175 dies de classe

200 dies a dinamarca

Pel que fa als països europeus, els que comencen abans són Dinamarca i Finlàndia. Segons les dades relatives al curs passat i recollides per Eurydice (la xarxa d’informació educativa de la Unió Europea), les classes daneses de primària van començar el dia 10 d’agost del 2020 (les de secundària el 12) i van acabar el 26 de juny del 2021.

Durant el curs hi va haver quatre períodes més de vacances (una setmana a la tardor, dues setmanes per Nadal, una setmana per carnaval i deu dies per Pasqua), però tot i això els danesos són els que fan més dies de classe a l’any, amb un total de 200.

A Finlàndia, per la seva banda, les classes comencen entre l’11 i el 18 d’agost i s’acaben a finals del mes de maig. Tenen uns períodes festius semblants als dels danesos, però una mica més curts, i el balanç final és de 187 dies de classe (normalment són 190, però el curs passat van tenir més dies festius perquè l’1 de maig va coincidir amb una festa religiosa i van fer pont).

el model finlandès

Finlàndia ha estat durant les dues dècades en què s’ha dut a terme l’informe PISA una referència pels seus bons resultats acadèmics, tot i que recentment ha anat baixant punts en comparació amb els països asiàtics. Tot i això, l’organització del seu sistema educatiu es considera un model d’èxit: els infants comencen l’escola obligatòria un any més tard que aquí, als 7, però abans els municipis ofereixen als pares educació preescolar en què se’ls anima a participar.

Els centres educatius són gairebé tots públics i els llibres de text, també. L’escola és una part important de la comunitat. Tot i que hi va variacions, normalment la jornada escolar es desenvolupa entre les dos quarts de nou del matí i dos quarts de dues del migdia, amb tres petit descansos. Les classes de cada matèria no duren més de 45 minuts, i a la tarda els alumnes fan extraescolars segons les seves aficions. Els professors tenen molta llibertat per organitzar les classes i és freqüent que els alumnes tinguin el mateix mestre durant els sis primers cursos a l’escola. També tendeixen a donar molta llibertat als alumnes perquè treballin en els projectes que ells mateixos trien. L’altre punt fort que es planteja com a clau en l’èxit finlandès és que l’educació es considera un pilar bàsic de la societat, un fet que genera un gran consens polític, de manera que mani qui mani els canvis que es fan del model –que solen ser pocs– estan molt pactats entre tots els actors.

En qualsevol cas, l’organització del calendari escolar no és necessàriament una garantia d’èxit, perquè com ja hem vist, en altres països nòrdics –Dinamarca, però també Suècia i Noruega– segueixen un esquema anual semblant i no obtenen els mateixos resultats.

ELS BÀLTICS

A Europa hi ha tretze països que comencen les classes a l’agost. La resta, ho fan al setembre. En general, com més al sud del continent, més tard comencen les classes, i com més al nord, més aviat. En el cas dels països bàltics, però, no és ben bé així. Comencen el dia 1 de setembre i acaben a començaments de juny. També aquí es detecta que un calendari semblant no determina els resultats acadèmics, ja que Estònia destaca per sobre de Lituània i Letònia en l’informe PISA. De fet, Estònia ja es considera la nova Finlàndia, el model a imitar, sobretot tenint en compte que el país –amb poc més d’1 milió d’habitants– ha passat del desgavell soviètic (en els anys noranta només la meitat de la població tenia telèfon) a ser un dels estats més tecnològicament avançats, on l’accés a internet està garantit per la Constitució i es permet votar en línia. El sistema educatiu és flexible, els alumnes treballen a partir de problemes de la realitat quotidiana i hi ha molta estabilitat legislativa.

alemanya i frança

Els dos països de la UE amb més població tenen un sistema escolar força diferent. A França, amb vuit setmanes de vacances estivals però menys dies lectius que nosaltres (fan 162 dies de classe a l’any) es nota més la tendència centralitzadora, ja que és al ministeri on es decideixen continguts, matèries, calendari i organització. El departaments i els ajuntaments tenen més competències sobre les qüestions materials (la construcció i el manteniment de les escoles i els liceus). Les vacances estiuenques curtes (aquest any el curs va acabar el 7 de juliol i es reprèn el 2 de setembre) es compensen amb més períodes de festa durant el curs: dues setmanes entre octubre i novembre, dues per Nadal, dues entre febrer i març i dues més a la primavera (no en diuen Setmana Santa, que per alguna cosa són laics). Una curiositat és que aquestes dues vacances (hivern i primavera) no són iguals a tot el territori, sinó que es divideix tot el país en tres zones (A, B i C) i a cada zona comencen i acaben un dia diferent. Sembla que d’aquesta manera les carreteres no es col·lapsen tant amb les escapades –per exemple, a esquiar, durant l’hivern– que aprofiten per fer moltes famílies.

A Alemanya, contràriament al que passa a França, cada land té llibertat per dissenyar el seu propi sistema educatiu, a partir d’una legislació molt bàsica en l’àmbit federal. Així, l’inici del curs pot anar des de l’1 d’agost fins al 15 de setembre en funció de la regió, i les classes poden acabar a mitjans de juny o a començaments de juliol. Amb una mitjana de 188 dies lectius, també fan vacances a la tardor, per Nadal, per Setmana Santa i a la primavera. Una de les peculiaritats d’aquest país és que els alumnes no es distribueixen per edats segons l’any natural, sinó que hi ha una data de tall (per exemple, en alguns lands és el 30 de setembre) per decidir quin curs toca. Les classes normalment comencen a les vuit del matí i acaben a les dotze del migdia en el cas de la primària i a les dues en la secundària obligatòria. També pot resultar xocant per a nosaltres que en moltes ciutats i pobles alemanys –i d’altres països centreeuropeus, com Suïssa–, els nens de primària vagin sols caminant a l’escola.

classes en dissabte

Tornant al tema de la durada del curs, l’altre país, a més de Dinamarca, on hi ha més dies de classe és Itàlia. El curs comença a mitjans de setembre i acaba a començaments de juny, però entremig fan poques vacances, només per Nadal i Setmana Santa i depenent de les regions alguns dies per carnaval. També hi ha molta flexibilitat regional, si bé les matèries i els continguts es decideixen des del Ministeri d’Educació. El 91% dels centres d’ensenyament obligatori (primària i secundària) són púbics, i de la resta, la meitat són catòlics. La jornada escolar és variable segons les escoles; algunes fan jornada completa i d’altres fan menys hores al dia i la resta les poden recuperar dissabte (a França també ho feien fins fa una dècada).

la resta del món

Si a Europa hi ha diferències evidents pel que fa a l’organització escolar, a la resta del món encara són més accentuades. A la Xina, per exemple, la jornada escolar dura nou hores i mitja i els cursos són de 220 dies. És obligatori portar uniforme (cosa que no passa a cap escola pública europea), i els centres faciliten els àpats als alumnes. Això en general, ja que lògicament en un país tan gran hi ha moltes peculiaritats. El que sí que tenen totes les escoles xineses en comú és que solen donar molta importància a les matemàtiques.

A Corea del Sud, amb jornades de vuit hores, un curs de 220 dies lectius i classes amb una mitjana de trenta alumnes, els resultats acadèmics són molt bons, però en canvi, a mesura que s’avança en les etapes educatives els estudiants es consideren menys satisfets i molts tenen problemes d’estrès. Aquest país, però, és el que, segons diversos estudis, ofereix als menjadors escolars els àpats de més qualitat. Tot el contrari del que passa als països pobres, on la mainada, a més, ha de fer grans desplaçaments per poder anar a l’escola, si és que funciona: la crisi del coronavirus ha fet que més de 72 milions de nens hagin deixat d’anar a l’escola de primària.