Radiografia de la sanitat pública

Treballadors cremats

Metges de Catalunya té en marxa diverses accions. Una d’elles és la campanya Posa límits, perquè els metges deixin de fer hores extres. La campanya està relacionada amb una enquesta sobre la síndrome del burnout –‘del cremat’– feta a la tardor, i en què van participar 2.716 facultatius. El 70% va manifestar cansament emocional; el 61,5%, distanciament del treball i el 44%, falta de realització personal. Un de cada tres metges té els tres símptomes clau del burnout. Anna Robert, psicòloga clínica, és la responsable de l’estudi: “El burnout no depèn d’un factor individual, de cremar-se per incapacitat. Està molt relacionat amb la prevenció de riscos laborals, perquè es considera una situació estructural.” Imaginem que tots tenim un recipient, de diferent mida. Si s’hi aboca líquid dins constantment, tothom es veurà desbordat tard o d’hora. Aquesta síndrome és típica de feines que impliquen tenir cura d’altres persones. El perfil dels afectats: metgesses d’entre 30 i 50 anys i de l’assistència primària.

Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), confirma el daltabaix: “L’òmicron ha estat un nou tsunami, amb la diferència que per a l’assistència primària ha estat molt pitjor perquè se’ns han omplert les consultes de molta burocràcia, que et fa l’efecte que el que fas no serveix per a gaire res. La burocràcia ha de quedar fora, i nosaltres ens hem de dedicar als diagnòstics i els tractaments.” Al principi de l’òmicron, en un sol dia es van atendre més de 100.000 pacients covid a Catalunya. “No som superherois! Hi ha un dèficit de personal de molts anys.” Segons un informe de l’OMS del 2020, a Espanya falten unes 120.000 infermeres i a Catalunya, 24.000. Brugués fa menció especial de la necessitat de treballadores socials i familiars, per poder atendre els més vulnerables: “Sabem qui són perquè les infermeres estem lligades a la comunitat. No tenim eines per fer que algú vagi a casa d’uns avis de 90 anys que necessiten que algú els faci el dinar.” Així de senzill i així de dur. Totes les forces que representen els treballadors de salut tenen una petició, i és que del pressupost de Salut, l’atenció primària rebi el 25%, com l’OMS demana. Catalunya arribaria el 2022 al 16%.

L’eina de la trucada telefònica que ja hem comentat abans és valorada també per Brugués: “La gràcia és poder decidir amb el pacient, conjuntament, quina relació vol. Potser una persona jove, a qui se li fa una analítica a l’any, s’estima més una trucada. I una altra persona prefereix venir al CAP. No es pot fer un protocol, ha de ser un acord entre el professional i el pacient.” Cal salvar, a qualsevol preu, els professionals de referència, defensa. “Tot usuari de la salut pública té una infermera i un metge de referència. És inamovible, és la base de la primària.”

Des del Departament de Salut, Jaume Benavent (referent d’Atenció Primària i Salut Comunitària de l’Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut) i Ariadna Mas (directora assistencial de l’Atenció Primària) aporten la seva visió. “Els professionals estan cansats, ja són dos anys. A més, n’hi ha de baixa i tenim dificultats per cobrir-los”, diu Benavent. Assegura que és conscient que falten mans, concretament a primària. “Ens trobem que no hi ha professionals disponibles.” Assegura que es fa l’esforç de buscar solucions, conjunturals, però que tot i que no són la solució ajuden, com contractar estudiants d’últims cursos de medicina. “El que es podia fer, s’ha fet”, diu. I segueix: “Els últims tres anys, sobretot, s’ha incrementat el nombre de professionals a primària i s’ha fet un esforç per millorar les condicions laborals. I s’ha de seguir fent, el compromís hi és.” Acaba: “Un deu per als professionals, que han donat el màxim. L’esgotament és lícit. I és lògic que sentin que no s’ha fet prou esforços, però no és cert.” Ariadna Mas, per la seva banda, diu: “Des de la grip de fa cent anys no es vivia res semblant. És normal que els sanitaris estiguin cansats. Han hagut de fer un 35% més d’activitat de la que feien abans, que ja era molta. És molt difícil atendre l’allau de feina, de casos, covid i no covid. I des de l’ICS també s’ha treballat, per nosaltres no quedarà. Que volen que millorin les condicions laborals? Sí. Farem tot el que es pugui.” I insisteix: “No volem privatitzar! Volem que la sanitat pública catalana sigui la millor de les millors, i ben pagada.” Sobre la improvisació de què s’acusa l’administració: “Cap sistema sanitari estava dimensionat per fer front a l’òmicron. Hem de tornar la confiança de la població envers el sistema. L’assistència privada no és la que ha fet front a la pandèmia, ja m’agradaria veure’ls.”

Segons les dades publicades al gener per la Unión Española de Entidades Aseguradoras y Reaseguradoras (Unespa), el 2011 un 26,86% dels catalans tenien una assegurança de salut, i només nou anys després, el 2020, ja eren el 31,82%. A Espanya, el 2011 eren el 18,49% i el 2020, el 23,35%. Les asseguradores ho resumeixen bé: “L’estalvi de costos que l’assegurança privada representa per a l’administració és evident.”

EL MAL NO VE D’ARA

El Defensor del Pacient ha presentat les dades del 2021. “Tenim els millors professionals, però estan sobrecarregats i mal retribuïts”, afirmen. Sobre el sistema sanitari, diu la presidenta, Carmen Flores: “Cal derogar la llei que permet passar diners a mans privades.” Es refereix a la llei estatal 15/1997, de l’època d’Aznar, que permet la gestió privada dins del sistema de salut pública. “Aquesta gestió indirecta converteix un dret en un negoci.” Dret convertit en negoci. És una expressió que han fet servir diverses fonts. Igualment, tots coincideixen: “La pandèmia ha rebentat les quatre costures que quedaven al sistema públic de salut i ja no se li poden posar més pedaços.” Ho diu Xavier Lleonart (Metges de Catalunya).

Els problemes no són d’ara. Comencen el 2008, amb la crisi i les retallades a Salut. Hi destaca el paper d’un actor clau: el conseller Boi Ruiz. Entre el 2010 i el 2016 es van viure èpoques de vaques molt primes, amb CiU i Boi Ruiz. Ruiz era el responsable de la patronal, Unió Catalana d’Hospitals –empresaris del sector sanitari–, i es va fer càrrec de la salut pública. Va ser sonat quan va recomanar, en una entrevista, que els ciutadans es fessin d’una mútua. Amb ell, el terme privatització s’omple de significat. Des del 2008, afirmen els sindicats, el camí de la salut és un pedregar. Diu Lleonart: “El primer que han de fer els polítics és escoltar els professionals, i tractar-los com correspon.” Remata: “El govern català diu que té un pressupost limitat per culpa de l’Estat; a Madrid, diuen que el problema és Europa, i nosaltres diem que no ens expliquin les seves misèries, que els paguem perquè ho resolguin.”

Xosé López de Vega és un traumatòleg jubilat que encara està en peu de guerra quant a lluites laborals, especialment a l’Hospital de Mataró. Revisa la història de la sanitat catalana i posa els ulls en anys anteriors a la crisi del 2008. Va fins als anys vuitanta i el conseller Xavier Trias: “Es va introduir la norma que els hospitals funcionessin per pressupost. S’obligava els gerents a destinar un tant per cent del pressupost, com a màxim, a personal. No podia passar del 70%. Aquí van començar a externalitzar –privatitzar–, serveis com el de bugaderia, informàtica, càtering...” Tot va ser començar. El pitjor de tot, diu, és que “si sumaves la partida de personal i tot el que costava externalitzar la despesa encara era més gran que abans. I els serveis externs tenien lligams amb partits polítics. Aquesta va ser la primera fita de la privatització encoberta.” Catalunya ha tingut, d’origen, una idiosincràsia particular, amb hospitals de la Seguretat Social, i moltíssims hospitals municipals que depenien de patronats i que havien estat benèfics d’inici. Amb elements molt diversos quant a la gestió, s’ha acabat construint la sanitat catalana, amb moltes relacions publicoprivades que sovint no agraden als professionals. Hi ha centres que depenen directament de l’Institut Català de la Salut (ICS) i d’altres de concertats. “El 70% dels llits d’hospital catalans tenen un conveni propi i és un desastre, perquè tot i que diuen que és igual que l’ICS, no ho és.” L’altra gran fita del desmantellament va ser posar Boi Ruiz a Salut, diu. El resultat: retallades brutals, havent de seguir assistint una població que cada vegada és més nombrosa. “Recordo una discussió fa pocs anys amb el gerent de l’Hospital de Mataró. Jo deia que necessitava cinc persones més a l’equip. Va dir-me que si fins aleshores me n’havia sortit és que no feien falta!” La pressió assistencial augmenta, primer als concertats, i també arriba als centres de l’ICS, tant als CAP com als hospitals. Conclou Alba Brugués: “Cal repensar el model de cures. Què volem? Però no veiem cap moviment. El que vivim és el colofó d’una situació que s’arrossega des de fa molt temps. Ara o mai, això és el que pensem els professionals.”