LA LLIÇÓ D’HISTÒRIA DE PUTIN
El 6 d’agost passat, Vladímir Putin va publicar un extens article sobre “la unitat històrica de russos i ucraïnesos”. El president de Rússia, que es va disfressar d’historiador i propagandista, partia d’una idea bàsica. Ambdós països formaven “un sol poble [...], un mateix espai històric i espiritual” i qualificava la separació del 1991 i les tensions posteriors com: “La nostra comuna desgràcia i tragèdia.” La resta de l’article estava dedicat a resseguir, de manera tan detallada com esbiaixada, “els moments clau i crucials” que havien marcat les relacions entre els dos països.
Putin començava la seva particular lliçó d’història a finals del segle IX i remarcava: “Els russos, ucraïnesos i bielorussos són tots descendents de l’antiga Rus de Kíev, que era l’estat més gran d’Europa.” Després d’això, havia vingut un període de “declivi del domini central i de fragmentació”, si bé, durant tot aquest temps “tant la noblesa com la gent comuna percebien la Rus com un territori comú, com la seva pàtria”. Malgrat tot, allò més important, a parer de Putin, és que “les persones tant a les terres occidentals com orientals de Rússia parlaven el mateix idioma”: “La seva fe era ortodoxa. Fins a mitjans del segle XV, el govern de l’església unificada va romandre al seu lloc.” Putin també recordava el Tractat del 1654, que l’interpretava com el desig dels tsars de mantenir Ucraïna sota la seva “protecció”, i el del 1686, a través del qual l’estat rus havia incorporat la ciutat de Kíev i les regions de Poltava, Txerníhiv i Zaporíjia, que van passar a anomenar-se Petita Rússia. Aquesta unió forçada no havia incorporat la totalitat de l’actual Ucraïna, però Putin no se n’estava de contrastar “l’opressió social i religiosa” que s’havia patit a la zona sota domini polonès, amb “les terres del marge esquerre, sota la protecció de l’estat unificat, que havien experimentat un ràpid desenvolupament”.
En aquesta repassada històrica, encaminada a posar en valor els elements comuns, Putin atribuïa l’aparició de les “peculiaritats lingüístiques als molts segles de fragmentació i de viure dins de diferents estats”. Però, malgrat tot, posava en valor alguns escriptors que havien utilitzat indistintament la llengua russa i l’ucraïnesa: “Com es pot dividir aquest patrimoni entre Rússia i Ucraïna? I per què s’hauria de fer?”, es preguntava. El president rus, com si es tractés d’un historiador romàntic, recordava amb nostàlgia les gestes comunes, des de les protagonitzades pels antics cosacs fins a la gran guerra patriòtica contra l’ocupació nazi. Però obviava els períodes de repressió, com el que va protagonitzar Alexandre II, que va prohibir els llibres de no-ficció en ucraïnès i el 1876 va signar un decret a través del qual impedia qualsevol publicació o representació en aquest idioma. Putin, però, s’apressava a relativitzar aquestes decisions i remarcava que havien estat adoptades “en el context dels dramàtics esdeveniments a Polònia i el desig dels líders del moviment nacional polonès d’explotar la «qüestió ucraïnesa» en el seu propi benefici”.
De fet, havia estat aquesta persecució ferotge la que havia emprès molts intel·lectuals a crear societats anònimes per publicar i promoure el seu idioma. Va ser precisament des d’aquestes hromades des d’on es va efectuar el pas de la resistència cultural a l’independentisme polític, que va esclatar amb força el 1917, quan la Gran Guerra va accelerar l’esfondrament de l’Imperi Rus. Els esdeveniments d’aquell període, quan l’Exèrcit Roig va envair Ucraïna i els nacionalistes es van situar sota la protecció d’Alemanya per refermar la independència i expulsar els bolxevics, era terreny propici per a les lliçons, amb la mirada posada en el present: “Per a aquells que han lliurat el control total d’Ucraïna a forces externes, seria instructiu recordar que el 1918 una decisió semblant va resultar fatal per al govern de Kíev.” Putin es referia al cop d’estat afavorit pels alemanys i al període “caòtic i violent” que s’havia viscut fins al 1922.
Putin també deixava espai per a la crítica al procés fundacional de l’URSS. Però no tant per la forma violenta en què s’havia produït, sinó perquè s’havia reconegut “el dret de les repúbliques a separar-se lliurement de la unió”. I assegurava: “[Amb aquest dret] es van posar en els fonaments de la nostra estatalitat la bomba de temps més perillosa”, que acabaria esclatant el 1991. El règim comunista no només havia tingut la culpa de deixar aquesta porta oberta a l’autodeterminació, sinó també d’haver fixat unes fronteres artificials: “A dins de l’URSS, les fronteres entre repúbliques mai havien estat vistes com a fronteres estatals [...]. Però el 1991 tots aquests territoris i, allò que és més important, la gent, es van trobar a l’estranger del dia a la nit, arrencats, aquesta vegada de fet, de la seva pàtria històrica.”
El relat de Putin, com podem comprovar, era clarament esbiaixat. De la mateixa manera que s’emfasitzaven els elements comuns, s’obviaven algunes etapes especialment fosques o es capgiraven de tot. El president rus, per exemple, feia referència a les deportacions massives de l’època de Stalin i remarcava que havia estat una “tragèdia comuna que es vol presentar com un genocidi contra el poble ucraïnès”. Malgrat tot, no es tractava d’una purga més de l’estalinisme. Ralphael Lemkin, el jurista polonès que va encunyar el terme genocidi, ha identificat aquella massacre com “un cas clar de genocidi, de destrucció no només d’individus, sinó també d’una cultura i una nació”. L’operació, que els ucraïnesos van batejar com a Holodomor (un terme derivat de les paraules hólod –‘fam’– i mor –‘extermini’–) va respondre a un pla premeditat per aconseguir que Ucraïna “abandonés les seves aspiracions nacionalistes i enterrés la seva veritable història”, tal com va demostrar la periodista Anne Applebaum en un estudi excel·lent.
L’article de Vladímir Putin finalitzava amb unes paraules que, des de la perspectiva actual només poden interpretar-se com un immens exercici de cinisme. El president rus afirmava que “respectava el desig dels ucraïnesos de veure el seu país lliure, segur i pròsper”, si bé advertia que “la veritable sobirania d’Ucraïna només és possible en associació amb Rússia”. I, tot seguit, apel·lava a la necessitat que “el futur d’Ucraïna sigui decisió dels seus ciutadans”. El president rus també es referia al “mur que ha sorgit en els darrers anys” entre Rússia i Ucraïna i l’atribuïa “als nostres propis errors, comesos en diferents períodes de temps”. A partir d’aquesta setmana, entre aquests errors caldrà comptar el que ha protagonitzat ell mateix.
