Anàlisi
AL TÚNEL DEL TEMPS
Aquesta setmana hem escoltat el president del país, Pere Aragonès, proposar un referèndum acordat per mitjà de l’article 150.2 de la Constitució, que comportaria la cessió temporal de la facultat de convocar a dreta llei una consulta a Catalunya. També hem sentint la resposta del president dels espanyols, Pedro Sánchez, sentenciant que Espanya no permetrà mai, mai, mai, cap referèndum d’independència. Davant d’aquest intercanvi de parers entre els dos estadistes, hom té la temptació de mirar el calendari per comprovar si realment som a l’estiu del 2021 o hem reculat en el temps fins a la primavera del 2014, quan Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera van anar a fer la mateixa proposta al Congrés i es van trobar amb la mateixa resposta presidencial, en aquell cas, tanto monta, monta tanto, en boca del popular Mariano Rajoy.
Els dubtes cronològics s’esvaeixen ràpidament llegint la notícia sobre la fal·lera repressiva del Tribunal de Cuentas contra una trentena llarga d’antics alts càrrecs del govern obligats a dipositar unes fiances milionàries que posen en risc els seus patrimonis personals. Un fet que confirma que no hem pas reculat fins al 2014, sinó als anys quaranta del segle XX, l’època en què el Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas (1939-1945) va arruïnar econòmicament amb confiscacions de béns, depuracions professionals i desterraments forçosos milers d’enemics polítics del feixisme imperant més enllà de les duríssimes condemnes penals a les quals havien estat sotmesos.
Amb aquesta conjuntura, es fa difícil fins i tot des d’una posició analítica absolutament equidistant pensar que de la taula de diàleg promesa per passat l’estiu en pugui sortir alguna cosa més que una mena de qui dies passa, anys empeny que enquisti el conflicte. Amb un govern espanyol sostenint la paella pel mànec amb una mà perquè a l’altra hi té els trumfos de la repressió judicial encara oberta contra un parell llarg de milers de persones. Negociar amb ostatges no és ben bé una taula on el diàleg pugui ser franc, ni fluït, ni productiu, però no sembla que des de la part catalana hi hagi ni ganes, ni idees millors que passar almenys dos anys, fins que la CUP se’n cansi, cosa que ara mateix tampoc és tan clara, empenyent un fòrum de negociació que va néixer mort el 2019 i que ningú sembla capaç de ressuscitar amb algun efecte pràctic més enllà d’altres aportacions amb regust de déjà-vu, com la dels comuns amb la proposta d’un referèndum amb més de dues opcions de resposta, o la de votar un nou estatut, última oferta amb què ens ha il·luminat el president a l’ombra, Salvador Illa.
viatges per separat
Si en el terreny de les relacions amb Madrid no s’entrelluca cap besllum de sortida del túnel cap endavant, el missatge que envien els polítics independentistes tampoc és engrescador. Un cop celebrats els esperats indults, el primer pas que han fet els fins ara presos, encara sota repressió mentre no recuperin els seus drets polítics exclosos de la mesura de gràcia, ha sigut viatjar de manera sorprenent a visitar els exiliats per separat, cadascun trobant-se primer amb els seus, després que el seu electorat s’hagi atipat durant tres anys de fer sopars, dinars i berenars grocs sense fer diferències partidistes. En un món clafert d’assessors i spin doctors, cal suposar que aquesta gestualitat està perfectament estudiada, però d’entrada el missatge que s’envia a la parròquia és que per més que governin junts continuen tan separats com sempre. Tan senzill que hauria estat fer la ruta junts, encara que per no generar suspicàcies en comptes de junts n’haguessin dit plegats. El gran retrobament, la foto esperada, entre Puigdemont i Junqueras, no és gens fàcil de gestionar per a cap dels dos després de tres anys i milers de pàgines d’atacs creuats en llibres de producció pròpia o aliena, tot i que seria ben valorat per l’opinió pública que aparquessin momentàniament les diferències personals fent cas a allò que deia François de La Rochefoucauld: les renyines no durarien gaire si la culpa fos tan sols d’un costat.