Revolució a Colòmbia
Una reforma dels tributs, la salut, les pensions... ha fet vessar el got. A Colòmbia, la protesta, liderada per joves, és contestada amb bales per la policia i els paramilitars. El món, mentrestant, mira i calla
SANDRA (manifestant)
“Volem millors condicions laborals, d’habitatge, d’estudi... Necessitem una reforma, sobretot, de la policia”JORGE E. BENAVIDES (periodista)
“Esperem que tot això es tradueixi en vots. Si aquest jovent que veiem vota, el paisatge polític canviarà”“És essencial que els drets humans estiguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió.” Aquestes paraules són en el preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans. Ara mateix, hi ha ONG que consideren que els colombians que protesten contra les condicions socioeconòmiques i el govern de dretes del Centro Democrático d’Iván Duque –amb Álvaro Uribe manant des de l’ombra– estan protagonitzant això, una justa rebel·lia. Cada dia s’afegeixen morts i desapareguts entre les files dels ciutadans que es queixen. Mentre la resta de països miren cap a un altre costat, hi ha voltors que es mengen –literalment– els cadàvers de joves desapareguts durant les protestes, abandonats al riu Cauca.
El paro nacional –les protestes a Colòmbia– ja fa gairebé dos mesos que va començar. L’organització Temblores va donant les xifres de la violència. Els últims dies especialment, per la visita de la Comissió Interamericana de Drets Humans, que després de molt insistir, ha obtingut el vistiplau de Duque per entrar al país. Entre el 28 d’abril i el 31 de maig, les entitats han documentat i verificat 3.789 casos de violència per part de la força pública, sense incloure desaparicions. Destaquen 45 homicidis presumptament comesos per la força pública. N’hi ha 29 més pendents de verificar.
L’esclat, a l’abril
En el seu inici, el 28 d’abril, els convocants del paro van ser les organitzacions sindicals i sectorials, arran d’una reforma governamental que pretenia tocar la tributació, la salut, els drets laborals, les pensions... Plantejar mesures com un IVA per a l’economia informal, la que practica per misèria bona part de la població, va fer rebentar el carrer. El paro va aconseguir tombar la reforma tributària i de salut, que pretenia la privatització en plena pandèmia.
Govern i comitè del paro s’asseuen a la taula, i mentrestant, al marge s’ha desfermat una protesta continuada al carrer, amb bloquejos a les artèries importants, amb assemblees i plantades, amb marxes i activitats culturals de tota mena. Està deslligada de vincles polítics i protagonitzada, sobretot, per joves. A dins hi ha persones de totes les edats, classes, professions. Ho volen tot, tombar el que anomenen govern narcoparamilitar.
Des de Bogotà, parla Juan Camilo Maldonado, periodista i politòleg, director de la plataforma informativa Mutante. Aquesta revolta, inicialment, esclata a Cali, diu: “Primer surten els habitants dels barris marginats i empobrits, els més colpejats per la pandèmia, els que fa mesos que no poden menjar tres cops al dia. La situació és de fam. No tenen feina, no tenen accés a l’educació. Comencen a aparèixer en diferents punts del país i bloquegen vies, com a tàctica per pressionar.” Fins aquí, una lectura que tots podem entendre. “La resposta, gairebé immediata, va ser començar a veure policies que disparaven directament als manifestants. L’1 de maig ja hi havia una dotzena de morts, i quantitat de vídeos que evidenciaven que havien estat assassinats per membres de la força pública.” La militarització als carrers és creixent. “I tot això encara encén més la protesta.”
El govern no ha reconegut en cap cas la repressió sistemàtica. De fet, el ministre de Defensa, Diego Molano va superar fa unes setmanes una moció de censura. El carrer exigeix una reforma immediata i profunda de la policia. De moment, el govern de Duque els ha canviat l’uniforme. Colòmbia està dalt de la llista de països llatinoamericans amb més desigualtats entre els seus habitants.
Paramilitars, tornem-hi
S’ha vist un ressorgir de grups paramilitars. Els primers a sortir van ser veïns armats i disparant, en ple dia, i al costat de la policia, en un dels barris benestants de Cali. Van disparar contra representants dels pobles indígenes que s’hi havien desplaçat pel paro. “Gent de bé”, els anomenen les autoritats, que en molts casos els animen a “autodefensar-se”. Diu Maldonado: “Gent de classe alta, empresaris, surten a disparar amb la complicitat de la policia...! Les dinàmiques paramilitars han estat presents a Colòmbia des de fa dècades.” I afegeix: “No puc dir del cert que Uribe i el Centre Democràtic estiguin al darrere de tot això, però la manera de portar la crisi sí que evidencia que no hi ha cap interès que la situació millori. Entre altres coses, perquè el govern negocia amb el comitè del paro, i els manifestants ja han dit que no els representen, i el mateix comitè també ho ha reconegut.”
En paral·lel, es difon constantment que al darrere de la protesta hi ha l’esquerra, la guerrilla... Són vàndals, diuen, i se’ls ha d’aturar. L’arrel, fonda, diuen els especialistes, té més a veure amb un conflicte de classes molt greu, facilitat per un estat fràgil, una democràcia de cartó pedra, “i unes elits que, d’una manera o d’una altra, han estat còmplices del paramilitarisme. Els vols fer entendre que és intolerable que la força pública atempti, i la resposta de bona part d’ells és que els manifestants són vàndals, que estan saquejant, que enfonsen els negocis amb el bloqueig.” Des de La República hem contactat directament amb l’ANDI, l’Asociación Nacional de Industriales, amb la presidència i la representant a Cali, per conèixer de primera mà el mal que els està causant el paro i han declinat respondre les nostres preguntes.
Hi ha diverses opcions per explicar per què encara el govern no reconeix que la protesta és lícita i per què no dialoga. De diferent manera, totes les fonts coincideixen que s’està deixant podrir la situació per justificar una repressió més forta i aconseguir que el populisme de dretes torni a guanyar les eleccions de l’any que ve.
“Ens escupen a la cara”
La mobilització és transversal i horitzontal, dèiem. Això fa que no hi hagi un líder únic. Per tant, quin interlocutor podria tenir el govern? Una jove, la Sandra, que participa a les marxes, diu: “El comitè del paro no representa la població. No ens manifestem com a sindicats, som gent. Òbviament, els sindicats també en formen part, però no ens representen. El govern sap qui són els que poden representar-nos, però no els busquen, i posen tantes dificultats com poden. L’alcalde d’una ciutat no va voler seure amb els joves que anomenem de primera línia perquè anaven amb la cara tapada, però és que han d’anar coberts perquè són un objectiu militar!” Continua: “El president s’asseu amb empresaris, amb militars, però amb el poble, no; ens ignora, ens escup a la cara.” Denuncien que la informació dels mitjans és esbiaixada: “No ensenyen quan marxem tranquils, cantant, contents, i de cop ens envien l’ESMAD (Esquadró Mòbil Antidisturbis), que és una força de repressió, i no pas de defensa, i comença el llançament de gasos lacrimògens, apuntant directament a les persones; ni el protocol, fan servir. I així ens trobem amb moltes mutilacions, sobretot als ulls. I també disparen directament contra la gent! Hem vist, a Cali, a Pereira, civils armats i disparant, al costat de la policia!” No fa gaire, un funcionari de la fiscalia va entrar dins d’una manifestació. Va disparar una arma i va matar dos participants, abans de ser interceptat, i assassinat.
Què voleu, doncs? Què demaneu? “Volem millors condicions laborals, d’habitatge, d’estudi, de salut... Necessitem una reforma de dalt a baix, i sobretot, de la policia. Són batxillers sense formació, que no han pogut adquirir criteri i que quan entren, els inflen el cap. Els adoctrinen per a la violència.” En el cas dels manifestants, la percepció és clara: “El govern busca que la població s’armi perquè les forces s’igualin i es decreti un estat de commoció –d’excepció, aquí– i ningú ens pugui defensar des de fora del país. Això seria una desfeta, i el poble ho sap i per això es manté en una actitud de defensa. Si algú s’arma, estem perduts.” No és cert que el paro estigui portant el país al límit, diuen, perquè se segueix treballant i funcionant. I els punts calents són molt concrets i localitzats. Jorge Esteban Benavides, d’EstáPasandoCol, diu sobre aquest punt: “Jo visc a la ciutat de Pasto, al sud-oest. Hi ha escassedat de gas, i al meu edifici hi ha racionament. També has de fer molta cua per a la benzina, però vaja. No es pot dir que sigui una situació extrema. I, d’altra banda, Pasto és una de les ciutats que més es manifesta i també hi ha enfrontaments amb la policia, però això no vol dir que no puguis sortir al carrer. He estat a les manifestacions i són pacífiques. Hi ha xocs, i violència per les dues parts, de la policia i dels manifestants, entre els quals n’hi ha que no saps si ho són o si es tracta de policies disfressats provocant aldarulls.”
El moviment social i popular, tot i el dolor, té, segons les fonts consultades, una bellesa difícil d’explicar. És com si algú adormit s’hagués desvetllat. Segueix Benavides: “Esperem que tot això es tradueixi en vots. Si aquest jovent que veiem vota, el paisatge polític canviarà, hi haurà cares noves.” L’Héctor, un català que fa de mestre en una escola a Bogotà, hi coincideix: “Em recorda molt el que va passar el 15-M. Hi ha una revolta social, amb unes demandes lícites.” Xavier Colomer-Ribot, periodista, professor, vinculat familiarment a Colòmbia: “Al país hi ha una falsa democràcia, en realitat és un estat policial i militar. És un país riquíssim: petroli, carbó, maragdes... Té absolutament de tot i, per contra, no és que hi hagi pobresa, hi ha misèria. Quatre oligarques tenen la major part de Colòmbia, i Uribe n’és un.”
Treball d’ONG
Qui és el jove despullat i emmanillat que es veu en un vídeo, mentre uns policies l’apallissen? I on és? Poden trobar el material documental. Els pengen particulars, els pengen les ONG. Hi ha seqüències esgarrifoses. A finals de maig, les entitats parlaven de prop de 400 desapareguts. Hi ha un mitjà que en fa un seguiment estret: Canal 2 de Cali.
La Fundació Internacional de Drets Humans és de les entitats que més ha difós les imatges del conflicte. Un portaveu ens explica que la situació que passa Colòmbia s’entén per l’uribisme –“ultradretà, neoliberal i visceralment classista”–, “que ha implicat una mena d’apartheid, de separació sobretot de classes, però també racista”. “Sota la capa de la lluita contra la droga i el procés de pacificació, han fet el que han volgut.” Els ciutadans ara ho volen tot. Això serà complicat, diuen a la fundació. S’ha de negociar. “No vol dir acceptar el que sigui, ni tampoc guanyar-ho tot. Hi ha qüestions irrenunciables, com fer una investigació imparcial dels crims i amnistia total per als detinguts. Molts detinguts han mort, i els que no, els han tret informació a cops de puny. Hem vist coses que no es poden explicar.”
Els preocupa, i molt, la depuració ideològica, que s’ha d’impedir. “S’estan fent servir els serveis d’intel·ligència militar per fer llistes ideològiques de la població. «Aquests, aquells, són d’esquerres...» Serviran per acomiadar-los de la feina, i per no contractar-los. Si ho fas en massa, estàs canviant la composició social del país. És un crim, una depuració massiva dels que no pensen com tu. Pot significar que només puguis dedicar-te a l’economia informal o que hagis de marxar del país. Això, el poble no s’ho espera.”
La clau, perquè el món entengui què passa és saber quin règim hi ha a Colòmbia: “Aquesta és una part de l’engany, que van d’abanderats de la democràcia, per contrast amb les dictadures d’esquerres. És el discurs típic de l’uribisme, i els ha funcionat amb els Estats Units i amb la UE, però ja no s’aguanta.”
DUQUE-URIBE
El president, Iván Duque, –mantenen les fonts consultades– és un titella d’Álvaro Uribe, el protagonista real de la política colombiana dels últims vint anys, amb diversos processos judicials oberts que el vinculen al narcotràfic, el paramilitarisme... El govern conservador nega la violència institucional i qualifica de vandalisme la protesta. El poble vol una reforma urgent de la policia.