Des del cor de la destrucció

Les guaguas tot terreny en què viatgem s’enfilen amb penes i treballs pel camí que porta fins a dalt de la muntanya de La Laguna. Som un grup nombrós de periodistes i fotògrafs en el que és la primera visita oficial i autoritzada a la zona d’exclusió del volcà.

Els fotògrafs no paren de disparar la càmera mentre ens enfilem al petit puig, un antic volcà que s’aixeca a uns centenars de metres de la costa per damunt de la planura en descens continuat cap a l’oceà que és la vall d’Aridane, a l’oest de l’illa.

Com més amunt pugem, més bé es veuen les grans colades de lava entre negre i marró fosc que baixen del volcà i s’estenen per bona part de la fins fa poc fèrtil vall. Entremig, es distingeixen cases dempeus, algunes de mig destrossades, altres de cremades i també magatzems agrícoles i industrials que la terra incandescent ha deixat aïllats o ha mig soterrat.

Quan som a dalt, la vista abraça tres-cents seixanta graus. A l’est, el volcà fumeja lleugerament a aquesta hora de la tarda. Un fum blanc de gasos. El sol de tarda il·lumina el con volcànic de cantó i posa de relleu, encara més, la muntanya de més de 400 metres que s’ha aixecat des que va començar l’erupció el 19 de setembre. La terra és cremada del tot en moltes hectàrees a la rodona, amb tons grocs pel sofre. Alguns pins pelats s’entreveuen a la llunyania, en un paisatge on dominen la lava i la cendra.

Sota la muntanya, mirant a l’est, també es veu el barri de La Laguna i les colades aturades al mig del carrer principal. Més tard hi baixarem i veurem de ben a prop la destrucció del volcà: algunes cases cremades, altres de desaparegudes, carrers buits i abandonats, l’església salvada amb la lava aturada a pocs metres. I no veurem, però intuirem el que ja no hi és: la benzinera, l’oficina bancària, la gran farmàcia, les pistes de pàdel on anava a jugar Amado González, el company periodista de Radio Nacional, amb qui conversem, i cases i xalets i tants somnis ensorrats.

Cap al nord sembla un altre món. Els pobles de Los Llanos i Tazacorte i els seus barris s’han salvat de la lava i la vida sembla transcorre-hi amb tota normalitat, però l’acció del volcà hi arriba en forma de cendra i gasos i també amb la veu d’aquells que ho han perdut tot, molts dels quals refugiats en cases particulars i hotels.

Mirant cap al sud, es veuen nombroses plantacions de plàtans, taques blanques enmig de la negror de la lava. I la muntanya de Todoque, un altre volcà extint similar al de La Laguna, que ha quedat rodejada per les colades. Molts dels hivernacles estan aixafats i cremats. D’altres són dempeus, però aïllats, com algunes cases, ara amenaçades per la colada incandescent que veiem avançar lentament.

A l’oest, el mar, on també s’aixeca una columna de fum. La provoca la lava que cau a l’oceà i que va fent créixer l’illa a poc a poc. El sol ponent ho fa tot molt maco, però en el fons, tots sabem que no ho és gens.