H2, combustible del futur

La Vall de l’hidrogen

A Catalunya, actualment, el 95% de l’hidrogen gris que s’utilitza en els processos industrials el fa servir el sector químic, concentrat sobretot a Tarragona. “El polígon petroquímic consumeix unes 10 tones d’hidrogen per hora, i això vol dir que cada hora s’emeten 90 tones de CO2. Si la indústria química no fa aquesta transició no serà competitiva”, assenyala Cartanyà després de recordar que aquest sector representa un 12% del PIB català. Les empreses de l’acer o les metal·lúrgiques també són grans consumidores d’hidrogen, però el fet que a Tarragona hi hagi el polígon químic més important del sud d’Europa explica per què la llavor d’aquesta futura Vall de l’Hidrogen neix a les comarques del sud. “Cada revolució industrial comença allà on hi ha la necessitat i l’experiència; per tant, té tot el sentit que això es coordini des d’aquí”, remarca el promotor, que explica com des de la universitat tarragonina va sorgir la iniciativa en veure en el nou full de ruta europeu el paper que tindria l’hidrogen verd d’aquí a tres dècades. “Catalunya és una regió molt industrialitzada, i les comarques del sud, sobretot, són grans generadores d’energia. En aquest canvi que plantejava Europa, hi vam veure un repte i una oportunitat.” D’aquí va sorgir la necessitat d’impulsar, si més no, el debat sobre un canvi energètic a través de l’hidrogen verd. La indústria química i la petroquímica hi van trobar des del primer moment un salvavides per fer viable una inajornable transformació del sector, i el govern català no només va aplaudir la idea, sinó que va proposar ampliar el focus convertint el grup impulsor, Plataforma Hidrogen Verd Catalunya Sud, en la iniciativa estratègia Vall de l’Hidrogen de Catalunya. L’acte oficial de presentació es va fer el 14 de maig a Tarragona. A més de l’apadrinament del govern català, la iniciativa té el suport de més d’un centenar d’actors, entre empreses, institucions i administracions. El projecte es ven com una iniciativa estratègica de país per a la transició energètica, i el mateix Pere Aragonès, aquell dia encara president en funcions, el va definir com “un exemple paradigmàtic dels projectes transformadors que necessita el país i una gran oportunitat per canviar el model de consum energètic”. L’objectiu és ser referents industrials en l’àmbit europeu, i per a això cal la complicitat empresarial. És per aquest motiu que a la foto del dia 14 de maig també hi surten els presidents de Repsol, Antonio Brufau, i d’Enagás, Antonio Llardén, que assumeixen el lideratge empresarial del projecte. “És important que hi siguem tots: administració, empreses i i la gent que fa ciència i tecnologia”, conclou Cartanyà, que considera, també, que només així Catalunya podrà ser una de les regions europees capdavanteres en aquesta transformació.

els oligopolis de sempre

Des d’entitats com Ecologistes en Acció no posen en dubte que l’hidrogen sigui una bona alternativa com a vector energètic sostenible de futur, però sí que qüestionen que a tot Europa facin castells en l’aire amb aquesta qüestió. “L’hidrogen és molt millor que els combustibles fòssils, però per parlar d’hidrogen verd cal que estigui produït per energia renovable, i aquí ningú ens explica que a curt termini aquest hidrogen s’haurà de continuar produint amb combustible fòssil perquè hauran de passar com a mínim dues dècades fins que no tinguem capacitat de generar tanta energia neta”, diu Víctor Alvárez. Ell és el president del Grup Ecologista de Tarragona i Ebre / Ecologistes en Acció, una de les entitats que juntament amb l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) ha posat el crit al cel perquè, diuen, darrere dels fons europeus que han de promoure aquesta transformació hi ha els oligopolis de sempre que, en aquest cas, són les empreses gasistes. “El lobby del gas es va reunir fins a 163 vegades amb representants de la Unió Europea mentre que ecologistes i ONG només hi hem tingut 37 reunions. Qui ha marcat les directrius de funcionament?”, es pregunta Álvarez. Les dues entitats van fer públic al maig la traducció d’un informe de la Corporate Europe Observatory, Food & Water Action Europe y Re:Common, en què assenyalen que els principals actors del lobby de l’hidrogen són les empreses del gas, que troben en aquest element químic el seu mercat de futur. “Aquests diners d’Europa no venen caiguts del cel, d’una manera o d’una altra s’hauran d’acabar tornant, i al final acaben a les empreses privades perquè en treguin un benefici”, diu Álvarez, que planteja la nacionalització com a possible solució.

Més enllà de la injecció econòmica dels Next Generation, el cert és que per fer viable aquesta transformació energètica també caldrà capital privat. “El govern espanyol vol que cada milió de diner públic n’arrossegui quatre d’inversió privada”, aclareix des de H2ValleyCAT Jordi Cartanyà.

A més de veure inviable fer hidrogen amb energia renovable a curt termini, i davant l’escenari de tancament de les centrals nuclears d’aquí a deu anys, l’aposta que fan des del sector ecologista és “un canvi de model productiu que depengui del consum i de la producció local, apostant per cooperatives de consum”: “Si els beneficis reverteixin en la societat en lloc de revertir en els oligopolis de sempre, s’accepta més l’impacte visual de les energies renovables”, diu el representant dels ecologistes, que conclou: “Per arreglar la situació actual, primer cal un decreixement del consum. Per molta energia verda que fem, si el consum continua disparat, qualsevol model és insostenible.

Els reptes

Si fins ara ningú s’havia plantejat l’ús de l’hidrogen verd com a alternativa és, en primer lloc, per una qüestió de preu: l’hidrogen fet a partir de l’aigua és tres vegades més car que l’hidrogen fet amb petroli. Totes les transicions tenen barreres, i la del preu serà una de les que caldrà superar. Una altra serà l’ús de l’aigua: per 1 kg d’hidrogen en calen 9 d’aigua. Se’n necessitarà tanta que caldran solucions tècniques perquè es pugui produir a partir d’aigua residual o dessalada.

Sense renovables no tens hidrogen verd i si per produir aquest hidrogen has d’importar l’energia verda, perds competitivitat. Si el sector petroquímic es transforma, no hi haurà cap altre lloc a l’Estat espanyol on es necessiti tant hidrogen com aquí. Caldrà energia de proximitat, i cobrir amb plaques fotovoltaiques els milers de metres quadrats de les cobertes dels polígons industrials podria ser una alternativa. Només amb això, però, no n’hi haurà prou. També caldrà prendre decisions que modificaran els paisatges i, en ple debat sobre la implantació de les energies renovables, aquest haurà de ser el primer gran repte.