La ruta de la cera
Al Principat de la baixa edat mitjana s’importava cera magribina per proveir l’alta demanda que requeria la litúrgia cristina als temples
MERCAT APÍCOLA
Un projecte del King’s College de Londres que ha investigat el mercat apícola medieval trenca les concepcions nord-sud, de les dues ribes del Mediterrani que es donen l’esquenaTALENT TREBALLANT FORA
La participació d’un historiador català en una investigació acadèmica anglosaxona posa de manifest la fuga de cervells també en el camp de les ciències socialsDurant l’any 1427, entre la sagristia major de la catedral de Barcelona, i La Lluminària del Cos Preciós de Jesucrist, una institució que s’encarregava sobretot d’organitzar les celebracions litúrgiques relacionades amb l’hòstia, es van consumir 1.200 quilos de cera, el 90% de la qual provenia del port de Mallorca. L’alta demanda de cera que hi havia al Principat en el segle XV es devia al consum massiu en la litúrgia cristiana. Al llarg de l’edat mitjana, hi havia una sèrie d’ordres pontifícies que instaven els temples a usar, en cadascun dels oficis, un mínim d’una o dues espelmes de cera blanques enceses. “Si ho sumes al seu conjunt dona una demanda de cera altíssima”, explica el doctor en història per la UdG Lluís Sales Favà, que ha quantificat, examinant els llibres de comptes de les sagristies, en aquest cas de la catedral de Barcelona, el consum de cera anual. A aquest mínim de 1.000 quilos de cera anual per sagristia, s’hi ha d’afegir el consum de cera que hi havia, a la Barcelona de la baixa edat mitjana, als divuit convents o monestirs intramurs, a les set esglésies parroquials, a les petites capelles, a més de les cases nobiliàries, l’únic segment social que es podia permetre, perquè era molt car, usar la cera per a la il·luminació. En total, és un volum de cera molt important, que Lluís Sales Favà ha quantificat aproximadament a l’entorn d’uns 10.000 quilos l’any a mitjans del segle XV només per a la ciutat de Barcelona.
Lluís Sales Favà és un dels tres historiadors, i l’únic català, que ha format part del projecte Bees in the Medieval World. Economic environmental and cultural perspectives, del King’s College de Londres i finançat per la Fundació Leverhulme, que ha estudiat la producció, el comerç i el consum dels productes apícoles –cera i mel– des d’una perspectiva comparada, entre el nord i el sud d’Europa, en un període que va de l’any 1300 al 1600. En aquest projecte, que va començar el setembre del 2018 i es va acabar el desembre passat, Salas Favà s’ha centrat en l’àrea mediterrània. L’estudi ha permès determinar que la mel i la cera eren dos mercats independents. En el cas del Principat, explica, hi havia molta capacitat exportadora de mel catalana cap a Orient, especialment al port d’Alexandria, a Egipte, que va esdevenir un gran mercat per a les naus catalanes en el segle XIV. En canvi, el país era clarament deficitari pel que fa a la cera. Com s’abasteix aquesta demanda ingent que es requereix per a les misses? “La cera la produïen els musulmans; majoritàriament s’importava del nord d’Àfrica”, respon Sales Favà. L’historiador ha examinat els comptes del papat d’Avinyó als Arxius Vaticans i ha documentat que fins i tot el papa, per a les seves estances privades, usava cera produïda pels musulmans. “La cera ens dona una imatge totalment diferent d’aquesta època; és un món molt interconnectat, amb uns mercats internacionals molt dinàmics i amb una demanda, molt important, d’ús habitual, que sobretot provenia de les esglésies de l’occident europeu. Aquesta demanda es tradueix en una producció molt intensa al nord d’Àfrica, en concret a la zona costanera entre Orà i Tunísia, que eren grans productors apícoles”, conclou Lluís Sales Favà d’aquesta investigació històrica de dos anys. Mirant amb ulls del present el segle XV, es pot fer un paral·lelisme amb la demanda actual de les llars catalanes de gas provinent d’Algèria. L’acadèmic afegeix, a més, que la cera nord-africana, la provisió de la qual és massiva i constant, també és considerada de baixa qualitat. Explica que la cera nord-africana arribava encara groga i que el blanquejament, que era indispensable per a la litúrgia cristiana, hi afegia un sobrecost. La seva comercialització se centralitzava al port de Mallorca.
via Mallorca
Una de les grans conclusions d’aquest projecte de recerca històrica internacional és que la provisió de cera per part del països del sultanat a l’occident europeu es realitzava a través del que ara anomenaríem un centre de distribució. Per qüestions geogràfiques de proximitat estava situat al port de Mallorca, des d’on la cera es distribuïa a les ciutats més destacades de l’arc mediterrani format entre València i Palerm. En l’últim estadi de la recerca, Sales Favà s’ha centrat en l’estudi d’aquesta important concentració mercantil de la cera que hi havia al port de Mallorca. Eren mercaders, sobretot italians, provençals, valencians, catalans, però també n’hi havia de nord-africans d’origen jueu que participaven en aquest comerç i que esperaven les naus carregades de llana i cuirs, però sobretot de cera, que era dels productes més cars que hi havia a Mallorca. Sales Favà destaca la importància dels mercaders jueus emparentats familiarment amb el nord d’Àfrica, ja que aquesta xarxa els facilitava el proveïment de cera però també conèixer les oscil·lacions de preus a l’hora de fer negoci. Així, els comerciants jueus van esdevenir “actors molt importants” en aquesta ruta comercial i es van convertir en “xarneres” que posaven en contacte les dues ribes del Mediterrani. “La ruta de la cera trenca les concepcions nord-sud, la idea de països del Mediterrani que es donen l’esquena. Sabíem que hi havia hagut contactes mercantils i culturals entre les dues ribes, però no s’havia explorat encara amb la cera; era un producte poc treballat per la historiografia medieval”, resol Sales Favà. Així, en l’anàlisi del cas del Principat, la mel i la cera tenen dos valors comercials molt diferents. D’una banda, es consumia mel, però també té altres aplicacions, des d’ungüents cutanis fins a conservant. La cera, a banda d’aquesta demanda per a l’ús litúrgic, també servia per fer motlles, impermeabilitzar draps o com a aïllant, per segellar tines.
Amb el comerç de la cera també s’explica el canvi que fa el món a principis del segle XVI. Així, una de les conseqüències de les reformes protestants del nord d’Europa és la reducció dràstica de l’ús de la cera en la litúrgia. Són temples amb menys sants i amb menys espelmes, encara ara. A diferència del sud, el nord d’Europa no es proveïa de cera magrebina, sinó dels boscos bàltics i de l’interior de Rússia, que amb la reforma protestant es van quedar sense mercat. I en van anar a buscar de nous. La cera bàltica va acabar arribant a la península Ibèrica a través dels ports cantàbrics. Durant la recerca, els historiadors han constatat un descens molt accentuat del preu de la cera, ja que la península Ibèrica s’inunda d’aquest producte, amb la magribina i la bàltica. La descoberta d’Amèrica farà que amb el temps part de la cera es recondueixi cap als nous mercats americans.
“La mel la continuem consumint, però la cera ha sortit de l’equació com a bé de consum; no hi pensem, però en l’època medieval era fonamental”, relata l’historiador. La investigació ha permès entendre millor els fluxos comercials del moment, però també constata la fuga de cervells d’investigadors catalans en l’àrea de les ciències socials. Lluís Sales Favà es va presentar a la selecció perquè buscaven un perfil especialitzat en la Corona d’Aragó. Ha treballat amb la nord-americana Alexandra Sapoznik, que és la investigadora principal, i amb el britànic Mark Whelan, en aquesta recerca de tres anys del King’s College de Londres, una de les set universitats més importants del Regne Unit.