Marihuana, un (mal) negoci

com s’hi ha arribat

“Les causes són diverses i hi ha moltíssims factors, però entre els catalitzadors principals que fan que Catalunya sigui l’embrió hi ha factors econòmics, culturals i una normativa plena de grisos”, diu Chacón.

El primer motiu, l’econòmic, té l’origen en la caiguda del mercat immobiliari, molt més accentuat a l’Estat espanyol que en altres països europeus. Això va propiciar l’ocupació d’habitatge que, al marge dels que s’hi van veure abocats per motius socials, en bona part van ser persones que van ocupar els immobles per fer-hi plantacions il·legals de marihuana. Si no pagues lloguer i punxes la llum i l’aigua pots produir marihuana a cost molt baix i ser molt competitiu en el mercat europeu. A Catalunya el gram de marihuana es ven a 6 euros, mentre que la mitjana europea és de 18 euros i en països com Islàndia es paga a 30 euros el gram. Un preu tan rebentat és un ham per als consumidors i també per a les màfies.

En paral·lel, explica Chacón, a Catalunya hi ha un discurs social permissiu pel que fa al conreu i consum de marihuana. “Aquí qualsevol sap com es planta i com es cria la marihuana, es venen llavors a les grow shops i corre el discurs que és bona per a determinades malalties. Tot això és un fenomen que també ajuda”, recorda l’intendent. Finalment, entre els principals catalitzadors hi ha una normativa estatal més permissiva que en altres països europeus. No parlem de legalització, sinó d’una regularització que fa que l’Estat espanyol, en determinats àmbits, permeti el cultiu, consum o venda de llavors mentre que a la resta d’Europa està tot penat. A aquesta situació cal sumar-hi l’amalgama de grisos en què s’ha convertit Catalunya després d’aprovar, el 2017, una llei sobre les associacions de consumidors de cànnabis, suspesa un any després pel Tribunal Suprem en considerar que el Parlament no tenia competències en aquest àmbit. La llei pretenia regular i controlar la producció i el consum d’aquesta substància per tal de deixar les màfies i el crim organitzat fora de joc. Els clubs, sense ànim de lucre, podien produir marihuana per ser venuda i consumida als seus locals. En poc temps es van arribar a obrir fins a 500 clubs de cànnabis, alguns alineats amb l’esperit de la llei, però molts promoguts per aquestes màfies que n’havien de quedar al marge. Sota l’empara d’aquesta regulació, el crim organitzat comença a muntar clubs i a cultivar marihuana, que en lloc de ser per al consum serà per traficar cap a Europa. Aquesta situació, explica la policia catalana, atrau màfies sèrbies, molt ben assessorades legalment. Al cap d’un any, amb la llei derogada els clubs queden als llimbs, però els traficants de fora ja tenen les estructures muntades a Catalunya, alimentades per un negoci molt rendible.

I de la mateixa manera que els contrabandistes del tabac americà dels seixanta i els setanta es van passar a la cocaïna perquè era molt més lucrativa, ara els traficants de haixix assentats a la tota la costa llevantina de la Península es passen a la marihuana perquè el consum està molt disparat i es guanyen molts diners. “Ara com ara, el cost benefici fa que sigui molt més rendible traficar amb marihuana”, puntualitza Ramon Chacón, que compara penes d’un a quatre anys de presó pel tràfic de marihuana amb penes de tres a sis si la droga és cocaïna. “La gent que traficava amb cocaïna i heroïna eren criminals de tota la vida; ara, el mosaic de gent que trafica amb marihuana és molt divers: hi ha els mateixos criminals, però també gent normal, empresaris i persones que mai s’haurien posat en el negoci de la cocaïna però que sí que tenen plantacions perquè el benefici que et dona respecte al risc que corres ho propicia”, conclou l’agent del cos de seguretat.

operatius en marxa

L’increment d’operacions relacionades amb aquesta droga tant per part dels Mossos d’Esquadra com també de la Guàrdia Civil o la Policía Nacional és una realitat. Amb l’objectiu de fer-hi front des de tots els prismes, el cos de Mossos d’Esquadra va activar el 2018 el pla d’acció de la marihuana, encara actiu, en el qual es treballa el fenomen des de tots els departaments de la policia. A més d’investigació criminal, també hi ha implicats patrullatge, comunicació i intel·ligència policial amb un objectiu final, diu Chacón: “Millorar processos i ser una policia més eficaç i eficient en aquest camp.” Des del 2018, el cos de la policia catalana també està integrat al CITCO, (Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat), on treballa conjuntament amb els altres cossos de seguretat de l’Estat espanyol per ser més eficients.

De tot plegat, n’ha sortit una radiografia prou eloqüent de la situació actual i una alerta dels escenaris de futur que ens esperen si no s’arriba a controlar. “La societat veu la marihuana com una cosa menor, es pensa que parlem de fumar quatre porros, però del que parlem és que gran part del crim organitzat europeu –els brokers de la marihuana– venen aquí a comprar la droga per distribuir-la per Europa”, alerta l’agent.

Els traficants són principalment de nacionalitat albanesa, però també n’hi ha de polonesos, francesos, suecs, anglesos, croates i serbis. La lògica i el funcionament d’aquests grups organitzats són senzills: primer venen a comprar la droga a un preu molt més barat per distribuir-la, però quan veuen com funciona el negoci canvien el plantejament: per què l’he de comprar si la puc plantar a cost zero? I ja tenim un segon problema, una allau de plantacions il·legals als llocs més recòndits de la geografia catalana. Les derivades d’aquestes plantacions són múltiples, però preocupa, sobretot, la indefensió i la inseguretat que pateixen els petits municipis de muntanya.

Municipis afectats

Xavier Pagès és l’alcalde de Mont-ral, un municipi de l’Alt Camp que tot i tenir un petit nucli urbà amb prop de 170 veïns té més de 30 quilòmetres de terme municipal a la falda de les muntanyes de Prades. Al seu municipi les plantacions il·legals de marihuana s’han descontrolat: “Ens preocupa la situació actual i ens preocupa que encara es pugui complicar més”, diu. No hi ha hagut cap enfrontament però els veïns, als quals els agrada gaudir de l’entorn privilegiat que els envolta, tenen por de sortir a passejar per la natura. S’expliquen històries que no fan de bon sentir si saps que tens plantacions a tocar de casa, com la instal·lació de trampes. També de reaccions violentes per tal de protegir les plantacions il·legals. No és l’únic a la zona que pateix el problema. Els ajuntaments de Prades, Capafonts, Vilanova de Prades, l’Albiol, l’Arbolí i la Febró estan en una situació similar. Són els municipis de les Muntanyes de Prades i ara tornen a fer front comú per encarar amb més força una situació que incomoda tothom. “Volem més presència policial a la zona”, diu Pagès. Ja es fan rondes i, de fet, s’han desmantellat moltes plantacions, però el que volen els alcaldes és que la presència policial sigui dissuasiva i eviti que se’n plantin de noves. Han fet diferents reunions i tenen pendent una trobada amb Interior per plantejar la problemàtica i les possibles solucions.

Més enllà de la preocupació per les plantacions pròpiament dites, l’altre repte és com restablir la zona afectada un cop s’ha fet un desmantellament. “Els propietaris dels boscos afectats moltes vegades ni tan sols saben que hi han fet una plantació i en ajuntaments tan petits com el nostre no tenim recursos per netejar la zona afectada. Necessitem que alguna altra administració ens ajudi”, clama l’alcalde. El testimoni de Pagès representa el testimoni de molts alcaldes que viuen una situació similar, ara agreujada per la violència manifesta d’alguns d’aquests grups.

I és que, continuant amb la lògica operativa que regeix aquestes màfies, si primer conclouen que els resulta més rendible plantar que comprar, després s’adonen que no cal cultivar si la planta es pot robar just abans de la recol·lecció. Qui denunciarà el robatori d’una planta il·legal? “Normalment en una plantació hi ha una o dues persones vigilant, per tant, necessites gent que els pugui neutralitzar i recollir les plantes en un temps relativament curt”, diu Chacón. I això explica l’increment dels narcoassalts i de les baralles per quedar-se amb la mercaderia.

El problema encara es pot agreujar. Les màfies perden molts diners i per evitar els robatoris aconsegueixen armes de foc per defensar les plantacions de marihuana, cosa que obre la porta a un nou mercat negre, el de la venda d’armes, fins ara inexistent a Catalunya. “Com que hi ha negoci se’n comencen a importar i es venen a un preu molt baix, i gent que mai s’hauria plantejat tenir una arma ara la compra perquè és assequible. Cap a on condueix tot això? “On abans hi havia un narcoassalt ara hi ha un homicidi”, remarca Ramon Chacón. Els índexs de violència relacionats amb aquesta droga s’han disparat, i a Catalunya ja hi ha una mitjana d’entre tres i cinc morts anuals directament vinculats amb la marihuana, cosa que no havia passat amb altres drogues. El 50% de les organitzacions criminals que desarticulen els Mossos tenen armes de foc. També se’n troben en un 12% de les plantacions. Les víctimes no són només els integrants de les màfies. El passat setembre un mosso va ser ferit per bales de perdigó en un operatiu de desmantellament a Lleida. L’arma es va disparar de manera automàtica.

Els riscos

Més enllà d’aquest augment de violència, els riscos que correm com a societat són més profunds. Se n’han fet un parell d’estudis: El mercat de la marihuana, publicat l’any passat, i La violència associada a la marihuana, d’aquest mateix 2021.

A grans trets, a més dels riscos de l’esmentada violència i les seves conseqüències, entre les principals preocupacions que s’hi deixen entreveure hi ha el risc de corrupció, sobretot policial. “Hi ha tanta marihuana i genera tants diners que estan a tot arreu i intenten penetrar a la policia”, alerta Chacón. No cal tirar gaire enrere per recordar la detenció fa menys de quinze dies de quatre agents de la policia local de Llinars del Vallès acusats de col·laborar amb una banda de traficants de marihuana. No són els únics, i Chacón insinua que abans d’acabar l’any encara n’hi haurà més: “Ho volem tallar de soca-rel per evitar que aquestes màfies arrelin si aconsegueixen això. Qui enganxem anirà a la presó.” Intentar corrompre la policia és el primer pas. Després la corrupció es pot filtrar en altres estaments fins a arribar al poder.

Una altra de les principals preocupacions és com tot aquest moviment podria acabar afectant l’economia del país. “Quan tens un volum molt alt de drogues, el PIB del país comença a notar-ho i derives cap al que nosaltres anomenem narcoeconomia, que és quan molts sectors del país depenen d’això”, alerta Chacón. La situació a Catalunya no té res a veure amb la situació econòmica i política d’altres països que produeixen droga: el Marroc, d’on surt el haixix; l’Afganistan, el principal productor d’heroïna; Colòmbia, des d’on es distribueix cocaïna, o Mèxic, un país que controla el tràfic de cocaïna i de drogues sintètiques i que amb 30.000 morts anuals vinculades a la droga es pot considerar un narcoestat pràcticament fallit. Però Ramon Chacón insisteix en la idea que el denominador comú entre aquests països és que són productors de droga i que ara, aquí, hem passat de ser país de trànsit a ser també productors. “Entra una gran quantitat de diners, però són uns diners que no aporten cap valor a la societat perquè s’enriqueixen només els criminals, que un cop rics intenten desplaçar l’estat i les seves funcions”, diu l’intendent, que afegeix: “Nosaltres estem en un moment molt inicial, però aquests són els riscos que hi ha i hem d’avisar perquè si això es descontrola, anem cap aquí.” Quan s’arriba a aquesta situació, costa molt revertir-ho perquè les cúpules de les màfies acaben blanquejades a través d’empreses pantalla i per moltes actuacions policials que es facin només s’aconsegueix desmantellar els esglaons baixos de la piràmide.

El diner fàcil és llaminer i abans d’arribar a situacions tan extremes n’hi ha més d’un que de manera més o menys conscient s’hi embruta les mans. Immobiliàries que acaben tenint un sol client per a les seves cases, enginyers que estan molt ben pagats per fer instal·lacions elèctriques i fins i tot particulars a qui lloguen magatzems abandonats a preu d’or. “Si es pot acreditar que ets un cooperador necessari també hauràs de rendir comptes amb la justícia”, recorda el cap de la divisió d’investigació criminal. I és que amb l’expansió del negoci també hi ha hagut una professionalització i sofisticació dels mecanismes per burlar la llei.

Danys col·laterals

Ho saben bé empreses com Endesa, que l’any passat van detectar fins a 24.500 casos de connexions irregulars a Catalunya, xifra que representa un increment del 69% del frau en cinc anys. Són 379 milions de quilowatts/hora a l’any, una xifra que equival al consum mensual de més d’1,4 milions de llars. No tot és imputable al conreu il·legal de marihuana, però sí que és cert que l’increment del que ells en diuen kW fantasma hi està directament vinculat. Fonts de la companyia elèctrica expliquen l’estreta col·laboració amb els diferents cossos de seguretat per detectar el frau i per donar cobertura als mateixos agents en operacions de desmantellament. “Cada cop hi ha connexions més sofisticades i que costen més de localitzar i, un cop fet l’operatiu, més enllà de tallar el subministrament és important sanejar aquella instal·lació”, explica la companyia. A Reus, per exemple, un operatiu de Mossos es va trobar una porta de metall electrificada per evitar qualsevol intromissió.

Més enllà de ser una activitat il·legal i, per tant, un delicte, la companyia elèctrica alerta precisament de les afectacions col·laterals que el frau elèctric té per a la resta de la població: incendis de comptadors manipulats, talls de llums en blocs de pisos i accidents per a qui s’apropi a una plantació. A més dels magatzems amb grans plantacions, els edificis amb més manipulacions són a les cases a quatre vents i els blocs de pisos –sovint vells– en barris més desafavorits. “La gent es queixa del mal servei, però fas millores a la xarxa i són aquestes màfies els que se n’acaben beneficiant”, conclouen des d’Endesa.

Com tallar la cadena

La solució a aquesta complexa situació no recau només en les forces de seguretat, que més enllà d’intensificar controls i detencions, ja han fet arribar els dos informes elaborats que alerten de la situació i de les seves derivades a jutjats, fiscalies, autoritats competents i altres policies europees. Insisteixen que una de les claus és evitar que el crim organitzat s’instal·li a Catalunya i per aconseguir això cal no només desmantellar una plantació, sinó desmuntar la cadena. Des dels Mossos admeten l’alta eficiència del cos a l’hora de desmantellar plantacions de quilòmetre zero, que són aquelles on la droga es reparteix prop de la zona de conreu. Si, en canvi, la droga que es cultiva és per exportar, desmantellant la plantació no soluciones el problema perquè el traficant estranger la comprarà a la comarca veïna. “Necessitem desarticular tot el canal de distribució a Europa i actuar conjuntament amb altres policies per desarticular al mateix temps la xarxa que distribueix la droga.” Aquí rau la importància de formar part del CITCO.

debat legalització

Segons el CIS del passat mes d’abril, un 90% dels espanyols està a favor de regularitzar la marihuana per a un ús medicinal i un 49,7% també la regularia per a ús recreatiu. Tot i així, les recents propostes de legalització que partits com ERC, Más País i Unidas Podemos han portat al Congrés dels Diputats no han prosperat.

Des del cos de Mossos d’Esquadra, l’intendent Ramon Chacón vol deixar clar que aquest no és el seu debat. Com a cos de policia la seva feina és treballar contra el crim organitzat i deixa en mans dels polítics i la societat un debat complex i no exempt de riscos. “No advoquem per una legalització, però sí per una regulació més clara per a tothom, fins i tot perquè la persona que s’hi vulgui dedicar legalment ho pugui fer amb garanties”, diu l’intendent. Per evitar que passi el mateix que va passar amb els clubs de cànnabis, també considera clau que les mesures que es prenguin siguin a escala europea, a fi d’evitar decalatges tan grans com els actuals que podrien acabar creant fins i tot un turisme de cànnabis. També alerta els que s’emmirallen en el Canadà o l’Uruguai a l’hora de defensar la legalització: “Aquests països no són productors i nosaltres sí”, i afegeix: “Si el gram va a 6 euros és perquè no pagues impostos, però si ho regularitzes i qui la cultivi legalment l’ha de vendre a 40 euros... a qui la comprarà la gent?” Amb l’activitat legalitzada vendre marihuana deixa de ser un delicte i, per tant, el que continua fent negoci en el mercat negre sense pagar impostos està fent una irregularitat que pot ser perseguida fiscalment però ja no com a delicte criminal. “Sempre que anem asimètrics amb Europa, les derivades poden ser complicades”, alerta de nou.

Futur

El pronòstic a llarg termini no és optimista. A més dels escenaris exposats, a curt termini hi ha el risc que descarrilin joves de barris marginals a qui s’havia aconseguit integrar gràcies a programes educatius. També les derivades sanitàries que pot ocasionar fumar plantes de marihuana adulterades genèticament i amb índexs de THC molt per sobre dels que es troben de forma natural a la planta. Els fenòmens complexos no tenen solucions fàcils i cal fer-hi front des de diferents angles. En aquest cas, la tasca de perseguir el crim organitzat és imprescindible però cal un treball conjunt des de l’àmbit econòmic, sanitari i educatiu i tenir clar quin missatge es dona a la societat sobre què és la marihuana, més enllà d’una herba per fumar.