Masies

MANTENIR-LES

“Actualment, qui té una masia té un problema”, lamenta Joan Maluquer, president de la Fundació Mas i Terra, una entitat que treballa per donar a conèixer el patrimoni cultural que suposen les masies i que ha col·laborat amb diferents ajuntaments per fer-ne un catàleg. “Si els propietaris no tenen els ingressos imprescindibles per invertir-hi, tenen un problema gros. No estem parlant d’un piset, sinó d’edificacions que s’han d’anar mantenint”, afegeix.

La fundació disposa actualment d’un catàleg d’unes 6.000 masies, el resultat d’una feina que es va dur a terme abans de la crisi del 2008, quan hi havia ajudes perquè els ajuntaments poguessin recollir aquesta informació. “Tant des de l’Associació Catalana de Municipis com des de la Federació de Municipis de Catalunya se’ns va demanar fer catàlegs o resoldre situacions en què era difícil tirar endavant la catalogació de masies”, explica Maluquer.

Des de l’aprovació de la llei d’urbanisme del 2002 (i en tot el marc legal que l’ha seguit), els ajuntaments catalans haurien de tenir inventariades les seves masies. Amb dades del 2019, però, només el 44,6% dels municipis –442– ho havien fet. El percentatge més alt és a les comarques gironines (el 65,4% de municipis disposen de catàleg) i a la Catalunya Central (57,6%), mentre que el menor és a les Terres de l’Ebre (21,2%). En qualsevol cas, no hi ha unes xifres exactes sobre quantes masies hi ha arreu del Principat o al conjunt dels Països Catalans, i encara menys sobre el seu estat. Des de la Fundació Mas i Terra el que es va fer, al seu moment, com a mínim, va ser unificar criteris. “En molts casos, els nostres equips feien la fitxa que necessitaven els ajuntaments per la llei d’urbanisme, però al mateix temps també fèiem la nostra pròpia fitxa més exhaustiva, amb dades arquitectòniques, urbanístiques, històriques, sobre els serveis...”, indica Joan Maluquer, que recorda el cas del municipi de Navès, al Solsonès, que amb una població que no arriba als 300 habitants té catalogades més de 230 masies.

A part de saber quantes n’hi ha i en quin estat, el catàleg de masies també hauria d’implicar que, en cas de fer-hi obres, no es cometin barbaritats. Tanmateix, no sempre és així. “Costa igual fer-ho bé que fer-ho malament, i el que cal és començar a difondre com fer-ho bé. Per posar un exemple, les masies, per protegir-se del fred, tenien les obertures justes, sobretot a la part de la solana. En canvi, veiem en moltes rehabilitacions que es volen obrir finestres noves, i a més s’obren en horitzontal, quan sempre es feien en vertical”, afegeix el president de la Fundació Mas i Terra. Maluquer creu que, com en molts altres àmbits, en aquest també prospera el mimetisme, tant per a les coses bones com per a les dolentes i, per tant, si es treballa correctament s’estalviaran molts disbarats.

un toc de modernitat

Joan Curós és doctor arquitecte, professor de projectes arquitectònics a la Universitat Politècnica de Catalunya, i gran expert en l’arquitectura rural catalana. Creu que el fet que una masia estigui catalogada té una part qüestionable, per les restriccions a l’hora de poder-hi intervenir. “Introduir la modernitat en allò tradicional tampoc és cap aberració, sempre que es faci amb bon criteri. Tampoc cal que tot allò que es rehabiliti sigui un clon del que ja hi havia, s’ha de tenir en compte el conjunt i veure com es pot millorar, respectant l’esperit d’aquest tipus d’arquitectura tan discreta”, assegura. Curós destaca la naturalitat dins del paisatge d’aquestes edificacions, com un element més, senzill però amb un gran valor cultural.

“Quan s’hi ha intervingut aquests últims anys, en moltes ocasions s’ha volgut fer un mimetisme excessiu, repetir el que ja hi havia en lloc d’interpretar-ho amb noves tècniques constructives. El que tenia sentit anys enrere, actualment no té sentit i potser ha fet que les masies se’n ressentissin. També n’hi ha que s’han adaptat a les necessitats actuals, amb creixements de noves edificacions com granges i edificis complementaris sense una articulació òptima. La casuística erràtica és variada, complementada amb el problema greu de l’abandonament”, lamenta.

configurar el país

Les masies han estat durant dècades les grans oblidades d’una arquitectura que normalment posa el focus sobre els grans monuments, però també és cert que cada cop atrauen més atenció perquè s’està veient que poden esperonar el repoblament del país. “Són una fita del mateix territori. Aquests assentaments estructuren i humanitzen el paisatge rural. Generen tota una xarxa de camins que s’articulen entre si, i en certa manera endrecen les terres de pastures i les terres de conreu. Les masies són un element que malauradament ha anat en decadència, però també són un patrimoni del qual hauríem de tenir molta cura, ja que van molt més enllà del que és el mateix habitatge de les persones que hi vivien ancestralment”, insisteix Curós.

Per a Joan Maluquer, les masies han configurat la nostra identitat catalana com un element més, com podria ser la llengua, la història o la cuina. “Han configurat la manera com els catalans hem establert la nostra relació amb el medi. Per això quan voltes pel territori i veus una masia que s’està ensorrant fa tant de mal com si la llengua perdés una frase feta”, afegeix.

un estil de vida

La desaparició de les masies està directament lligada a la desaparició de la pagesia tradicional i al seu estil de vida. “Viure-hi ara no és fàcil, pots adequar l’habitabilitat, però això no ho soluciona tot. Antigament, no hi havia les necessitats de desplaçaments i comunicació que hi ha ara, la gent feia la seva vida en aquell entorn tan reduït i tenia cobertes les necessitats bàsiques”, remarca Joan Curós.

Això ha canviat i fa que molts d’aquests edificis hagin quedat en l’abandó, o bé siguin segones residències, cases de turisme rural, restaurants, hotels o cases de colònies, amb tot el que això comporta pel que fa a canvis dins de la seva estructura. “Continuar l’activitat vinculada a la terra, a les activitats agrícoles i ramaderes, amb el mateix model històric és insostenible econòmicament. Actualment, aquest tipus d’activitat no té res a veure amb el que hi havia fa anys, quan amb un nombre reduït de terres i d’animals la gent podia viure. Ara tot s’ha industrialitzat, hi ha hagut un creixement exponencial tant pel que fa a volum en l’explotació ramadera com en augment d’extensió de terres. I no hi ha relleu generacional. La gent jove vol viure amb la màxima confortabilitat possible i la vida al camp no és confortable”, indica l’arquitecte.

els nous masovers

Joan Maluquer, per la seva banda, reconeix que no s’ha de minimitzar el que suposa viure en una masia. “No s’han d’amagar els problemes que poden sorgir, no és el mateix viure al segle XIX que ara. Per exemple, estem acostumats a cobrir unes determinades necessitats d’aigua. Una cosa és tenir un pou i anar a traient l’aigua que necessites per menjar i beure, i l’altra posar rentadores una rere l’altra”, recorda. Pel que fa a subministrament elèctric, hi ha la possibilitat d’instal·lar plaques fotovoltaiques, però encara poden aparèixer molts temes per resoldre, com ara el desguàs de les aigües brutes. Antigament existien els pous morts, però ara cal fer fosses sèptiques adequades per la quantitat de detergents que fem servir.

En definitiva, s’han de tenir en compte moltes qüestions abans d’anar a viure a una masia. Per això des de la Fundació Mas i Terra s’acaba de posar en marxa la iniciativa Masiaire, que consisteix a posar en contacte propietaris i possibles masovers, assessorant les dues parts perquè un projecte de masoveria moderna pugui tenir èxit. Hi participen Marta Lloret, coneguda a les xarxes socials com la “Caçadora de masies” (vegeu l’entrevista a les pàgines següents) i Alessandro Ranocchi, un jove masover que amb tres companys més ha rehabilitat una masia de Juià (Gironès) a canvi de viure-hi sense pagar lloguer durant sis anys.

“La Marta Lloret s’ha guanyat la confiança de molts propietaris que poden estar interessats en aquesta fórmula. Volem aprofitar el seu ressò a les xarxes per posar-los en contacte amb les persones que es plantegin fer de masovers”, explica Joan Maluquer. Des de la Fundació Mas i Terra, l’objectiu de Masiaire és incidir en la recuperació dels valors històrics i arquitectònics de les construccions, evitar que puguin desaparèixer, buscar un model alternatiu en l’accés a l’habitatge i ajudar a repoblar el territori. I que tothom en pugui sortir beneficiat. “En l’àmbit territorial, tenim tota la població concentrada al litoral i a l’àrea metropolitana. Si aconseguim posar persones al medi rural de seguida hi haurà millores. Milloraran els accessos, potser ajudaran a netejar boscos i a prevenir incendis... Però no cal necessàriament que hagin de fer tasques agrícoles. El que sí que cal és que tinguin bones connexions”, insisteix Maluquer.

EL PROJECTE BRIGEL

Per tant, els nous masovers no cuidaran les terres i el bestiar d’una finca com feien antigament, sinó que es comprometran a rehabilitar la masia i tenir-ne cura. I en aquest punt és on entra en joc l’experiència d’Alessandro Ranocchi. “Masiaire és una paraula que utilitzava Verdaguer i que significa ‘masover’. Aquest projecte té com a objectiu realitzar més masoveries seguint el nostre model i formar els masovers, ajudar-los a tornar les masies a la vida i que no se segueixi perdent aquest patrimoni”, explica.

Ell i tres amics més –la Gala, en Pau i en Marc– van decidir buscar una fórmula d’habitatge alternatiu per poder-se independitzar. Volien tenir espai i viure prop de Girona, on estudien i treballen. Els va costar força, però al final van trobar Can Brigel, que feia cinquanta-dos anys que estava tancada. La seva propietària estava disposada a deixar-los viure allà sense pagar lloguer a canvi de fer-la habitable i mantenir-la. Amb l’ajuda de familiars i amics, i amb l’assessorament d’un despatx d’arquitectes, han rehabilitat ells mateixos l’edificació fent servir tècniques tradicionals. En algunes habitacions hi havia acumulada tanta terra que hi havien crescut plantes i s’hi han hagut de dedicar de valent. Però ja hi poden viure i el resultat ha estat tan gratificant que creuen que és una iniciativa a imitar. D’aquí que l’Alessandro s’hagi afegit al projecte Masiaire. “Hi ha masies que s’estan perdent per motius com deutes, baralles, herències... Aquesta mena de contractes de masoveria ho podrien evitar”, indica.

crèdit cooperatiu

Tal com explica Joan Maluquer, aquest tipus de masoveria pot resultar especialment atractiu per a joves que tenen dificultats per pagar un lloguer tradicional i que poden treballar a distància. Ara bé, per fer front a un projecte de rehabilitació calen recursos econòmics que precisament són els que molts d’aquests joves no tenen. “Aquí entra un altre element, que és el crèdit cooperatiu. Nosaltres com a fundació estem en contacte amb entitats que s’hi dediquen, i gràcies a aquesta relació podem fer de pont entre uns i altres”, assegura.

Així, si per exemple un grup de joves decideix demanar un crèdit d’aquestes característiques però després, pel motiu que sigui, han de marxar de la masia que han rehabilitat –potser perquè els ha sortit una nova oportunitat laboral–, des de la fundació es podrà buscar un relleu de nous masovers. “En cap cas volem fer d’API, ni de bon tros, el que volem és donar una confiança als propietaris, perquè s’atreveixin a fer aquest pas. El més important és que hi hagi un procés de selecció que permeti assegurar la indispensable confiança entre propietaris i masovers”, conclou Maluquer.