El perill dels microplàstics

desequilibri intestinal

L’estudi que s’ha publicat ara a Scientific Reports mostra que després de la ingestió de microplàstics PET –el que es fa servir sobretot per a les ampolles d’aigua– disminueix l’abundància als intestins de bacteris beneficiosos, i al mateix temps s’incrementa la presència d’altres grups microbians relacionats amb l’aparició de malalties. S’ha de tenir en compte que les alteracions de la microbiota humana s’han vinculat amb afeccions tan diferents com l’asma, malalties inflamatòries cròniques i problemes hepàtics.

“Atesa la possible exposició crònica a aquestes partícules de microplàstics a través de la nostra dieta, els resultats obtinguts plantegen que la seva ingesta continuada podria alterar l’equilibri intestinal i, per tant, la salut”, ha explicat Victoria Moreno, investigadora de l’Institut de Recerca en Ciències de l’Alimentació (CIAL) del CSIC. Els investigadors responsables d’aquest estudi pioner insisteixen que cal conèixer el destí dins de l’organisme d’aquests materials plàstics, i les conseqüències que poden tenir a curt, mitjà i llarg termini. Segons les estimacions, cada persona, de mitjana, podria ingerir entre 0,1 i 5 grams de microplàstics a la setmana a través d’aliments i begudes. A més, l’estudi ha mostrat per primera vegada que aquests microplàstics poden patir transformacions al llarg del tracte gastrointestinal i arribar al còlon amb una forma estructuralment diferent de l’original.

Les investigacions en aquest camp encara són molt noves i no se sap exactament en quins teixits i òrgans es van acumulant. Se suposa que si són d’una mida prou grans es poden acabar expulsant, però els que són més petits –ja es parla de nanoplàstics– és possible que passin a la sang i que des d’allà arribin a diferents òrgans. Tot i que no hi ha estudis a gran escala, sí que s’han trobat restes de plàstic analitzant mostres de placenta humana, i també de pulmons, ronyons, fetge i melsa. Els experts coincideixen que cal continuar investigant quins altres efectes poden tenir i també com arriben fins al nostre sistema digestiu. Hi ha acord, no obstant això, que una part ens la mengem a través de peixos i marisc, per culpa de la contaminació que nosaltres mateixos hem provocat amb l’ús a gran escala dels productes plàstics.

“SOPA DE PLÀSTIC”

Malgrat els esforços per reciclar, encara és immensa la quantitat de diversos tipus de plàstics que s’acaba abocant al mar. Segons l’UICN (la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa), són, com a mínim, 14 milions de tones anuals. De fet, el plàstic és el principal residu que es pot trobar en aigües marines. Se n’ha trobat a 10.000 metres de fondària i també atrapat al gel àrtic. Es parla fins i tot de “sopa de plàstic” a escala planetària, i s’ha pogut comprovar que existeixen cinc grans girs o vòrtexs oceànics convertits, per la convergència de corrents marins i vents, en grans illes de deixalles plàstiques. N’hi ha dues a l’Atlàntic (nord i sud), dues més al Pacífic (també nord i sud) i una a l’Índic. Al mar Mediterrani, en ser un mar molt tancat i amb molta activitat turística a les seves costes, la presència de microplàstics és especialment preocupant. Segons Greenpeace, aquí es troben entre el 21 i el 54% de totes les partícules que hi ha disperses pels mars i oceans del planeta.

S’ha calculat que els plàstics que es veuen surant o que arriben arrossegats pels corrents fins a les costes representen només el 15% de tots els que hi ha als oceans. Molts més han quedat en suspensió o bé han anat a parar al fons marí. Amb el pas del temps, i per l’acció de l’aigua i els rajos solars, es van descomponent en trossos cada cop més petits que es dispersen per tots els ecosistemes marins. És quan arriben a una mida inferior als 5 mil·límetres que es consideren microplàstics i és molt fàcil que entrin a la cadena alimentària de peixos, aus i mamífers marins. També se n’han trobat de dipositats en coralls. I, de fet, no cal que arribin a ser tan petits: les tortugues poden confondre perfectament una bossa de plàstic amb una medusa i menjar-se-la, fet que evidentment la matarà perquè li bloquejarà l’aparell digestiu. En el cas dels microplàstics, però, l’acumulació va en funció del temps, i pot resultar igualment perjudicial.

A finals del 2020, un equip de científics de la Universitat anglesa de Hull va publicar la revisió de cinquanta estudis diferents que s’havien anat fent els sis anys anteriors sobre els nivells de contaminació per microplàstics en peixos i marisc de diferents parts del món. Els investigadors van trobar que els mol·luscs (com les cloïsses, els musclos, les ostres i les vieires) tenien els nivells més alts. També van comprovar que els recollits a les costes d’Àsia eren els més contaminats. La investigació va demostrar que el contingut de microplàstics era de fins a 10,5 partícules per gram en mol·luscs, de fins a 8,6 en crustacis i de fins a 2,9 en peixos. Uns anys abans, el 2014, la Universitat de Gant, a Bèlgica, havia publicat unes dades segons les quals un consumidor habitual de marisc europeu podria estar ingerint anualment 11.000 partícules de microplàstics. Després es va aclarir que en aquest cas el “consum habitual” es va considerar de divuit musclos o quatre ostres cada dia, que no és precisament la dieta més sovintejada.

En qualsevol cas, s’ha de distingir entre els microplàstics que s’han generat a partir de peces més grans que s’han anat fragmentant, dels que provenen del desgast de teixits –les microfibres– i els considerats primaris. Aquests darrers arriben a l’entorn en la seva forma original, de la mateixa manera com s’han sintetitzat. Són les microesferes, partícules tan petites que passen tots els filtres de desguassos i depuradores. Fan menys d’un mil·límetre i es fan sevir, per exemple, en cosmètics, gels exfoliants, dentífrics, detergents... Greenpeace ja ha iniciat una campanya per conscienciar sobre la necessitat d’eliminar-los, i alguns països com els Estats Units i la Gran Bretanya ja han començat a legislar restriccions.