Espanya intensifica el joc brut
El president Carles Puigdemont és detingut a l’Alguer en una operació de l’Estat per continuar basant la negociació en la presa judicial d’ostatges, que alhora torna a posar en evidència la justícia espanyola en l’àmbit europeu
ENGANY A EUROPA
L’ordre de detenció és la que va emetre contra els exiliats Pablo Llarena el 14 d’octubre del 2019, dia de la sentència contra els presos polítics, teòricament suspesaL’Alguer, dijous 23 de setembre. Nou del vespre. El president Carles Puigdemont és detingut per la policia italiana un cop aterrat a la localitat de Sardenya, on ha arribat després d’anunciar que assistirà a diferents reunions de caire polític, es reunirà amb les autoritats alguereses i acompanyarà els organitzadors i participants del festival AdiFolk de cultura popular catalana que s’hi celebra durant el cap de setmana. Una visita pública amb llum i taquígrafs. Just a l’entrada de l’aeroport, un cop passats els controls, un grup de policies de paisà esperen el president i el retenen sense cap més explicació.
De moment, i tot i que falta la seva declaració –el jutge l’ha citat per al 4 d’octubre–, Puigdemont ha estat detingut a l’Alguer menys de vint-i-quatre hores, i la seva detenció ha posat el Tribunal Suprem en una situació, com a mínim, controvertida o fins i tot en una manifesta il·legalitat. Tot i que des de dijous a la nit “fonts del Suprem” insistien als periodistes que l’ordre de detenció era vigent i no estava suspesa, no va ser fins ahir al matí que el jutge Pablo Llarena en va deixar constància oficial enviant l’ordre de detenció a Eurojust perquè fos remesa al tribunal d’apel·lació de Sàsser, responsable de veure el cas, amb l’anunci que el dilluns 27 se’n remetria una còpia traduïda a l’italià. El Suprem iniciava així el que es pot convertir en un nou terratrèmol jurídic i polític.
CONTRADICCIÓ JUDICIAL
D’entrada, la decisió de Pablo Llarena suposa una flagrant contradicció amb el que va resoldre el 30 de juliol passat el Tribunal de la Unió Europea (TGUE). Aquesta instància donava per fet que les euroordres estaven suspeses a conseqüència de les prejudicials de Llarena plantejades al tribunal europeu després de la negativa de Bèlgica a entregar Lluís Puig. A més, el jutge espanyol també xoca amb l’advocacia de l’Estat, que actuava en representació del Suprem i que va defensar en aquell procés de cautelars sobre la immunitat dels exiliats que eren del tot innecessàries, ja que no hi havia risc de detenció. El motiu al·legat per l’advocacia de l’Estat espanyol: les euroordres quedaven suspeses.
La cooperació judicial ha saltat pels aires amb la decisió del Suprem d’insistir en la detenció del president Puigdemont i, el que és més rellevant, ha desobeït una resolució del Tribunal de Justícia Europeu. El jutge de Sàsser prendrà declaració a Puigdemont el 4 d’octubre, després d’acceptar la petició de la defensa d’endarrerir-la, i mentrestant va decidir dixar el president lliure sense mesures cautelars, una dada esperançadora en relació amb el sentit de la decisió definitiva.
L’ordre de detenció a la qual la policia italiana va donar curs és la que Pablo Llarena va emetre contra els exiliats el 14 d’octubre del 2019, dia de la sentència contra els presos polítics. Certament, Llarena no l’ha modificat ni suspès mai. En el cas dels eurodiputats, les euroordres van quedar sense efecte quan van ser reconeguts pel tribunal de Luxemburg com a membres del Parlament. Amb el procediment del suplicatori, van perdre parcialment la immunitat, però unes cautelaríssimes presentades al tribunal de primera instància europeu (TGUE), els va retornar la immunitat com a mesura extraordinària. Atenia així la petició dels advocats dels exiliats, que al·legaven un “risc real i imminent” de ser detinguts o empresonats que posava en risc la seva feina com a eurodiputats.
El 30 de juliol passat, el TGUE va tornar a revisar si era necessari mantenir les mesures cautelars sobre la immunitat fins que s’hagi resolt la demanada presentada contra el suplicatori i va concloure que no. No calia aixecar la suspensió de la immunitat perquè no hi havia risc de detenció: el procediment engegat pel jutge Llarena al mateix tribunal europeu amb unes prejudicials sobre les euroordres dels exiliats implicava que havien quedat en suspens. Així també ho va afirmar davant el tribunal l’advocada de l’Estat, en representació del Regne d’Espanya i, per tant, del Tribunal Suprem, asseverant que no hi havia aquest risc de detenció i que qualsevol euroordre quedava suspesa. El vicepresident del TGUE en deixava constància així: “Mentre el Tribunal de Justícia [de la UE] no es pronunciï en l’assumpte prejudicial de Lluís Puig Gordi i d’altres, res permet considerar que les autoritats judicials belgues o que les autoritats d’un altre estat membre puguin executar les ordres de detenció europees dictades contra els diputats i lliurar-los a les autoritats espanyoles”, amb la qual cosa deixava la porta oberta a tornar a presentar unes cautelaríssimes si es produïa aquest risc en un futur o hi havia una detenció. Ahir mateix els advocats de Puigdemont treballaven per presentar aquesta petició al tribunal europeu.
OPERACIÓ D’ESTAT
Acabi com acabi el cas de l’Alguer, el que és cert és que el joc brut de l’Estat espanyol s’intensifica fins a uns límits que, al marge del perjudici a curt termini que es pugui causar a Carles Puigdemont i al moviment independentista, tiba la corda i ataca directament els intents de distensió simbolitzats per la taula de diàleg. Paral·lelament, torna a deixar la justícia espanyola en particular i l’Estat espanyol en general en una situació d’alt risc en relació amb la seva ja malmesa reputació internacional. Que és una operació d’estat queda força clar si es fa cas de l’acusació de l’advocat del president, Gonzalo Boye, que en la detenció hi van participar agents policials espanyols, circumstància desmentida per Madrid.
D’altra banda, la notícia va generar un considerable ressò en la premsa internacional i una cascada de reaccions d’eurodiputats europeus de diversos països i de diputats i polítics italians de les formacions d’esquerra, inclosos alguns socialistes. Al seu torn, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va assegurar que, més que mai “és important reivindicar el diàleg, l’única via per poder retrobar-se entre catalans, i entre catalans i la resta de compatriotes d’Espanya”. El president espanyol també va voler deixar clar que “és evident que Carles Puigdemont ha de comparèixer i sotmetre’s davant la justícia”.
El que sí que és evident, de moment, és que a la part espanyola de la taula de diàleg no s’ha abandonat el criteri de negociació amb ostatges.
Per què a l’alguer?
El per què s’ha produït la detenció a Sardenya i no, per exemple, fa uns dies a París o a la Catalunya Nord, és ara mateix una de les incògnites. El president havia anunciat que es desplaçaria aquest cap de setmana a l’Alguer, tot i que ni ell ni el seu equip, d’altra banda, no podien descartar l’eventual risc d’una detenció perquè el jutge Pablo Llarena no havia notificat mai que l’ordre de detenció havia quedat en suspens i continuava vigent en els sistemes policials europeus i internacionals. Confiaven, però, que la resolució del TGUE del 30 de juliol era l’aval que al mateix temps evidenciaria que l’oblit de Llarena de comunicar la suspensió de les euroordres posa en qüestió la cooperació judicial per part de l’alt tribunal espanyol. Ahir, els advocats del president parlaven sense embuts de detenció il·legal.
