Els habituals del faristol

votada pels companys

La portaveu de l’altre partit del govern, Junts per Catalunya, també és una dona. Procedent de les Terres de l’Ebre, Mònica Sales s’ha estrenat aquesta legislatura. La seva elecció va ser ratificada pels diputats del grup a través de butlletes i ella reitera que agraeix molt aquesta mostra de confiança. Al seu poble, Jesús, és portaveu de Junts (abans de CDC) des de fa sis anys. El Parlament, però, és un altre món. “És una figura molt diferent, però l’experiència municipal la tinc sempre present, també al Parlament, per no oblidar la proximitat amb la gent. En un poble petit t’ho gestiones tot, des d’un permís fins anar a buscar les cadires per a un acte públic.” Al febrer, el partit li va obrir les portes a ser la veu de l’equip i ella, explica, “tenia ganes de poder contribuir d’una altra manera”. Va pensar-s’ho, però tampoc no gaire, abans d’acceptar la proposta: “La decisió s’ha de rumiar una mica, donar-hi alguna volta, pensar en la conciliació familiar... Vull seguir vivint a Terres de l’Ebre, no treure els peus del meu territori, però els reptes m’apassionen i vaig dir: «Endavant.»” El suport familiar “és clau”, subratlla. En la línia de la portaveu d’ERC, Mònica Sales assenyala que la seva tasca “és impossible fer-la sola”: “És un sistema d’engranatge que ha de funcionar a la perfecció. Jo l’entenc com un rol d’equip. Hi participen els assessors, l’equip de comunicació..., malgrat que en algun moment t’has de tancar sola per valorar els escenaris que tens al davant.”

El PSC també ha estrenat portaveu aquest any. Es tracta d’Alícia Romero, una aposta personal de Salvador Illa quan va formar l’equip més pròxim. “Per a mi va ser una sorpresa. No me l’esperava; no ens coneixíem massa. Li vaig agrair molt la confiança. És una gran responsabilitat perquè som el primer grup de la cambra.” S’ho va rumiar gaire? “Hi ha coses a què no pots dir que no, i aquesta n’és una.” Ara, ja acumula una experiència de vuit anys de diputada que se sumen als anys que va ser regidora de Mataró, espais des dels quals, explica, ha treballat força la gestió d’equips. En la línia de tots els portaveus, destaca la feina de coordinació amb l’equip, amb el president Salvador Illa al capdavant, que marca el seu dia a dia. “El suport de bons professionals i tenir clar quin missatge vull traslladar i què està passant en aquell moment són clau per sentir-me segura amb el que faig”, resumeix. Un portaveu ha de tenir la capacitat de retenir informació sobre molts temes i molt diversos, lligats a l’actualitat política. No es podem deixar caps sense lligar. Dins d’aquest ampli coneixement, alguns d’ells es permeten ser els especialistes de la seva formació en alguns àmbits concrets. Alícia Romero, per exemple, porta el pes en els temes d’economia, universitats i recerca. “M’agrada tenir una visió molt àmplia de la política”, indica.

Preguntada per si és més amiga de seguir els discursos o d’anar-los teixint a partir d’unes notes, explica que mai no llegeix, sinó que es redacta un esquema i s’assenyala en negreta allò que no vol oblidar, i recupera un consell que va rebre de Rubalcaba, i que li va quedar gravat durant una formació, fa potser uns 25 anys: “En política, no s’improvisa res. Tot es prepara abans.”

LA QUARTA DONA

Eulàlia Reguant tanca el cercle femení de portaveus aquesta legislatura. Ella és l’elecció de la CUP, però el seu cas és atípic. Els anticapitalistes són la formació més coral i Reguant n’és l’oficial, però no pas l’única. Al faristol, es van alternant diferents diputats, però ella, com a portaveu que consta als papers, ha d’assistir a algunes reunions de treball i signar iniciatives parlamentàries, funcions que van inherents al càrrec. “Soc la portaveu oficial, perquè has de nomenar algú, però nosaltres ho entenem tot des d’una visió de conjunt. Entenem que els grups són diversos, tenen accents diferents, i és important visualitzar-los tots en funció de la temàtica o el moment polític. No ens regim per la lògica parlamentària de la resta.” La seva opinió, subratlla, “és una més dins del grup”: “Darrere del que la gent veu o sent, hi ha una feina d’equip.” Eulàlia Reguant és l’especialista de la CUP en els àmbits d’economia, empresa i treball.

En Comú Podem també ha estrenat portaveu aquesta nova etapa legislativa. David Cid va ser l’elegit: “Em va proposar la Jéssica (Albiach). Amb ella la relació personal és molt fàcil i jo ja havia fet tasques de portaveu i havia treballat braç a braç amb ella durant la campanya i sabia que ens entenem molt bé.” Cap portaveu es vol atribuir mèrits individuals ni destacar per sobre dels companys. “Parlo amb tothom; el dia a dia és una feina de tot el grup”, reitera Cid, que es defineix com una persona “hiperactiva” que, de tant en tant, ha “de posar el fre”. Treballa una mitjana d’onze o dotze hores diàries, confessa, ja que la seva feina també comporta responsabilitats d’organització del grup, de distribució de tasques... Quan es planta davant un micròfon, acostuma a dur a les mans un guió que, després, va desgranant, però, segons explica, les intervencions que considera “més rellevants” les escriu i les segueix amb força fidelitat: “Admeto que es perd espontaneïtat, però em permet ser rigorós i ordenat.” Escriu les intervencions a mà (diu que té bona lletra i mai no s’ha quedat encallat perquè no entenia alguna paraula) i les repassa abans per recordar l’estructura. També les subratlla.

Qui mai no du les intervencions escrites per reproduir-les de forma literal és el portaveu de Ciutadans, Nacho Martín Blanco: “M’acompanyo de notes escrites, però mai del discurs textual; perdria molta naturalitat i m’impediria fer una cosa que m’agrada molt, com és mirar als ulls de la gent a qui em dirigeixo.” Es descriu a si mateix com a “autodidacta” i revela que té tendència a incloure “notes de qualitat amb citacions” que formen part de la seva “trajectòria intel·lectual”. Periodista i politòleg de formació i habitual de les tertúlies abans de fer el salt a la política, no és estrany que el grup el triés per ser una de les imatges públiques de la formació. Tampoc no oblida l’equip: “És una feina de conjunt i valoro molt l’assessorament en termes de comunicació i jurídics. La base d’un partit liberal és el respecte a les lleis.” En aquest sentit, Martín Blanco admet que la pèrdua de diputats respecte de l’anterior legislatura té molt pocs avantatges, però sí que els beneficia a l’hora de “facilitar el debat intern”: “És més fàcil trobar l’harmonia de grup perquè, a més, som un equip molt ben avingut.”

qualitats D’UN PORTAVEU

L’elecció d’un portaveu no és tan senzilla com pot semblar a primera vista, malgrat que és cert que moltes formacions incorporen gent a les seves files atrets per les seves dots comunicatives i les seves habilitats per connectar amb el carrer. Parlem de qualitats d’un portaveu amb les persones que ocupen el càrrec. Marta Vilalta ressalta les seves habilitats en el camp de la comunicació, llaurades prèviament en l’àmbit del periodisme, i assegura que anar acumulant experiència li ha fet créixer la confiança en ella mateixa: “Només el temps et va donant el creixement personal.”

La portaveu de Junts, que és doctora en filologia catalana i professora de la Universitat Rovira i Virgili, es declara submergida “en un procés d’aprenentatge total” i sospita que ha estat l’elegida dins la formació “per la capacitat de síntesi i de concreció” que li permet “improvisar una resposta o fer un discurs sobre la marxa”. Algunes qualitats que ha de transmetre un bon portaveu, sota el seu criteri, són “il·lusió i força”. Mònica Sales es defineix com una persona “molt perfeccionista que té la necessitat que les coses surtin sempre bé” i destaca un consell rebut des del primer dia dels qui acumulen més experiència: aprendre a relativitzar les crítiques.

Cap portaveu sembla sentir-se còmode referint-se a les seves virtuts, però la seva elecció no és fruit de l’atzar, ni serien on són si no reunissin determinades qualitats. Alícia Romero pensa que, probablement, ha estat l’elegida “pel caràcter dialogant i per la capacitat de bastir ponts amb qui no opina com ella: “I això és important en una etapa de retrobament i diàleg.” Destaca també que reparteix molt joc: “M’agrada confiar en la gent i delegar. Tothom té una opinió, i m’agrada escoltar-les.”

Sobre la mateixa qüestió, la portaveu de la CUP pensa que una portaveu ha de saber parlar en públic –“tot i que això s’aprèn”– i tenir una visió de conjunt. És conscient que ja té una projecció pública i que, en determinats moments, aquest fet és un avantatge però també vol deixar clar que “parlar en públic és un tot un repte i és molt fàcil posar-se nerviosa”. A Reguant no li agrada gens escoltar-se a si mateixa i, per tant, mai no revisa les seves intervencions. Mai, per exemple, assajaria les hores prèvies davant d’un mirall, una pràctica que alguns portaveus han aplicat algun cop, però, sobretot, en els inicis. De la seva locució, afirma: “Al principi, parlava molt lentament, massa, i gesticulava molt. Ara, parlo més ràpid i segueixo gesticulant.”

David Cid també respon: “Crec molt en el grup i, de fet, som el més actiu de la cambra en proporció al nombre de diputats que tenim. Intento ser clar, contundent, una mica irònic. Intento sempre no traspassar alguns límits i no faltar al respecte a ningú.”

Des de les files de Ciutadans, Nacho Martín Blanco reflexiona sobre les seves virtuts com a portaveu: “Es valora que soc de tarannà dialogant, moderat, amb capacitat de ser respectuós i bastir ponts amb la resta de grups.” Veu necessari que, a l’hora de triar un portaveu, “es tingui en compte la manera d’expressar-se i tenir la qualitat de no resultar feridor ni ofensiu amb la resta de grups”.

TEATRE SÍ, PERÒ ELS ALTRES

Entrem de ple en un dels aspectes que més debat popular genera. Les discussions airades que es viuen a la sala de plens, són naturals o tothom les amaneix amb uns quants ingredients del drama? Els focs creuats són reals o s’interpreta un paper de cara a la galeria? Canvien l’actitud i el to dels diputats quan se senten observats per les càmeres? La resposta dels sis portaveus entrevistats es podria resumir en un “es fa teatre, però jo no; el fan els altres”. “Depèn molt de cada persona, però és cert que, quan hi ha càmeres, el Parlament sembla un plató de televisió. A mi em disgusta la situació, perquè l’anècdota acaba tapant el debat polític”, explica la portaveu d’Esquerra, Marta Vilalta.

“Una mica de teatre sí que es fa”, admet la portaveu de Junts per Catalunya, però automàticament matisa la seva resposta: “Però a mi em costa fer discursos durs i no hi entro. Hi ha qui davant les càmeres diu que ens voldria a tots a la presó i, en privat, mostra una altra cara.” La socialista Alícia Romero confessa que haver estudiat teatre durant una etapa de la seva vida l’ajuda ara a ser més expressiva: “Tot i que intento mostrar-me sempre com soc realment.” Indica que pot ser contundent, com ara recentment durant una discussió amb el diputat Ernest Maragall, però recepta un consell que s’aplica a la seva pròpia pell: “S’ha de saber separar un instant puntual de la relació general amb la gent.” I té molt clar que “com més preparat portes un tema, menys necessites destacar per l’escenificació”.

Eulàlia Reguant no té el més mínim dubte: “Hi ha molta part de teatre quan hi ha càmeres, i això és una cosa que, a mi, em molt costa d’entendre. Jo soc sempre la mateixa. Algun cop em surt una intervenció més dura del que voldria, però no actuo. Em surt tal qual. He vist gent tirant-se els plats pel cap i, després, fora de les càmeres, actuant com si res. Jo no entenc com la gent pot actuar així. Jo soc incapaç de actuar com si res amb algú amb qui, fa uns minuts, he tingut una discussió agra.” Que el comportament d’alguns diputats varia en funció de si se senten observats o no és una cosa que David Cid té molt clara: “Hi ha massa distinció entre el discurs públic i el privat i un punt d’escenificació a la cambra. En les comissions que són a porta tancada, per citar un cas, el to és més pausat. No hi ha, per exemple, els talls publicitaris entre Laura Borràs i Nacho Martín Blanco”, diu, en referència a les enganxades que ja han esdevingut tot un clàssic entre la presidenta del Parlament i el diputat de Ciutadans. També és cert que a Catalunya hi ha un tema estrella, el procés, que genera discussions d’alt voltatge i que, segons assenyalen diferents portaveus, provoca que el desacord sigui força habitual. Aquesta legislatura, però, no s’ha arribat als nivells de la passada.

A les relacions entre els dos blocs de la cambra es refereix Nacho Martín Blanco, flagell habitual de l’independentisme, suavitzant el to habitual de les seves intervencions públiques: “En la societat catalana són necessàries les relacions entre la gent que és independentista i aquells que no ho som. Més enllà de les diferències, crec que molts tenim la voluntat de salvar-les i això fa que t’entenguis. Hi ha gent del món independentista amb qui tinc una magnífica relació, que em cauen especialment bé, la veritat.” Assegura que les seves intervencions mira de fer-les “naturals, gens encarcarades, evitant mostrar una cosa massa teatralitzada: “I dient sempre el que realment penso.”