Renovables? Sí, però...

cribratge

Manel Torrent, director de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN), és més partidari de modificar el decret que no pas de derogar-lo, ja que tornaríem a la legislació prèvia, que no va afavorir gens les renovables. Argumenta que la Ponència ha frenat molts projectes: de cada deu expedients, quatre es descarten d’entrada. Dels altres sis, només n’acabaran prosperant, creu, la meitat, ja que en molts casos es valora una viabilitat amb condicionants que no sempre es podran complir.

“Els projectes que passen la Ponència surten amb una motxilla sota el braç molt important”, assegura. A partir d’aquest primer filtre, els promotors tenen dos anys per presentar tota la documentació necessària. L’impacte ambiental i paisatgístic, criteris urbanístics i els requisits del punt de connexió amb la xarxa elèctrica són alguns dels temes que es tenen en compte amb més detall durant la tramitació, que també incou un procediment d’exposició pública i consultes. “Entenc que el territori estigui crispat, perquè està veient molt de moviment, però qui ha d’autoritzar els projectes un cop tramitats soc jo, i de moment no n’he signat cap”, afegeix Torrent.

Per a Jaume Morron, gerent d’EolicCAT (la principal associació d’empreses del sector eòlic que operen a Catalunya), la Ponència és una figura que crea més seguretat al territori gràcies al seu cribratge, i que desmenteix la idea que hi hagi “barra lliure” per als promotors. Segons EolicCAT, fins ara aquest òrgan està sent molt restrictiu i, en termes de potència, només han superat el filtre previ, sense condicionants, el 36% dels MW (megawats) eòlics i el 5% dels MW fotovoltaics proposats. El que pot passar, argumenten des de l’associació, és que si es fa marxa enrere en el decret alguns promotors renunciïn a tramitar els seus projectes a través de la Generalitat i n’incrementin la capacitat per superar els 50MW. A partir d’aquesta potència, qui ho tramita és el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, i la Generalitat perd capacitat de decidir.

“Sí que hi ha hagut una munió de projectes –afegeix Morron–, però això ha passat perquè a Catalunya no s’ha fet res en renovables durant els últims deu anys. En comparació amb l’Estat espanyol, és un territori verge, i els inversors hi tenen interès. Tenim un element de control, la Ponència, que farà que la implantació es faci correctament. El decret, tot i que menystingut, és molt més restrictiu i proteccionista que qualsevol altra legislació de l’Estat”.

També hi ha opinions totalment oposades: “El decret és la conseqüència i la plasmació dels interessos de les grans empreses i els grans fons d’inversió de tenir la llibertat de poder anar implantant el que els sembli i on els sembli. Dona una solució a un determinat model de transició energètica, un model intensiu de grans centrals, controlades per grans empreses energètiques i de l’Ibex 35”, afirma el geògraf Sergi Saladié, professor de la Universitat Rovira i Virgili i consultor en planejament territorial, paisatge i energia. “No es tracta de rebutjar les renovables –insisteix–, sinó de voler que s’integrin d’una manera diferent.” Saladié, que va ser diputat de la CUP durant la legislatura de l’1-O, explica que molts dels projectes s’han presentat en zones que ja van viure una primera onada de renovables –bàsicament d’energia eòlica– els anys 2012 i 2013, i precisament aquest bagatge previ és el que provoca rebuig. “Tenim sobre la taula el que ja vam tenir: grans centrals, vinculades a grans empreses, en territoris rurals pobres i perifèrics, amb poca activitat econòmica i població envellida, i lluny dels grans centres de consum. Projectes amb uns forts impactes ambientals i paisatgístics i amb unes escasses retribucions socioeconòmiques i laborals en el món local”, assegura. Aquesta opinió la comparteixen molts agents del món rural, tant ajuntaments com consells comarcals i sectors econòmics, com ara el vinícola i, evidentment, el turístic.

Els consells reguladors de les Denominacions d’Origen Tarragona i Empordà són dos exemples d’entitats contràries a una possible massificació eòlica i fotovoltaica. A l’Alt Empordà s’han presentat projectes per implantar 117 molins de vent, especialment a la zona de l’Albera. S’han descartat d’entrada 22, però de la resta dinou ja han passat el primer filtre de la Ponència i la resta encara s’han de valorar. En paral·lel, en aquesta comarca també s’han presentat projectes per cobrir 370 hectàrees amb plaques solars. “Aquest fenomen ha generat una gran preocupació entre els cellers, que consideren que tant els molins com les pistes d’accés i les línies d’evacuació que se’n deriven poden alterar negativament un entorn privilegiat, que és també un atribut turístic. Volem fer palesa la inquietud del sector envers la multiplicació de projectes de manera sobtada i sense cap informació ni possibilitat d’opinar-ne prèviament”, s’assegura des de la DO en un comunicat en què es reclama que l’expansió de les renovables “es faci a partir d’uns criteris raonables i que comptin, en la mesura del possible, amb el consens territorial”.

Des de la DO Tarragona, per la seva banda, també rebutgen la proliferació massiva d’instal·lacions i volen que hi hagi una planificació arreu del territori. “A les comarques del Camp de Tarragona i a la Ribera d’Ebre ja suportem totes les centrals nuclears del país, concentrem el 47% dels parcs eòlics i el 33% dels parcs solars que hi ha en tramitació a Catalunya i, per tant, la contribució de les nostres comarques a la producció energètica ja està suficientment coberta”, asseguren. I és que la llista de projectes demanats a la demarcació de Tarragona és impactant, com es pot consultar al visor web de la Generalitat . Però no totes les renovables es concentren al nord i al sud del país, que és on efectivament fa més vent. De sol en fa, més o menys, a tot arreu, i de projectes de centrals fotovoltaiques n’hi ha de repartits en una trentena de comarques, algunes amb més densitat que d’altres. Són zones rurals, amb ajuntaments petits i on el terreny és més barat. Alguns indrets tenen interès tant pel vent com per la irradiació solar, com a les Garrigues, i això ha fet que s’hi superposin projectes, alguns de gran envergadura. De moment, només en aquesta comarca han rebut el primer vistiplau de la Ponència sis centrals fotovoltaiques amb superfícies que van de 74 a 110 hectàrees (per fer-nos una idea, una illa de l’Eixample de Barcelona fa 1,23 hectàrees). A més, a les Garrigues ja hi ha 87 molins de vent en servei.

Aquest és només un exemple de situacions que es van repetint en altres zones i que fan augmentar el malestar del territori, tal com es va poder comprovar en una protesta que es va fer el 2 de maig davant del Palau de la Generalitat. Una cinquantena d’entitats convocades per l’Associació de Micropobles de Catalunya i la Xarxa per la Sobirania Energètica, amb el suport d’Unió de Pagesos, van presentar un decàleg adreçat al govern català en què defensen “una transició energètica democratitzada, municipalitzada, racionalitzada i eficient que respecti la biodiversitat, el paisatge i la ciutadania del medi urbà i rural”. El cap de setmana següent, les protestes es van repetir en diferents punts de les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona, el Pallars Jussà, Ponent, l’Alt Empordà, la Catalunya Central i el Penedès.

Davant d’aquest panorama, el director de l’ICAEN defensa que cal asseure’s a parlar amb tothom. “Personalment, entenc la preocupació del territori, però hem de tenir en compte també que hi ha l’obligació, tal com ens marca la llei, de fer la transició energètica. La feina que ens toca és intentar compatibilitzar-la de la millor manera, veure quins avantatges se’n poden treure i explicar-ho bé”, afirma. Una de les possibilitats seria plantejar mesures de corresponsabilitat territorial.

De fet, una de les queixes que es planteja és que la implantació de les renovables quedi en mans de les grans empreses i, per tant, es demana que hi hagi implicació pública. “Llavors, si un projecte és públic, ja no és tan lleig?”, es pregunta Torrent. En qualsevol cas, aquesta opció ja és factible ara, perquè no hi ha cap norma que ho impedeixi. El problema, com sempre, és tenir recursos. “Ara mateix a Catalunya tenim instal·lats 1.500 MW en renovables i hem d’arribar al 2030 amb 10.000. Cada megawatt suposa una inversió d’1 milió d’euros. De debò estem disposats a treure 10.000 milions de l’erari públic?”, diu. Veu més factible que els promotors s’obrin a la participació ciutadana. “No tota la inversió, però potser sí un 10 o un 20% podria anar a càrrec dels ciutadans de la zona a través de les entitats locals. Que els ciutadans puguin ser copartíceps ja es pot fer ara i, de fet, ja hi ha promotors que ho plantegen”, afirma.

Per a Manel Romero, que és delegat a Catalunya d’UNEF (la principal associació sectorial de l’energia solar fotovoltaica a l’Estat espanyol), s’està produint una alarma social molt preventiva i molt anticipada que no es justifica amb les dades. “Les estadístiques ens diuen que només un 10% de la potència fotovoltaica acaba sortint favorable; un 40% són projectes que no són favorables i la resta són projectes favorables condicionats, amb requisits que acostumen a ser draconians per als promotors. Els fan fer parcs més petits i el punt de connexió, si no té un mínim de potència, ja no l’amortitzen. La Ponència és una primera tanca que han de saltar però en queden moltes més. És massa aviat per creure que tot això és una pluja de plaques”, avança. Aquest enginyer industrial, soci de l’empresa Sud Renovables, no creu que s’estigui anant cap a un model de megaparcs solars. “Els projectes que s’estan considerant favorables fins ara tenen una potència mitjana de 8,47 MW. La realitat és que se n’estan aprovant de petits i mitjans, no grans parcs com els que hi ha a les Espanyes, que poden ser de fins a 300 MW. Aquí, la potència mitjana dels que s’estan denegant és de 19 MW”, assegura, i afegeix que estan guanyant pes els promotors catalans que volen fer bé les coses.

En qualsevol cas, de moment sí que hi ha grans parcs fotovoltaics en estudi. Aquests són alguns dels que han passat el tràmit de la Ponència: 90 hectàrees a Balaguer (Noguera); tres projectes de 80, 85 i 95 ha a Alcarràs (Segrià); 102 a l’Albí i 110 a la Granadella (Garrigues); 100 a Òdena (Anoia); 112 a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà)... Tots, però, han passat amb condicions i caldrà veure si finalment tiren endavant. El malestar hi és: “Sovint són parcs molt grans i ubicats als millors terrenys de cada poble. No volem que facin perdre la feina a ramaders o a pagesos. Un parc d’una multinacional o d’un fons inversor no implicarà la gent del territori. Si traiem la pagesia i tothom marxa a la ciutat, no anirem bé”, lamenta Jaume Pedrós, responsable d’energies alternatives d’Unió de Pagesos i propietari d’un hort solar a Linyola, al Pla d’Urgell. “Un parc petit, de cinc, sis o set hectàrees, fins i tot el pot arribar a promocionar la gent del territori. Si són més grans vol dir que ja hi ha grans empreses al darrere i pot passar el que fan sempre els grups inversors: que si allò no dona prou diners, ho deixen empantanegat”, indica. Els pagesos, afegeix, estan a favor de la implantació de les renovables, però d’una manera endreçada.

“És veritat que s’han perdut deu anys. Es van carregar el sector –a la cooperativa de l’hort solar vam patir una retallada del 40% dels ingressos per un canvi de normativa– i ara de cop s’han despertat. Però el temps no l’ha perdut ni el sector ni la gent del territori. El temps l’han perdut els polítics, que no han volgut promocionar abans tot això. Ara s’ha de fer, és cert, però de manera que beneficiï tothom. És molt fàcil per als polítics dir que si no ens afanyem serem els últims del món a fer la transició energètica, però els que han estat governant fins ara han estat ells, no nosaltres”, conclou.