“Hi ha mares que no se senten felices de ser-ho”

Totalment. Li afegeixen malestar i tensió, perquè se sent culpable de no estar a l’altura d’un model preestablert dins la societat. Hi ha molts de mites vinculats a la maternitat que s’han anat mantenint i que ningú, fins fa molt poc, no s’ha atrevit a contradir. Quan jo estudiava medicina, ens explicaven que, durant l’embaràs, les dones, totes, vivien un període de màxima plenitud, d’equilibri, i que era la millor època de la seva vida, en què s’assolia el major nivell de felicitat. Aquest dogmatisme imposat fa molt mal quan la situació que viu la dona no té res a veure amb el que li havien dit que passaria. Aquestes mares no se senten felices de ser-ho, se senten culpables, no entenen com no poden gaudir d’un moment que han estat buscant conscientment. I les hem de convèncer que no poder ser feliç no vol dir, en cap cas, ser mala mare.

Precisament, perquè es treballava amb el convenciment que l’embaràs era una època de benestar i que totes les malalties es mantenien molt estables. No és el cas del postpart, en què, ja en l’època grega, Hipòcrates parlava de la psicosis puerperal, perquè era molt evident. Va ser en els anys vuitanta que hi va haver una psiquiatra de Londres que va incloure en un llibre un capítol sobre els trastorns psicològics durant l’embaràs. Ara, ja sabem que, precisament en aquesta etapa de la dona, algunes malalties mentals poden empitjorar o, fins i tot, debutar. Es diagnostiquen depressions postpart que s’inicien durant l’embaràs i ja parlem de depressions peripart.

La depressió i l’ansietat. Primer, com a símptoma i després, com a trastorn.

Els estudis són diferents si es basen en els símptomes o en l’avaluació feta per un professional. Les dades canvien també en funció de l’exigència i l’especificitat dels qüestionaris que es passin a les pacients. En concret, podem parlar que entre un 12 i un 30% de les futures mares poden desenvolupar símptomes, però casos greus no superarien aquest 12%. Cal destacar que la simptomatologia és molt més acusada en els països del Tercer Món.

Un altre dels tòpics que no ens cansem de trencar és que els trastorns mentals són cosa de rics. I no és així. En el Tercer Món, són molt més presents, perquè hi ha altres factors que ajuden a augmentar el percentatge, com poden ser les situacions socioeconòmiques desfavorables.

Els tenim molt estudiats. Els principals són: la violència masclista, els antecedents de malalties mentals, no tenir un bon suport per part de la parella o de l’entorn més proper, tenir problemes econòmics o amb l’habitatge, l’edat mateixa (si ets molt jove o molt gran), les complicacions obstètriques; l’embaràs no desitjat... Sovint es dona més d’un factor que ho empitjora tot i que afavoreix que el quadre de trastorn mental aparegui. Tampoc no podem oblidar que hi ha casos en què no es compleix cap d’aquests factors, però sí que hi ha motius biològics que predisposen a la malaltia.

Sabem que, en ocasions, no venen a la consulta perquè, tot i ser conscients que es troben malament, l’estigma de la salut mental les frena per demanar ajuda i tenen la idea equivocada que algú amb un trastorn mental no pot ser una bona mare. No posar-hi remei, no buscar ajuda pot portar a cronificar el trastorn o la malaltia. Amb la depressió, s’intensifica que es mengi o es dormi pitjor, que es fumi més o que es consumeixi alcohol per tranquil·litzar-se. Amb l’ansietat passa el mateix amb, per exemple, fòbies com ara la por de sortir al carrer, que els impedeix apropar-se al centre sanitari i poder portar un bon control de l’embaràs. Tot aquest malestar emocional fa canviar l’eix del cortisol, una hormona que s’allibera quan hi ha estrès i que pot afectar el bebè. Hem d’intentar convertir en responsabilitat de tots que la mare no estigui bé i que, de retruc, no ho estigui el futur fill o filla.

No, estan molt limitats. En el cas de la nostra unitat, tractem moltes dones i som l’equip que som, amb un psiquiatre, una psicòloga i jo, que també gestiono diferents equips. A més, no existeix una unitat d’hospitalització mare-bebè que permeti mantenir-los junts quan la dona hagi d’ingressar. Com li demanes a una mare que se separi del fill acabat de néixer, que el deixi d’alletar?

El canvi ha vingut amb la detecció i el coneixement de les malalties. Ara, sabem que hi ha determinats canvis epigenètics en la salut mental que es poden transmetre de generació en generació i que poden afavorir el desenvolupament de les malalties. Per això és tan important actuar en el moment de l’embaràs. La unitat funciona des de fa tres anys i ens deriven moltes més dones, no només els casos greus. També hem notat que ha canviat el seguiment que es fa en els serveis de ginecologia i obstetrícia dels CAP. Des del 2018, durant la setmana 12 de gestació, a les pacients se’ls fa un cribratge sobre salut mental que ens permet detectar més casos.

Hem avançat molt en aquest camp, afortunadament. Abans, era prohibit receptar cap medicament perquè no afectés el fetus, però el dolor que patia la mare també el podia acabar afectant. S’han d’evitar les incongruències. S’ha fet molta formació a tots nivells i, com a mínim, ara hem aconseguit que el professional no espanti les futures mares si han de prendre un medicament determinat. En el cas de les unitats com la nostra, estem actualitzant constantment la seguretat de la farmacologia que receptem.

Sí, sens dubte. Hem fet un estudi aquí a Vall d’Hebron en què hem detectat més dones amb símptomes de depressió i ansietat, però, curiosament, en dones que no seguim. Aquelles que ens han derivat, en canvi, les hem pogudes controlar bé. És un escenari que es repeteix arreu i en la darrera anàlisi que s’ha fet mundial es constata que els símptomes d’ansietat i de depressió en les dones en general apareixen en un 46% i un 38%, respectivament. I, a mesura que passen els mesos, veiem que la gent no s’està posant millor, sinó pitjor.

Penso que tothom en parla, però més des d’un punt de vista teòric. L’estigma en salut mental pesa molt i encara es creu que les persones amb un trastorn són dèbils i no hi posen prou voluntat per curar-se. Saps quan ens conscienciem? Quan ens toca a nosaltres.