Un ingrés assegurat per a tothom

EQUILIBRAR LA BALANÇA

Els partidaris d’aplicar aquesta mesura creuen que beneficiaria una proporció de població d’entre el 70 i el 80%. La resta, els rics, són els que, tot i cobrar-la també mensualment, després haurien de pagar més a Hisenda. Es tracta, asseguren aquests partidaris, d’una mesura que enforteix l’estat del benestar i pot ajudar les persones, d’una manera més efectiva, a sortir de situacions de precarietat i de pobresa. Unes situacions cada cop més generalitzades en el model socioeconòmic actual. A Catalunya, el 26,3% de la població està en risc de pobresa o exclusió social, una dada que ha repuntat arran de la crisi sanitària. La pandèmia va fer que el 2020 pràcticament es doblés el nombre de llars amb baixa intensitat de treball o en condició de privació material severa respecte al 2019, segons l’informe Insocat d’indicadors socials a Catalunya. Aquest informe de la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social insisteix que en la darrera dècada la pobresa no només no s’ha revertit, sinó que en alguns casos s’ha incrementat. “La pobresa i l’exclusió han afectat de manera constant entre un 20 i un 25% de la població catalana, demostrant la incapacitat de les polítiques socials per fer-hi front. No és una qüestió d’etapes o moments de crisi excepcionals, sinó un problema de caràcter estructural. La pobresa i la vulnerabilitat estan cronificades”, afirmen els responsables de l’estudi. S’ha de tenir en compte que, mentre les xifres de pobresa no es redueixen i fins i tot augmenten, la riquesa es va concentrant en poques mans. A l’Estat espanyol es calcula que un 1% de la població acumula prop del 25% del patrimoni. Si traslladem les xifres a escala mundial, la situació és encara més aberrant: el 10% de la població del planeta té el 76% de la riquesa.

“La renda bàsica universal és una manera de reforçar les polítiques d’incondicionalitat i universalitat dels serveis. Vivim en societats que estan profundament travessades per grans desigualtats socials. El 52% de la població només té el 2% del patrimoni i el 8% dels ingressos”, insisteix Raventós. Per això, afirma, cal pensar de quina manera tornem a una redistribució de la riquesa, com ja ha passat en altres èpoques de la història. “En aquest sentit, qualsevol persona que es documenti veurà que a l’època de Roosevelt [el president dels Estats Units entre 1932 i 1945] hi havia unes taxes impositives de més del 90% per a determinades fortunes. En el món actual ens hem de replantejar moltes coses si no volem que la nostra societat vagi cap a una desigualtat extrema”, remarca.

Davant de les xifres, és evident que les ajudes condicionades que s’han anat atorgant fins ara –com ara l’ingrés mínim vital de l’Estat i la renda ciutadana de la Generalitat– no contribueixen a erradicar la pobresa. D’una banda tenen moltes limitacions i hi ha una part important de la població en situació precària que no hi pot accedir, ja sigui per l’estigma que això suposa, pels tràmits burocràtics que s’han de complir o per les anomenades “trampes de la pobresa”: un cercle viciós que fa que les persones amb pocs recursos no puguin arribar mai a millorar la seva situació. En general, i per desgràcia, als pobres se’ls pressuposa que han fet alguna cosa malament i han de demostrar fins a l’extenuació la seva condició.

ELS AVANTATGES

La renda bàsica universal amb un ingrés en el llindar de la pobresa –que a Catalunya són els 940 euros mensuals– posaria fi a aquesta situació, milloraria la vida de moltes persones i estalviaria molts tràmits burocràtics en el cribratge per decidir qui rep alguna ajuda i qui no. Els partidaris també asseguren que, com que tothom tindria aquests ingressos mínims, s’acabarien les feines precàries perquè ningú estaria obligat a fer-les per necessitat. Això, al seu torn, faria reduir el treball il·legal i, per tant, no s’hauria d’invertir tant a investigar el frau. I evidentment milloraria la capacitat dels treballadors per negociar els seus contractes i donaria a moltes persones –per exemple joves que ara no es poden emancipar o dones que pateixen violència domèstica però no es veuen capaces de separar-se perquè no tenen recursos– la llibertat per decidir sobre la seva vida.

La idea que totes les persones, pel simple fet d’existir i sense tenir en compte si treballen o no, mereixen rebre uns ingressos bàsics per poder viure no és nova. De fet, hi ha qui diu que Jesús, multiplicant els pans i els peixos per a tothom, en va ser precursor. Al llarg de la història, filòsofs i economistes han estat discutint si es podria dur a terme, però ha estat amb l’inici d’aquest nou mil·lenni quan s’ha convertit en un debat més intens i ha entrat a formar part directament de l’agenda política. El papa Francesc i el Fòrum Econòmic Mundial s’hi han mostrat a favor.

Evidentment, la renda bàsica universal també té detractors entre els que creuen que no es podria finançar, que faria reduir el nombre de treballadors o que provocaria que les persones es tornessin dependents d’aquest recurs. En qualsevol cas, la Unió Europea i diversos organismes internacionals demanen que es facin programes pilot abans de decidir la seva implantació. Ja se n’han dut a terme en països com ara Finlàndia, els Països Baixos, l’Índia i Namíbia, i se n’estan preparant a França, Alemanya i Escòcia. El programa català, però, serà un dels més importants que s’hagin fet fins ara, tant pel nombre de participants com per la quantitat assignada.