El català, a l’UCI

MENYSTENIMENT POLÍTIC I SETGE JUDICIAL

A banda dels moviments demogràfics i els canvis socials, un dels factors que incideix en la situació de la llengua és el paper dels poders públics. El mirall d’Europa ens mostra, en aquest sentit, casos en què alguns estats s’han esforçat per dur a terme polítiques plurilingüístiques, en les quals no hi ha llengües de primera i de segona, com ara Bèlgica o Suïssa, i d’altres on s’ha tendit clarament al monolingüisme per tal de reforçar un determinat projecte nacional. El cas més paradigmàtic és França, que des del segle XIX ha anat engolint tot allò que no fos el francès. Espanya va intentar fer el mateix, però la inestabilitat política i l’emergència de nacions com Euskadi i Catalunya a finals del segle XIX va permetre mantenir llengües com el català i el basc, malgrat la persecució i el marginament a què les va sotmetre l’Estat. Des del 1978, malgrat tenir una Constitució que obliga els poders públics a protegir les anomenades “altres llengües”, Espanya té un marc legal en què el castellà és una llengua de primera, amb uns privilegis que la resta no tenen dret a tenir, i la resta són llengües de segona, permanentment menystingudes i obligades a justificar-se.

La discriminació comença per la Constitució i segueix per un reguitzell interminable de lleis i normes. I es reflecteix en els organismes públics, des del darrer taulell de l’administració fins al Congrés i el Senat, així com en les institucions europees, on els governs de torn no han fet res per garantir la presència de les altres llengües oficials. El darrer episodi l’hem viscut fa pocs dies: el BOE ha deixat de publicar la traducció al català que, tot sigui dit de passada, finançava directament la Generalitat. I si l’Estat menysté, els poders judicials van assetjant la llengua a còpia de sentències. El vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, coincideix a definir la situació del català d’“emergència”, i situa com un dels principals problemes les “agressions constants de l’Estat contra la llengua”, com ara les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliguen a impartir un 25% de les classes en castellà, amb la qual cosa es compromet el model d’immersió lingüística.

UNA LLENGUA DE SEGONA

Una enquesta elaborada per l’empresa GESOP i encarregada per Plataforma per la Llengua durant la primavera del 2021, advertia que vuit de cada deu catalanoparlants canvien de llengua quan alguna persona se’ls adreça en castellà i que poc menys d’un de cada cinc es mantenen en català. Les persones enquestades argumentaven que ho fan “per respecte” o “per educació” i un 16,3% tenen por que no els entenguin si parlen en català. Entre els enquestats que parlen català habitualment, la xifra és una mica superior, però només el 25,4% es mantenen en català. El problema d’aquests tipus de comportaments lingüístics no és només que comporta tractar com a estrangers les persones que acaben d’arribar o que senzillament visualitzem com a diferents, sinó que situa el català com una llengua de segona, que es pot deixar de banda a la primera oportunitat. Com deia el filòleg i professor Jesús Tuson, les llengües no moren perquè els nouvinguts no les aprenguin, sinó perquè els parlants deixen de parlar-les.

MENYS PARLANTS

El primer símptoma és impactant: el català ha perdut més de mig milió de parlants en els darrers quinze anys. I, amb només el 32,4% en el conjunt dels territoris de parla catalana, és una llengua en retrocés. Malgrat tot, les diferències territorials són remarcables. Mentre que a les Terres de l’Ebre per a un 72,2% dels habitants el català és la llengua d’ús habitual, a la rodalia de la capital catalana hi ha indrets com l’Hospitalet de Llobregat (12%), el Baix Llobregat Sud (15%) o el Barcelonès Nord (15%) on el percentatge de parlants habituals és molt baix.

El drama també és generacional. La mateixa enquesta duta a terme per la Generalitat el 2018 mostra que només el 19,6% de la població barcelonina d’entre 15 i 29 anys té el català com a llengua habitual, la qual cosa representa una caiguda de més de deu punts en cinc anys. I una enquesta més recent de l’Ajuntament de Barcelona indica que dels joves d’entre 15 i 34 anys, només un 28,4% tenen el català com a llengua habitual, set punts menys que el 2015. L’altra cara de la moneda és el creixement del castellà, que ha passat del 56,5% el 2015 a un 62,1% el 2020. L’estudi també posa el focus en les diferències territorials i socials i posa de manifest que als barris amb una renda més baixa el percentatge de joves que tenen el català com a llengua habitual és inferior a la mitjana, d’un 13,9%.

Les xifres anteriors són preocupants. Quan l’ús social d’una llengua cau per sota del 33%, vol dir que hi ha el doble de possibilitats de topar amb algú que no la parla que no pas amb algú que sí que ho fa. La dada anterior té una repercussió evident en la confiança i en la seguretat del parlant, perquè comporta que ell mateix pot donar per suposat que el seu interlocutor no l’entendrà i això pot fer que es passi a la llengua dominant com un acte inconscient. Aquesta situació acaba provocant una espiral perversa, amb una reducció encara més gran de l’ús social de la llengua.

(DES)IMMERSIÓ A LES AULES

Segons un informe del Departament d’Ensenyament, només el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. L’informe mostra que, el 2006, el 56% dels alumnes s’adreçaven als professors sempre o gairebé sempre en català i que el 2021 aquesta xifra ha caigut al 39,4%. En els treballs en grup, en què els alumnes es relacionen entre si sense la instrucció directa del professor, el 2006 el 67,8% sempre o gairebé sempre parlaven en català, mentre que el 2021 la xifra ha baixat al 21,4%. L’informe també recull una davallada significativa de la llengua vehicular que fa servir el professor, que en el model d’immersió lingüística hauria de ser sempre el català, excepte en les assignatures d’altres idiomes. L’any 2006, sempre o gairebé sempre l’empraven en el 63,7% dels casos; el 2013, en el 61,1%, i l’any 2021, en el 46,8%.

El drama del català no és només a l’interior de les aules. Només dos de cada deu estudiants fan servir sempre o gairebé sempre el català en les activitats de grup, quan fa quinze anys eren gairebé set de cada deu. A més, també ha pujat, tot i que amb un pendent menys pronunciat, el percentatge d’alumnes que no fa servir mai o gairebé mai el català: si el 2006 era un 6,2%, ara supera el 28%. Les dades confirmen la percepció que l’ús social del català ha retrocedit entre els joves, com va assenyalar Plataforma per la Llengua en un estudi sobre les converses als patis dels instituts; o, més recentment, l’enquesta de l’Ajuntament de Barcelona, que constata que només un de cada quatre joves de la ciutat té el català com a llengua habitual.

A LES UNIVERSITATS, EN CASTELLÀ

Plataforma per la Llengua, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i el Front Nacional d’Estudiants de Catalunya han denunciat que el català “està desapareixent” de les aules universitàries. La denúncia més recurrent entre els estudiants és l’incompliment del pla docent, la qual cosa significa que les assignatures que estan pautades en català s’acaben fent en castellà perquè hi ha alguna petició. Tot i això, segons les últimes estadístiques de la Secretaria d’Universitats, en els últims cinc anys hi ha hagut un increment del 18,6% de les assignatures impartides en català a les set universitats públiques.

El problema no es reflecteix en la docència. Segons l’informe La llengua de les tesis doctorals defensades a l’espai Vives, publicat recentment per la Xarxa Vives d’Universitats i signat per Avel·lí Flors-Mas i Francesc Xavier Vila i Moreno, de les 6.832 tesis doctorals defensades durant el curs 2015/16 als territoris de parla catalana, només l’11,36% estaven escrites en català, una xifra que posa de manifest l’escàs ús de la llengua pròpia en un àmbit tan prestigiat com aquest. Per contra, més de la meitat es van redactar en castellà; en concret, un 55,06%. L’anglès va ser la segona llengua més utilitzada, amb un 27,56% dels casos.

PANTALLES EN BLANC

En el context de la digitalització, el protagonisme creixent de les indústries audiovisuals s’ha convertit en una de les variables clau de les polítiques lingüístiques. I, en aquest sentit, les dades són preocupants. A la televisió, la presència del català és minoritària. Segons l’estudi del Butlletí d’Informació sobre l’Audiovisual de Catalunya (BIAC) del primer quadrimestre del 2021, els dos grans grups audiovisuals espanyols, Mediaset i Atresmedia, acumulaven el 49% de la quota de pantalla a Catalunya. A les plataformes digitals, el català és gairebé inexistent i sembla difícil que la llei de l’audiovisual pugui arribar a resoldre aquesta situació. L’any 2019, per exemple, Netflix només oferia quatre pel·lícules de quasi 3.000 en català, i a Disney Plus només hi ha 39 continguts en català, quan n’hi ha 93 en islandès, una llengua que parlen unes 30.000 persones. La diferència, tal com afirma el màxim responsable de Plataforma per la Llengua, és que “l’islandès té al darrere un estat que protegeix i dona cobertura legal a la llengua”.

Fa poc, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) alertava que la llei de l’audiovisual impulsada pel govern del PSOE no reflectia la diversitat lingüística de l’Estat, i reclamava “incorporar un percentatge específic per a les llengües oficials de les comunitats autònomes”. El tema s’ha convertit en l’element central de les negociacions dels pressupostos entre ERC i el PSOE i, en poques setmanes, s’ha passat d’unes quotes que s’havien de complir a uns percentatges del 5% dels beneficis declarats en producció audiovisual europea. Al final, el govern del PSOE s’ha compromès a destinar 15 milions d’euros a producció audiovisual en català, basc o gallec, que pagaran les plataformes –independentment d’on tinguin la seva seu–, i a la creació d’un fons de doblatge i subtitulat. L’acord, però, no estableix percentatges i deixa el tema en mans de la voluntat i els canvis polítics; un terreny pantanós si tenim en compte els incompliments sistemàtics dels governs espanyols de torn.

A les sales de cinema, el panorama també és desolador. La llei del cinema de Catalunya, que fa anys va provocar una reacció visceral de les sales de cinema i de les majors, no s’ha aplicat mai. De fet, cap dels governs que han ocupat la Generalitat, ja fossin de CiU, Junts pel Sí o Junts per Catalunya amb ERC, ha intentat fer-la complir. Actualment, la presència del català a les sales de cinema no supera el 3%. El doblatge, a diferència del castellà, es paga amb diners públics. Les sessions en català, a més, tenen menys promoció i menys projeccions que les versions en castellà. El drama també afecta les pel·lícules produïdes en català, amb un pressupost que mai supera els 720.000 euros, mentre que les rodades en altres llengües poden arribar als 2 milions.

SENTENCIATS EN CASTELLÀ

Passar pel jutjat sempre és un mal tràngol. I, a més, en la major part dels casos, els catalanoparlants es veuen abocats a haver de parlar-hi en castellà. Tot i que les estadístiques no recullen l’ús del català als judicis orals, el mateix Tribunal Superior de Justícia (TSJC) va fer referència a aquesta qüestió en la memòria del 2020 i va alertar que “no es pot obviar” que era clarament inferior a altres àmbits de l’administració. D’allò que sí que tenim dades és de les sentències judicials, que són redactades majoritàriament en castellà. Segons l’informe de balanç del 2020 dels serveis lingüístics del Departament de Justícia de la Generalitat, només el 7,44% de les que s’emeten a Catalunya són en català, la xifra més baixa dels últims quinze anys. Expressat en xifres absolutes, només 4.455 de les 194.392 sentències que es van emetre l’any passat eren en català.

La dada fins i tot ha alertat el Consell d’Europa, que fa poc reclamava “aplicar accions legislatives immediates” per garantir l’ús de les llengües cooficials en terrenys com ara el judicial. Les xifres anteriors, igualment com passa en l’àmbit notarial, tenen a veure amb l’origen dels jutges i amb la falta de vocacions al nostre país, però també amb l’absència de mecanismes que obliguin els magistrats a conèixer la llengua pròpia de Catalunya. De moment, els governs de torn no han passat dels cursets voluntaris entre el personal de l’administració de justícia o, molt més recentment, de la signatura d’un conveni per posar en marxa un portal de recursos jurídics en català.

PAGANT, SANT PERE NO CANTA... EN CATALÀ

Segons el darrer estudi de la campanya Emmarca’t de la Generalitat, només el 10,6% dels productes amb instruccions d’ús i seguretat inclouen una versió del text en català. Des de Plataforma per la Llengua, que ha impulsat un munt de campanyes sobre aquesta qüestió i que informa puntualment de les empreses que van incloent l’etiquetatge i les instruccions en la llengua pròpia del país, s’afirma que “al supermercat, costa trobar etiquetatge en català i que tampoc se’n veu en el cas dels electrodomèstics”. Entre les empeses multinacionals, el criteri és molt clar. Tal com recordava fa pocs dies el departament de premsa de Coca-Cola, la companyia no etiqueta en català ni en altres llengües oficials de l’Estat perquè “Espanya és un mercat únic”, i afegeix que “l’empresa compleix amb la normativa vigent d’etiquetatge per al mercat espanyol”. Malgrat tot, la llei del codi de consum estableix, en l’article 128.1, que els consumidors tenen “dret a rebre en català” les “informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis”.