­ni­cació a la UOC. Vaig apro­fi­tar per fer coses dife­rents, que habi­tu­al­ment no puc fer, com cui­nar, que m’agrada molt. Els dos mesos tan­cats em van ser­vir per a això.
Ha patit una mica d’angoixa per la pandèmia?
No. Més que angoixa, he patit la incer­tesa de no saber què pas­sa­ria, on podria anar a com­pe­tir, a entre­nar-me… He estat bas­tant tran­quil·la per fer bé les coses. Si t’entre­nes bé, no passa res. I per això no he patit angoixa en cap moment.
Com es va pren­dre la sus­pensió dels Jocs?
M’havia estat entre­nant tot l’hivern molt bé i em que­da­ven un parell de com­pe­ti­ci­ons. Ho tenia tot lli­gat. En veure’m tan­cada a casa, va ser una bai­xada. Va ser una decepció, però em va durar un dia. Vaig pen­sar que si no es feien, inten­ta­ria anar als següents, a París 2024. Per això m’ho vaig pren­dre amb tran­quil·litat i amb la idea de seguir entre­nant-me. Si no anava a aquests, ani­ria als següents.
I si al final es tor­nen a sus­pen­dre, com ho assu­mirà?
Si no es fan, no passa res. Em seguiré entre­nant per ser millor espor­tista, per anar a cam­pi­o­nats d’Europa i del món i per fer-ho millor, i per anar als Jocs de París 2024, que és el meu objec­tiu següent. El 2024 seré millor espor­tista.
Com va anar la tran­sició als entre­na­ments a l’exte­rior, tot i les res­tric­ci­ons?
Va ser una mica estrany, perquè tot i que els espor­tis­tes d’alt nivell podíem entre­nar-nos a qual­se­vol hora, a Bar­ce­lona inten­tava sor­tir a les hores per­me­ses per a tot­hom per no haver de donar expli­ca­ci­ons, és a dir a pri­mera hora al matí i al ves­pre. Si sor­tia per Bar­ce­lona en bici­cleta a una hora que no tocava i no hi havia ningú, la gent et pre­gun­tava què feies allà. Per anar a córrer, sí que pujava a la car­re­tera de les Aigües i era dife­rent perquè no hi havia gent, només els poli­cies, a qui havia d’ense­nyar el paper i que al final ja em conei­xien. Res­pecte a la natació, les pis­ci­nes esta­ven tan­ca­des, però per sort podia anar al mar. En defi­ni­tiva, em vaig poder entre­nar amb tran­quil·litat, però amb incer­tesa.
Com es va clas­si­fi­car per a Tòquio?
Són dos anys de com­pe­ti­ci­ons abans dels Jocs per esta­blir el rànquing, amb copes del món i sèries mun­di­als. S’han de fer dotze pun­tu­a­ci­ons i hi ha diver­ses cur­ses per asso­lir les millors dotze que puguis. Jo ja en tinc dotze, i bones. L’any pas­sat vaig estar al cam­pi­o­nat d’Espa­nya de Pon­te­ve­dra, al cam­pi­o­nat del món d’Ham­burg i en dues copes del món, a la República Txeca i a Itàlia. Soc la segona del rànquing espa­nyol, dar­rere de Miriam Casi­llas, i n’hi van dues. Soc la 40 del món i n’hi van 55. També hi haurà relleus, als Jocs, en què també par­ti­ci­paré.
També pren part en la Super­lliga, una com­pe­tició espec­ta­cu­lar…
És una com­pe­tició dife­rent, molt explo­siva, diver­tida i interes­sant per a l’espec­ta­dor. Són pro­ves cur­tes, en què pas­sen mol­tes coses en poc temps. Abans es feien a l’exte­rior, però per tema pandèmia ara les fan indoor, amb rodet, cinta i pis­cina, i amb molts bons resul­tats. Enguany se n’han fet a Rot­ter­dam i a Lon­dres, i m’han ser­vit també com a experiència nova i per als relleus, que també són pro­ves supers­print. És una com­pe­tició molt atrac­tiva per al públic.
Com afronta uns Jocs amb mesu­res tan estric­tes?
Em sem­blen bé. Fins ara les com­pe­ti­ci­ons que he fet han estat així: no et pots abraçar, no et pots tocar... Serà el mateix. Crec que ens faran tan­tes PCR que esta­rem tots prou segurs. Men­tre es facin els Jocs, ja estaré con­tenta. Sense públic de fora no serà el mateix, perquè al tri­atló ens agrada que la gent esti­gui ani­mant al car­rer, però en els últims mesos ja ens ha pas­sat en mol­tes com­pe­ti­ci­ons.
Li sap greu no poder viure l’experiència plena d’uns Jocs?
Al final és el que ens ha tocat viure. Men­tre es facin els Jocs, jo ja estaré con­tenta, perquè és fer rea­li­tat el meu somni. Al final com­pe­tiré amb les millors del món, que és el que vull, i tots em podreu veure per la tele­visió, que és el que m’interessa. I segu­ra­ment els Jocs del 2024 es podran fer amb nor­ma­li­tat. I si segueixo millo­rant i hi soc, podré viure tota l’experiència.
Com porta la pre­pa­ració aques­tes dar­re­res set­ma­nes?
Als espor­tis­tes ja ens han vacu­nat i he fet les dues dar­re­res cur­ses, la copa del món de Lis­boa i la sèrie mun­dial de Leeds. M’estic entre­nant unes vint-i-dues hores a la set­mana, que no és gaire, però és el que a mi em fun­ci­ona. Amb el meu entre­na­dor bus­quem que no em lesi­oni, l’equi­li­bri. M’entreno tres o qua­tre dies de cursa a peu, qua­tre dies de ciclisme, cinc dies de natació i dos o tres de gimnàs. Dues hores al matí i dues a la tarda, de dilluns a diu­menge. M’entreno al Club Natació Bar­ce­lona, a la pis­cina des­co­berta, que és més agra­da­ble. Faig bici­cleta des del barri d’Horta cap a Sant Cugat, Cer­da­nyola o el Maresme, i vaig a córrer per la car­re­tera de les Aigües.

FILLA D’‘EL TAURÓ’

Aquesta triatleta professional barcelonina de 28 anys ha crescut en una saga de triatletes, encapçalada pel seu pare, Paco Godoy, un dels pioners d’aquest esport, conegut com el Tauró. El seu germà Francesc ha estat internacional en nombroses ocasions, com l’Anna, que va néixer el 1992, l’any dels Jocs de Barcelona. Amb tots aquests antecedents, tenia el futur gairebé escrit. En el seu currículum esportiu destaca la plata en els Jocs del Mediterrani de Tarragona 2018; el cinquè lloc en la copa del món de Tiszaujvaros; el sisè en la copa d’Europa de Quarteira i l’onzè en la copa del món de Suïssa. El 2019 va guanyar el Triatló ProTour de Pontevedra, i va ser quarta en la copa del món de Santo Domingo, cinquena a Madrid i Càller, i novena a Huatulco. També va ser vuitena en el campionat d’Europa olímpic de Weert. El mes de maig passat va ser 24a en la classificació general i la primera espanyola en la copa del món de Lisboa.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor