“Crearem una marca de país per als nostres productes”

Estava bastant harmonitzat després que moltes explotacions catalanes haguessin desaparegut durant el procés de transformació del sector, que va passar de la producció per quotes a la liberalització. Anava tot molt ajustat, però ara hi ha hagut un augment dels inputs i no s’arriba a cobrir els costos de producció. Aquesta és la realitat.

Com a producte de gran consum, hi ha moltes empreses de distribució que han agafat la llet com a element de reclam i de referència. És un producte que, per una raó o una altra, les marques es miren les unes a les altres i té preus molt similars. Hi ha sentències del Tribunal de la Competència, que s’ha de veure com evolucionen, i que són contra els suposats acords entre determinats fabricants, que pactaven els preus. Estem parlant amb totes aquestes empreses i en breu hi haurà una reunió sobre el Codi de Bones Pràctiques Comercials en què proposarem a tots els membres de la cadena que la llet sigui considerada producte essencial i que la treguin d’aquesta posició de producte reclam.

La llei de l’oferta i la demanda és absolutament imperfecta, i amb els productes peribles, i la llet n’és un, arriba un moment que la llei no funciona com a tal perquè la tens molt condicionada. A Catalunya tenim alguna factoria, però gairebé totes estan en mans d’empreses de fora, per això l’interès del departament és animar el sector perquè preguin una decisió potent en el sentit de fer una factoria de llet amb tots els productors agrupats. La situació és molt complexa, i un dels problemes és que la demanda està concentrada i l’oferta, atomitzada; hi ha una indústria molt concentrada i amb molt de poder i qui no té poder dins la cadena –tot i tenir, teòricament, les lleis al seu costat– és el sector productor.

Els hem plantejat diverses vegades que facin una organització de productors làctics de país, que els permetria negociar volums grans de tu a tu amb la distribució. Una de les mancances del sector és que no està autoorganitzat, que la producció està molt disseminada i que s’han centrat molt en l’estructura de les instal·lacions per intentar reduir costos, però això té un límit, i l’estratègia ha saltat pels aires quan s’han apujat els costos. La gent no té present que una exploració lletera no és només la força de treball del ramader. Hi ha unes instal·lacions que no són barates i unes obligacions, tant des del punt de vista ecoambiental com de benestar animal, que tampoc són barates, i tot això hauria de repercutir en el preu de la llet. Poden plegar? Ho tenen difícil, perquè estan amortitzant instal·lacions i amb el preus actuals de la llet no ho poden cobrir.

No hi ha una única solució i cal fer-hi front de manera multifactorial. Els ramaders ens diuen que amb els ajuts que intentem donar des de l’administració per salvar el cop no n’hi ha prou, perquè els números continuen quedant per sota de la línia de flotació i, per tant, la solució és obtenir un preu just per a la llet. Ara impulsem l’Institut de la Llet, un eina en què hi serà tothom, i més enllà de les consideracions comercials volem que es tractin com a coautors d’un mateix producte i que el posin en valor davant la ciutadania. També estem en la fase de creació d’una marca de país per als nostres productes que la ciutadania de Catalunya identificarà nítidament que són originats pels nostres productors. Ara el producte de proximitat està a l’alça i això encara ho potenciarà més. Aquesta mesura va lligada al decret de limitació de la grandària de les explotacions. La llet continuarà sent producte essencial per a l’alimentació humana, i ara que aquí hi ha un forat, volem evitar que vingui un grup inversor i faci una explotació amb 8.000 caps de bestiar. Amb això volem que la llei de l’oferta i la demanda acabi beneficiant els productes d’aquí. Però tot això no es fa d’un dia per l’altre.

Ja fa temps que intentem que un grup de ramaders més estructurat entrin en la línia de no dependre tant de la llet líquida i que facin producte diferenciat. Hi ha zones, com els Pirineus amb Cadí, que aguanten més bé perquè han diferenciat el producte i en treuen un valor afegit. El ramader només té la llet, i això el situa en una situació de feblesa total, mentre que les indústries estan més diversificades. L’administració no pot fer una fàbrica de titularitat pública, però si el sector s’organitza i crea un model cooperatiu que arribi a la indústria i generi valor afegit, sí que hi ha unanimitat per considerar-lo un projecte estratègic i facilitar que tiri endavant. Aquesta és una mesura efectiva més a curt termini.

Hi ha alguns líders de cooperatives que ho comencen a veure molt més útil que no pas anar a buscar ajuts en un moment determinat, perquè si el preu no remunta és una alenada d’aire i prou i perquè saben que hi ha el compromís de l’administració amb línies d’ajut preparades. Jo els dic: “No us podeu posar d’acord en quatre premisses bàsiques i tenir tot el sector protegit sota el mateix paraigua?” L’administració us ajudarà amb totes les eines que té a l’abast, però és el sector el que s’ha d’autoorganitzar. És estratègic per al país tenir una factoria de productes làctics gestionada pel mateix sector? Sí que ho és, però si no surt un lideratge clar del mateix sector és difícil.

Hi ha limitacions (vegeu la peça), però pel que fa a la llei en farem de la necessitat virtut i incrementarem inspeccions per veure a quins preus s’estan fent els contractes, no només de la llet, sinó també d’altres productes, per detectar si hi ha conductes d’abús. Això hauria de provocar un repunt del nivell de contribució als productors més d’acord amb les realitats. També farem, en el marc del codi de bones pràctiques, una proposta d’indexar preus partint d’un model de costos. No podem obligar ningú, perquè això és de lliure adscripció, però confio que el codi ens ajudi a posar sobre la taula unes pautes una mica més civilitzades de com hem de gestionar aquest producte.

No defallirem, perquè fent una anàlisi de les circumstàncies en aquest producte concret coincideix que podem ser deficitaris i que si no fem res, d’aquí a uns quants anys acabarem havent de pagar la llet portada de fora bastant més cara. Això voldrà dir que ja no seran els nostres ramaders, que ja no serà el nostre territori qui s’hi guanyarà molt bé la vida i que el país serà depenent. I l’interès, com a estratègia de país, és que no pleguin perquè volem que la llet que consumeixi la gent d’aquí estigui produïda aquí. No podem estar, en termes alimentaris, depenent d’importacions.