El dossier

MARTA GALIMANY

MARATONIANA

“Em pensava que només hi podien anar els escollits”

A aquesta atleta de Valls li ha arribat l’oportunitat d’anar a uns Jocs en una distància en què es va iniciar fa només quatre anys. Després de la incertesa sobre si es farien, ara culmina, amb 35 anys, la seva vertiginosa progressió

INCERTESA
“El que més angoixa em va produir va ser el fet de no saber si es els Jocs es farien o no. Aquest moment indecís feia difícil motivar-te dia a dia. Quan es van ajornar, vaig respirar”
CONFINAMENT
“El que fèiem al carrer, ho vam adaptar a la cinta, a les escales de casa; fèiem sessions de força amb el que teníem… Ens vam reinventar, però sense fer bogeries per no prendre mal. Vaig arribar a fer 120 km a la setmana”
Vostè va arri­bar a l’atle­tisme tard i gai­rebé per casu­a­li­tat...
Des de petita, sem­pre he fet alguna cosa d’esport. Bàsquet, pati­natge, ten­nis... Quan vaig anar a la uni­ver­si­tat, a Bar­ce­lona, ho tro­bava a fal­tar. Amb unes com­pa­nyes ens vam apun­tar a l’Uni­ver­si­tari per córrer. Jo no conei­xia l’atle­tisme d’alt ren­di­ment. Només volia córrer, el cos m’ho dema­nava i sim­ple­ment volia pas­sar-m’ho bé.
Quan s’adona que pot tenir èxit en l’atle­tisme?
Ha estat molt pro­gres­siu. Al club anava par­ti­ci­pant en lli­gues cata­la­nes, cam­pi­o­nats de Cata­lu­nya… però sense fer resul­tats meri­to­ris. El pri­mer cam­pi­o­nat d’Espa­nya que vaig fer va ser el de cros. Vam fer un equip amb l’Uni­ver­si­tari el pri­mer any. No tenia gaire nivell, però vaig com­ple­tar l’equip. El següent any ja vaig fer la mínima per anar al de pista. Vaig can­viar de club i amb l’Hos­pi­ta­let com­pe­tia a divisió d’honor en els 3.000 obs­ta­cles. Vaig fer la mínima d’Espa­nya. Ja por­tava qua­tre o cinc anys. El 2016 vaig fer la meva pri­mera mitja marató i el 2017, la pri­mera marató.
En quin moment s’adona que pot fer un salt de qua­li­tat fent mara­tons?
Quan vaig aca­bar la car­rera uni­ver­sitària i vaig tor­nar a Valls vaig conèixer a qui és la meva pare­lla i entre­na­dor, Jordi Toda. Li vaig dema­nar que m’entrenés. De mica en mica, vam fer un equip i vaig anar crei­xent molt més a par­tir d’aquell moment. Sabia que tenia un per­fil de fon­dista perquè em sen­tia més còmoda, però també sabia que abans havia de millo­rar les meves mar­ques de 5.000 i 10.000. En el fons, volíem aga­far una mica de base per després poder-la trans­for­mar cap a les distàncies més llar­gues. Quan vaig fer la meva pri­mera marató ja vaig fer la mínima per a l’euro­peu. Sabíem que podia sor­tir bé pels entre­na­ments, per com em sen­tia i per les mar­ques que havia fet en 10.000 i mitja marató. La gent veu que hi ha un salt i el vaig fer quan ja tenia un cert nivell con­so­li­dat.
Com va viure el con­fi­na­ment i l’ajor­na­ment dels Jocs?
Pri­mer estava tran­quil·la perquè ja havia fet la feina a Sevi­lla al febrer, amb la mínima per als Jocs. Per a la gent que encara s’estava entre­nant per acon­se­guir-la va ser més dur. Jo pen­sava que ens tan­ca­rien a casa, però que no seria gaire llarg, que ja em tor­na­ria a entre­nar quan sortíssim i que tam­poc per­dria gaire. Després, quan es va allar­gar, ja vaig pen­sar que el fet de no entre­nar-me, em difi­cul­tava saber com arri­ba­ria als Jocs. Pas­sa­ven les set­ma­nes i veia que a casa no podia fer els entre­na­ments com els faria a fora. El que més angoixa em va pro­duir va ser no saber si els Jocs es farien o no. Aquest moment indecís feia difícil moti­var-te dia a dia. Un cop es van ajor­nar, vaig res­pi­rar. Lla­vors vaig tenir clar que, amb un any vista, ja tenia més temps per pre­pa­rar-me.
I com eren els entre­na­ments a casa?
Feia ses­si­ons de força amb les coses que teníem. El que fèiem al car­rer ho vam adap­tar a la cinta, a les esca­les de casa… Ens vam rein­ven­tar, però sense fer boge­ries, per no pren­dre mal, i més sabent com esta­ven els hos­pi­tals. Vaig arri­bar a fer 120 quilòmetres a la set­mana a la cinta.
I en l’aspecte per­so­nal?
Ens dedicàvem a seguir entre­nant amb la ment tran­quil·la i sense ner­vis. Vam apro­fi­tar per veure més la tele­visió i fer vide­o­tru­ca­des amb amics. Tam­poc soc una per­sona que neces­siti sor­tir gaire de festa a les nits. Això ja ho vaig pas­sar a la meva època. Tinc la sort que vaig començar a fer atle­tisme als 20 anys. Hi ha gent que només s’ha dedi­cat a l’atle­tisme des de molt jove i pot­ser no ha pogut sor­tir cap dia.
Hau­ria estat injust que el COI no hagués con­ser­vat les mínimes acon­se­gui­des el 2020 per anar ara als Jocs?
Crec que sí. A més, després hi ha hagut un altre període perquè la gent que no va tenir temps de fer aquesta mínima en aquell moment, ho tornés a inten­tar. És just perquè si tu t’apro­pes a una cosa amb unes nor­mes i després te les can­vien… També suposo que depèn de l’esport. En tot cas, al desem­bre a la marató de València vaig tor­nar a fer la mínima. Vaig fer 2h27’08’’ i vaig millo­rar la meva marca ante­rior de Sevi­lla. Vaig córrer sense pressió i vaig poder arris­car i millo­rar la marca.
Ara està amb la con­cen­tració?
Aniré a Font Romeu a entre­nar-me en alçada. També he estat a Sòria, perquè la fede­ració feia a Lleó una con­cen­tració per fer uns tests, que els tor­na­rem a fer un mes abans a Amposta. Quant als entre­na­ments, ara hem començat l’específic de marató. Al matí, en una sessió intensa faig una tirada no gaire llarga, de 20 o 25 quilòmetres, amb can­vis de ritme en els últims quilòmetres i ritme de marató, i a la tarda, una tirada suau de 10, amb exer­ci­cis com­ple­men­ta­ris després per pre­ve­nir lesi­ons.
I com ho com­pa­gina amb la feina?
Soc ambi­entòloga, tre­ba­llava en una empresa de geotècnica, però l’1 de gener ho vaig dei­xar i ara soc pro­fes­si­o­nal al cent per cent.
S’ho pot per­me­tre?
Ara sí. El meu entre­na­dor i jo cre­iem que ara són els anys que puc apro­fi­tar. En tinc 35 i en venen qua­tre o cinc de bons. Hem deci­dit apos­tar per això, ho volem viure i m’ho puc per­me­tre. Al final l’edat es notarà. Si veig que no fun­ci­ona, tor­naré a com­pa­gi­nar esport i feina, reprendré la meva vida. Mai hau­ria pen­sat que m’ho podria per­me­tre. Quan vaig començar no sabia ni què era l’atle­tisme d’alt nivell.
Com viu vostè i la família el fet d’anar a uns Jocs per pri­mer cop?
No me’n faig a la idea. Fins que no arribi allà no m’ho creuré, i no aca­baré de veure el que són uns Jocs. Sem­pre he pen­sat que només hi podien anar els esco­llits, amb unes qua­li­tats. Jo dub­tava si mai podria arri­bar-hi. No vinc d’una família de tra­dició espor­tiva. Sem­pre m’han incul­cat fer esport, però des del punt de vista del lleure o de la salut. Això ho viuen amb ale­gria, dis­fru­ten dels meus èxits i estan molts con­tents. Mai he tin­gut pressió.
Si no es fan els Jocs serà una gran decepció?
Segui­rem el nos­tre camí. Són coses que no depe­nen de nosal­tres. No ens podem enfon­sar per una cosa que no és culpa nos­tra. Mirar el futur, enda­vant, millo­rar la marca i anar als pro­pers cam­pi­o­nats. París queda lluny, però em faria il·lusió ser-hi perquè encara hauré madu­rat més. Encara soc jove, atlètica­ment. Si vaig pro­gres­sant com fins ara, podrien ser uns Jocs molt bonics, i sense la situ­ació pandèmica actual.
Vostè com­pe­tirà a Sap­poro, amb unes con­di­ci­ons de calor i humi­tat no tan extre­mes…
Seran menors que a Tòquio. Això ha pas­sat perquè en el mun­dial de Doha les con­di­ci­ons van ser molt bèsties. Des de la fede­ració es van espan­tar i molts atle­tes es van quei­xar. A mi no m’acaba d’agra­dar la decisió. En un cam­pi­o­nat així, les mar­ques no ser­vei­xen de res, i la men­ta­li­tat ha de ser de cam­pi­o­nat. La calor i la humi­tat són uns fac­tors més, i a mi em poden afa­vo­rir davant les afri­ca­nes, que són més ràpides. Aquests fac­tors em poden donar una mica més de joc, però és la decisió presa, així que cap a Sap­poro.
Què opina res­pecte a les estric­tes mesu­res de segu­re­tat?
Crec que és el que s’ha de fer. No podem anar a un país gent de tot arreu, i que no esti­gui tot con­tro­lat i que sigui un focus de coro­na­vi­rus. Trobo cor­recte que en la situ­ació que estem vivint es pren­guin totes les mesu­res per pre­ve­nir.
No serà la mateixa experiència, i a més de mil quilòmetres de Tòquio...
Em sap greu per­dre’m una mica aquest espe­rit, però hi vaig a com­pe­tir. Si no faig la des­fi­lada estaré més des­can­sada i podré ren­dir més. M’ha tocat viure això i m’he d’adap­tar a aquesta situ­ació. Estaré més con­cen­trada i per la feina, i hi haurà menys rebom­bori al vol­tant. Per a la com­pe­tició és pro­fitós. Intento bus­car la part posi­tiva de les coses, sobre­tot de les que no con­trolo.

DE LA CISTELLA A L’ELIT

Els seus inicis van ser amb una pilota de bàsquet, a Valls, però el seu pas universitari per Barcelona va fer que canviés de bambes. El 2016 va prendre part en el campionat mundial de mitja marató a Cardiff. Va ser 53a, amb una marca d’1h15’37’’. El 2017 va ser l’any que es va estrenar en una marató, a Berlín, amb la mínima per al campionat d’Europa (2h34’30’’). Tot un debut. El 2018 va ser internacional per Espanya per primer cop, i va aconseguir la plata en la mitja marató dels Jocs del Mediterrani, a Tarragona, amb 1h15’16’’. El mateix any va ser 24a en la marató del campionat d’Europa de Berlín (2h38’25’’), en què també va ser bronze per equips. El 2019 va fer la mínima a Rotterdam per al mundial de Doha, en què va ser 16a, amb 2h47’45’’, en una prova duríssima. Després va arribar, el febrer del 2020 –un mes abans que esclatés la pandèmia–, la mínima per als Jocs. Galimany va fer a Sevilla 2h29’02’’. Ara la vallenca està patrocinada per la marca Adidas.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.