“Europa, reacciona!”

“Spain stands with Ucraine” (‘Espanya dona suport a Ucraïna’.) Ho porta escrit en un rètol un manifestant davant del consolat rus a Barcelona. Desenes de ciutadans s’han trobat allà poques hores després de l’inici de l’atac rus. Duen una bandera enorme del seu país, i entonen l’himne. Després se senten crits que no entenem. “Estan repetint un lema ucraïnès: «Glòria a Ucraïna i glòria als seus màrtirs.»” Ens ho explica un noi de 25 anys, Sasha Konoshchuk. Està allà protestant amb un grup d’amics. “També estem cridant que Putin és un assassí i que volem la pau... però ja veus.” La ràbia i la impotència ho impregnen tot, i una sensació d’haver estat abandonats per tothom. En Sasha fa vuit anys que viu a Barcelona, i després de passar per la universitat treballa en màrqueting digital. Va venir sol, tota la seva família és a Kíev. Ells també l’informen de què està passant. “Des de fa vuit anys, amb l’annexió de Crimea per part de Rússia, i els últims dos anys especialment, hi ha hagut molta tensió a Ucraïna. Sempre amb el risc de l’atac rus. I el que va passar fa uns dies, quan van ratificar l’acord amb els separatistes, va ser definitiu. Nosaltres, i per llei, no tenim cap problema que cap territori se separi, si vol marxar que marxi, però hi ha d’haver un referèndum i ha de ser transparent, sense la intervenció d’altres països.” Com ho han viscut a casa seva? “El meu germà m’ha explicat que s’ha despertat de sobte, amb una explosió, a les cinc de la matinada. A un quart i cinc de sis ja bombardejaven bases militars i aeroports.” Segueix explicant les notícies de baixes d’un bàndol i de l’altre. La bandera del país, lligada al coll. Al voltant, alguns joves –n’hi ha molts– ploren. “Rússia està en guerra amb nosaltres.”

En Sasha es planteja tornar –no sap de quina manera– i agafar les armes. No és l’únic que vol fer-ho. “Si puc, vull tornar per lluitar pel meu país i per la meva llibertat, i per sobre de tot, per la meva família. Ja portem trenta anys de llibertat, i Rússia cada vegada ens ha estat més al damunt. Rússia no accepta la relació amb aquesta Europa, perquè volem ser ciutadans amb tots els seus drets individuals, no volem viure com a Rússia, i ni somiant volem tornar a plantejaments que recordin l’URSS.” Gairebé s’esgarrifa en parlar de l’antiga Unió de Repúbliques Soviètiques, tot i que ell, per edat, no ho va viure. “Allò es va acabar. A Ucraïna hi ha molta pena, perquè amb la repressió estalinista van morir més de deu milions de compatriotes.” Ho ha dit a casa, que vol tornar. “La mare no vol que ho faci. Té por i, a més, diu que ja està bé que estigui fora, perquè allà el meu pare, els meus amics i els seus pares ja han anat a la zona de conflicte armat. Ara mateix la mobilització és total. Abans, amb l’URSS, era obligatòria la formació militar; per tant, la generació dels meu pare té experiència i per a ells només es tracta d’agafar les armes. Els joves, els que hem nascut en democràcia, no tenim aquesta formació i no donem suport a la violència, però som un poble lluitador.” Si no pot anar a primera línia participarà en la recaptació de fons per a les famílies, per als militars.

La decepció és un sentiment molt compartit entre els manifestants. Decepció per la resposta dels organismes internacionals. “Hem fet un gran esforç per fer totes les reformes que calia per ser europeus de ple dret i ara no veiem cap suport. La UE i els EUA podrien aplicar sancions fortes per posar de debò en problemes el govern de Putin. Al final, els militars russos que estan a primera línia tampoc volen la guerra, la volen Putin i el seu equip. El millor seria que l’OTAN entrés al país. Malauradament, no hi ha polítics ferms que sàpiguen respondre. Ni el president nord-americà, ni el canceller alemany... I Macron? És una broma, Macron. Va dir que es faria una trobada entre França, Alemanya, Ucraïna i Rússia i al cap de dues hores Putin ratificava l’acord amb els separatistes. La paraula de Macron no val res.”