“A l’Iraq i a Palestina hi ha joves que lluiten per la pau”

Molts dels conflictes que hi ha actualment al món es concentren a Àfrica i al Pròxim Orient. El negoci de la guerra és evident, i la realitat és que els contextos de conflicte serveixen per provar armament. És el que es coneix com a combat testing. Aquest cas és evident que passa cada vegada que hi ha atacs entre Israel i Palestina. Està demostrat que Israel augmenta la venda d’armes cada vegada que fa una intervenció. És el cas de l’escut protector, que serveix per interceptar els coets que es llancen des de territori palestí. És una tecnologia que des de l’exèrcit israelià han anat millorant i que després han venut a països com l’Índia i el Pakistan. També s’apliquen moltes tècniques de control social, per exemple a la zona de Cisjordània, que s’han agreujat durant la pandèmia.

Hem detectat que la pandèmia dona una clau de volta més al control social. Cada vegada anem més cap a la novel·la de George Orwell 1984. Hi ha un control massiu, cibernètic. És important analitzar els límits que hi ha entre la tecnologia i els drets humans. Encara que això que s’està fent actualment, ja es feia a Palestina. Amb el reconeixement facial, el control als checkpoints, el que seria el control social. L’11-S va ser el punt d’inflexió del canvi de model. Hi ha el fals paradigma entre la seguretat i la llibertat. La gent té por i es normalitza la falta de llibertat.

La presència dels exèrcits ha anat disminuint. Es fa difícil visibilitzar els bàndols. Al seu lloc irrompen les empreses privades de seguretat, formades per mercenaris. No fan una feina tan ofensiva. Un dels exemples és la presó d’Abu Ghraib, a l’Iraq [on es van produir abusos i tortures als presoners]. En aquella ocasió, l’empresa mare era britànica, però hi havia altres països implicats. Es va donar el cas que fins i tot els traductors, que podien ser d’un altre país, també estaven implicats en el sistema de tortures. Si no tens un estat al darrere es dilueix la responsabilitat i es fa molt difícil passar comptes. Amb aquest esquema no hi ha un sistema que asseguri el compliment dels drets humans, perquè acaben sent empreses privades les que gestionen la seguretat. A Israel moltes d’aquestes empreses són propietat d’exmilitars, que munten el seu negoci privat i guanyen diners.

Aquest factor cada vegada serà més important. El canvi climàtic farà que milers de persones hagin d’abandonar els seus països. I cada vegada més, Europa deshumanitza les persones, creix l’Europa fortalesa, que tanca les fronteres. A Síria, el clima ha provocat que hi hagi migracions del camp a la ciutat, però la principal raó és que hi ha un conflicte bèl·lic. A més, els refugiats no arriben a Europa. No és tan fàcil. De fet, els números són ridículs si es comparen els percentatges amb un país com el Líban. Ara amb l’Afganistan ha passat pràcticament el mateix. Quants n’han arribat?

És la cara més vergonyosa la Unió Europea. En aquest país hi ha centres de detencions pagats amb fons europeus. Com a societat civil se’ns fa molt difícil de documentar i treballem amb periodistes que ens en puguin informar. El cas de Líbia segueix el mateix esquema que el de l’11-S i la pandèmia. I el Marroc és l’altre exemple. En aquest país no hi ha un conflicte, però també hi ha centres pagats amb fons europeus.

Sí. Per exemple a l’Iraq. És un dels llocs on treballem i on hi ha menys cooperació internacional. En aquest país hi ha molts joves que només han vist violència i que venen a les formacions i estan molt motivats per tirar endavant sense violència. Volen que al seu país es pugui viure en pau. En ciutats com Mossul, aquests moviments comencen a ser importants. La violència en aquest país és latent. Aquests joves han vist i veuen atemptats, bombes als mercats cada dia. En temps de pandèmia hem pogut reforçar aquestes xarxes de solidaritat. Com a entitat treballem el tema de la no-violència, i la societat civil és la que té el poder per poder canviar les coses.

El de Palestina també és un cas paradigmàtic. En aquesta zona del planeta hi ha una situació molt crítica que podria provocar que molts joves optessin per l’extremisme més violent. De fet, a la Franja de Gaza es donen gairebé tots els factors perquè les coses siguin així: no hi ha expectatives de futur, no hi ha feina, hi ha una gran quantitat de joves i adolescents... hauria de ser un polvorí gegant. Sí que és cert que hi ha Hamas però el nivell de violència és baix pel que podria ser.