Afganistan: l’etern malson
Els talibans tornen al poder en el marc d’un estat de caos i destrucció crònic i el fracàs de la comunitat internacional
QUATRE DÈCADES
La reinstauració del règim talibà és un capítol més d’una tragèdia que arrenca a finals de la dècada dels setanta del segle XXL’ÚLTIM COP DE CUA
La invasió soviètica a l’Afganistan va ser l’últim cop de cua del terminal règim de l’URSS en el marc de la guerra fredaCRISI SOBRE CRISI
Quan l’any 1996 s’imposen els talibans, el país ja acumulava dues dècades de devastació i crisiNOUS EQUILIBRIS
Els afganesos depenen totalment de l’ajuda internacional, i la Xina ja es posiciona per rellevar els EUA“Primer els comunistes van cremar els meus llibres, després els mujahidins em van arrasar la botiga, finalment els talibans me’ls van tornar a cremar.” D’aquesta manera es lamenta amargament Sultan Khan al llibre d’Asne Seierstad El llibreter de Kabul (Edicions 62, 2009). Aquest fragment podria ser un resum de les tortuoses quatre últimes dècades de la història del poble afganès, devastat en un cercle viciós de conflictes bèl·lics per una crisi política, econòmica, humanitària i moral que aquests dies ha tingut com a últim capítol la reinstauració del règim dels talibans després que Occident, encapçalat pels Estats Units, hagi deixat aquest país a la seva sort, una sort que històricament ha girat la cara als afganesos.
Estirant el fil cronològic fins a trobar l’inici del cabdell que ha portat a la dramàtica situació actual, cal remuntar-se a principis dels anys setanta del segle passat. Abans, l’Afganistan havia estat un país majoritàriament de religió musulmana que orbitava entre la influència de tres imperis poderosos com el persa, el rus i el britànic, contra l’últim dels quals va lliurar una guerra d’alliberament colonial. Constituït en monarquia independent el 1919, acabada la Segona Guerra Mundial el procés global de descolonització formal porta una enganyosa estabilitat al país, amb un règim constitucional pseudodemocràtic de tall lleugerament occidentalitzant que dissimula les tensions religioses, tribals. A partir dels anys seixanta, amb l’aparició del comunisme i l’emergència de l’islamisme radical, també les tensions ideològiques.
La deposició i exili del rei Mohamed Zahir Shah el 1973, derrocat per un seu parent, Muhammad Dawud Khan, fa saltar totes les alarmes. El règim de ferro instaurat en aquell moment genera oposició tant per part de l’islamisme com dels comunistes interiors. Aquests segons s’imposen en l’anomenada Revolució d’Abril, però no apaivaguen ni les tensions multilaterals a l’interior del país ni les disputes internes al partit. Enmig del caos i el desgovern, el gran germà soviètic decideix intervenir dràsticament per posar-hi pau sense preveure que el que acaba de fer és començar una guerra infinita. Sospitós de ser agent de la CIA, els russos liquiden el president en exercici, Hafizullah Amin (que alhora havia assassinat el seu oponent intern, l’expresident Nur Muhammad Taraki) i situen un home de palla al capdavant del país, Babrak Karmal.
guerra freda
Durant la dècada dels setanta, la terrible crisi del petroli deixa en un relatiu segon terme la tensió geoestratègica militar entre els dos blocs antagònics, capitanejats, respectivament, pels EUA i l’URSS. La guerra freda es refreda. Tanmateix, a finals del decenni la tensió es revifa fins a nivells de paroxisme. En aquells moments, l’amenaça del canvi climàtic ja és el principal problema de la humanitat, però com que encara ningú no n’és prou conscient, les tendències mil·lenaristes de moda en aquells moments situen la guerra nuclear com a principal risc a l’hora de posar fi a la vida sobre la capa de la Terra. Vist ara, pot semblar risible, però en aquell moment les probabilitats que l’amenaça esdevingui real no fan cap gràcia. En un marc d’esgotament post-Vietnam de l’administració americana liderada per poc temps pel demòcrata Jimmy Carter, els soviètics dirigits per Leonid Bréjnev inicien el 1977 una escalada que porta a desplegar arreu on pot perquè hi té influència míssils nuclears de 5.000 km de radi amb tres caps nuclears: els temuts SS-20. És una clara vulneració dels acords de distensió coneguts com a SALT 1 (Strategic Arms Limitation Talks), adoptats el 1972 i renovats el mateix 1979 amb els acords SALT 2, mentre per la porta del darrere l’URSS fa sobreeixir perillosament el vas de la pau envaint l’Afganistan.
Per acabar-ho d’adobar, a poca distància es cova la revolució iraniana de l’aiatol·là Khomeini. La guerra Iran-Iraq comença el 1980. La regió bull. Els afganesos es converteixen en aquells moments en actors d’un conflicte internacional que només els ateny indirectament, perquè la crisi bèl·lica desencadena alhora una resistència nacionalista contra els russos, però també descorda les tensions internes. Els enemics són exteriors i interiors alhora, un vesper sense control. La complexitat orogràfica del territori, el clima i, finalment, l’entrada en escena de l’administració Reagan amb el seu mític eslògan America is back serveixen a una URSS que troba a l’Afganistan el seu Vietnam particular.
MUJAHIDINS I TALIBANS
La principal oposició a l’ocupació soviètica no és espontània, sinó que acumula anys de reclutament i entrenament per part dels serveis secrets americans, amb la inestimable ajuda de l’aliat pakistanès i, més endavant, de les monarquies del golf Pèrsic, com a política preventiva anticomunista. La resistència s’articula a l’entorn d’aquestes forces nacionalistes i alhora mercenàries dels anomenats mujahidins, una denominació que significa ‘combatents per l’islam’. L’estratègia nord-americana per frenar el comunisme depèn, doncs, de l’acrític assentiment occidental, per contraposar un exèrcit irregular d’islamistes (en aquells moments amb diferents graus de radicalització religiosa) que no només són del país sinó vinguts de tot el món panislàmic. Als Estats Units, però, ben aviat li creixen els nans. Un cop retirades les forces d’una URSS derrotada en aquell escenari en particular i poc després ensorrada al teatre internacional, l’Afganistan esdevé un polvorí incontrolable, amb rèpliques del sisme bèl·lic en forma d’enfrontaments intestins que culminen a mitjans dels anys noranta amb l’arribada al poder dels talibans, la facció islàmica autòctona més extremista, d’ètnia paixtu, que instaura l’Emirat Islàmic l’any 1996, tot i que mai arriba a controlar al cent per cent un territori amb escaramusses constants entre senyors de la guerra de l’Aliança del Nord.
RÈGIM DE TERROR
A finals de segle, el país ja acumula dues dècades de devastació. Els titulars parlen de política i acció militar, però darrere d’això hi ha una ciutadania devastada, amb l’economia col·lapsada, les infraestructures destruïdes i una repressió sense precedents contra les dones i tota diversitat sexual. Els talibans no deixen pedra sobre pedra, metafòricament i també de manera literal, ja que l’explosió iconoclasta també és un dels segells d’identitat d’un grup dominant que aplica la versió més radical de l’islam. Lapidacions, amputacions, assassinats macabres sota l’empara del poder i la retirada absoluta de la dona de la vida pública són les principals característiques d’un règim que durant cinc anys sobreviu davant d’un món formalment escandalitzat, però que a la pràctica mira discretament cap a un altre costat.
El règim talibà, tanmateix, no deixa de ser l’explosió d’una bomba de rellotgeria activada una dècada abans amb el finançament occidental de l’islamisme com a mal menor. Entre els combatents que participen en la guerra afganesa hi ha un nom que, de cop, pren una dimensió universal: Ossama bin Laden. Amb ell, la situació fa un tomb radical. Al terror talibà el succeeix la nova invasió, l’americana, desencadenada pels atemptats de l’11-S i la sospita que el seu autor intel·lectual, Bin Laden, s’oculta a l’Afganistan sota protecció del règim integrista. Mentrestant, la vida dels afganesos continua per un pedregar sense límit on la màxima aspiració de tot ciutadà corrent no passa d’arribar viu a l’endemà. Fer plans de futur no és que sigui un luxe, és impossible. Qualsevol somni pot saltar literalment pels aires. Vint anys més de guerra primer total, després parcial i fratricida, d’inestabilitat absoluta, enfonsen un estat que mai no havia sigut cap potència ni regional en la misèria més absoluta.
Actualment, aquest territori del Pròxim Orient és una economia totalment depenent de l’ajuda internacional, que ha arribat a representar fins al 49% dels PIB, uns fons que, per postres, estan drenats principalment per la corrupció galopant. El PIB per capita és de 524 euros, fet que porta els afganesos a ocupar el lloc 185è del món en un rànquing de 196 països. La considerable riquesa de recursos naturals del país és avui dia impossible d’aprofitar, per falta de mitjans, infraestructures, seguretat i organització. Pel que fa a la microeconomia, el 60% dels ingressos de la població procedeixen del sector agrícola, que pateix unes amenaces similars agreujades per una situació climàtica preocupant, amb una creixent desertització. A aquesta inestabilitat crònica s’hi suma el fet que el país produeix el 95% del cascall que es consumeix a tot el món en el comerç d’opiacis legal i, sobretot, l’il·legal, relacionat amb les drogues que se’n deriven, la més coneguda de les quals, l’heroïna. La convergència d’aquest mercat amb l’armamentístic, finançat sovint pels recursos procedents del tràfic d’estupefaents, és un altre llast que dificulta que els afganesos aixequin el cap. Tot està per fer i tot sembla impossible.
el futur
En aquest marc de crisi total, els talibans han recuperat el poder revestits d’una pell de xai aparentment conciliadora i respectuosa amb la seguretat de les afganeses. Tot i que els principals afectats per la incertesa de la situació són els mateixos habitants del país, els moviments al tauler afganès tenen conseqüències importants en l’escena internacional. La primera i més vistosa és el clamorós fracàs de la política occidental en la resolució d’un conflicte enquistat que té cada cop un diagnòstic més confús que en dificulta la solució. Els EUA han quedat en evidència. La Unió Europea, un altre cop, en ridícul. La segona és la nova crisi humanitària en forma d’onada de refugiats que se suma a l’anterior crisi de refugiats del mateix país, la d’altres conflictes enquistats emissors de població com la guerra de Síria i el col·lapse més o menys generalitzat a les costes africanes del Mediterrani. El tercer és el paper que tenen Rússia i, especialment, la Xina en aquesta partida. La potència oriental emergent, amb la seva discreció implacable, observa. En els pròxims mesos es podrien concretar accions en relació amb un país que ho necessita tot perquè no té res ni possibilitats de generar-ho des de dins. En aquest sentit, els xinesos combinen l’interès a evitar que els talibans puguin donar algun tipus de suport a la comunitat xinesa dels musulmans uigurs amb el seu plantejament d’imperialisme econòmic en un terreny adobat per a les inversions mastodòntiques que garanteixin durant decennis la influència en la regió i l’ampliació de l’òrbita econòmica xinesa al món.
En aquest compàs d’espera en què els talibans ensenyen la seva cara més amable (que ja es veu que no ho és gens) i la comunitat internacional es resigna a entaular converses, el futur a curt i a mitjà termini dels homes i les dones que habiten l’Afganistan no ha canviat gaire de color, amb el negre com a to dominant mentre avança en la cinquena dècada de col·lapse persistent.
‘AFGANOS’ I ‘TALIBANS’ A CATALUNYA
Una derivada curiosa de la invasió soviètica de l’Afganistan l’any 1979 va ser la profunda fractura que va provocar en el comunisme català. En el marc de la crisi europea de l’anomenat socialisme real dels països sota l’òrbita de l’URSS, el principal partit comunista català, el PSUC, vivia en el tombant de la dècada dels setanta als vuitanta una indissimulada tensió entre els eurocomunistes, liderats per Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, i partidaris de l’encaix en els sistemes democràtics occidentals, i els prosoviètics, favorables a l’ortodòxia postestalinista. La disputa va culminar l’any 1982 amb l’escissió d’un grup de militants que van fundar el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), amb el veterà Pere Ardiaca com a principal cap visible. Aquest grup de dissidents van ser coneguts en l’argot polític del moment com els afganos, no pas perquè tinguessin cap posicionament concret sobre la qüestió, sinó perquè la seva fidelitat als dictats de l’URSS va coincidir en el temps amb una invasió a la qual van donar suport per obediència deguda.
Aquesta escissió va iniciar el declivi del comunisme a Catalunya, amb un PSUC debilitat que va acabar diluït en Iniciativa i un PCC que va anar entrant i sortint primer del PSUC, després d’IC i posteriorment d’EUiA i altres grupuscles fins a la seva desaparició l’any 2014 per integrar-se a Comunistes de Catalunya, els caps més visibles del qual són Joan Mena, proper als comuns, i Joan Josep Nuet, més proper a ERC.
De manera molt més malèvola i sense vinculació directa amb el cas afganès, la política catalana també va incorporar un altre concepte procedent del conflicte. A finals dels anys noranta, es va començar a qualificar de talibans la nova fornada de dirigents convergents cada cop més desacomplexadament independentistes, amb una metàfora promoguda des de la mateixa vella guàrdia convergent i comprada aviat pels rivals que veien en el seu suposat abrandament una metàfora de l’integrisme. Josep Rull, Joaquim Forn, Damià Calvet, Quico Homs, David Madí i Oriol Pujol, entre d’altres, van haver de conviure amb aquesta llufa fins que el terme talibà, ja totalment apropiat per l’anticatalanisme més furibund, es va començar a aplicar indiscriminadament i de manera agressivament despectiva a tot el nacionalisme català.
