Guerra a Europa

El mandatari rus fa més de vint anys que ostenta el poder. Exagent del KGB, Putin encara prové de la cultura soviètica i veu en Ucraïna una manera d’anar recuperant el que la Unió Soviètica va anar perdent des del 1991, any de la seva dissolució. Amb l’atac directe al país veí sembla que el seu pla va molt més enllà de dominar els territoris de Donetsk i Lugansk. Amb aquesta crisi oberta a Ucraïna, el mandatari rus està aconseguint marcar el pas en l’escena internacional. Putin té clar els seus objectius i fins on vol arribar, i no està disposat que Ucraïna entri en l’òrbita europea i de l’OTAN. De fet, el president rus considera que, pel que fa a l’esfera militar, la Rússia moderna és una de les potències nuclears més fortes ara, fins i tot després de la desintegració de l’URSS.

Aquest país de l’est d’Europa, amb 44 milions d’habitants, viu hores crucials per a la seva història. Es prepara per a una dura batalla contra el gegant rus. De moment, en les darreres hores s’ha prohibit als homes d’entre 18 i 60 anys abandonar el país per si se’ls ha de cridar a files.

Ucraïna es troba en un moment molt complicat pel conflicte obert amb Rússia. Milers de persones han començat a abandonar el país. Les primeres xifres assenyalen que ja són més de 100.000 les que han travessat les fronteres. Segons el govern ucraïnès, des del començament de la crisi a Crimea i el Donbass, el 2014, hi ha hagut 1,5 milions de desplaçats interns al país. Aquest conflicte es remunta precisament a aquell any.

Ara és quan entra de ple en l’actualitat internacional, però en aquests gairebé vuit anys de conflicte 14.000 persones han perdut la vida, principalment en aquestes dues regions. Ucraïna es va independitzar el 24 d’agost del 1991 aprofitant el col·lapse de la Unió Soviètica. Des de llavors, és un país independent, malgrat que des de l’arribada de Putin al poder, cada vegada s’ha fet més difícil que Ucraïna pogués anar per lliure. Tacat per la corrupció, el país ha viscut en els darrers anys dues revoltes –la Revolució Taronja el 2004 i l’Euromaidan, a finals del 2013–, precisament protagonitzades per una societat cansada d’un poder polític corrupte i agenollat als interessos russos. La de Maidan va esclatar quan l’aleshores president, Víktor Ianukóvitx, prorús, va suspendre la signatura d’un acord d’associació amb la Unió Europea. Aquesta decisió va provocar la manifestació de grups d’estudiants a Kíev en contra del govern. Les protestes es van fer cada cop més multitudinàries. Des d’aquell moment, la divisió en dos de la societat ucraïnesa –prorussos i proeuropeus– es cada cop més evident.

La revolta viscuda a Kíev es va escampar a diferents punts del país, va suposar l’enfrontament entre les dues faccions i va acabar desembocant, primer, en la crisi de Crimea (2014), que va suposar que aquesta part d’Ucraïna –que abans havia estat russa– tornés a estar sota poder rus després d’un referèndum d’annexió en què el 96% de la població va donar suport a aquesta opció. Després, van arribar els enfrontaments al Donbass, la llavor de la guerra iniciada aquests dies. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va arribar al poder el 2019. Venia del món de la interpretació i, curiosament, quan encara no era president, va protagonitzar una sèrie en què interpretava un professor d’història que es convertia en president per casualitat després que un vídeo en què criticava la corrupció es tornés viral. Zelenski tenia com una de les promeses electorals posar fi al conflicte al Donbass. Al principi, va aconseguir alguns acostaments. Hi va haver converses amb Rússia, intercanvis de presoners i es van aprovar mesures per implementar parts d’un procés de pau conegut com els Acords de Minsk, que mai no s’han arribat a complir. La seva retòrica en contra de Rússia ha anat sumant bel·ligerància a mesura que l’amenaça russa s’ha convertit en real. En els darrers dies, Zelenski demanava provocar les “màximes pèrdues” possibles entre les files dels “invasors”, en clara referència a les tropes russes. Davant l’avançament imminent de les tropes russes cap a la capital del país, Kíev, Zelenski demana al Kremlin una sortida negociada.

Ucraïna té llaços del passat que la uneixen a la Unió Soviètica. De fet, Putin considera que són la mateixa nació. Els anys sota el jou soviètic han suposat que molts ucraïnesos tinguin el rus com a llengua materna i, de fet, aquesta llengua encara és habitual a bona part del país, però sobretot ho és a l’est, al Donbass, on hi ha zones russòfones. És la zona que fa gairebé vuit anys que està en conflicte. Situada a l’est d’Ucraïna, fent frontera amb Rússia, aquesta regió fa anys que pateix les conseqüències d’una guerra oberta. Després de tants anys en conflicte, viu una situació econòmica molt delicada encara que és molt rica en carbó. Les ciutats principals són Donetsk, un dels grans centres metal·lúrgics, i Lugansk, una ciutat industrial. Ancorats encara en una economia d’arrel soviètica, els habitants d’aquesta regió han vist com el poder l’assumien milícies prorusses i com l’economia de la regió cau a trossos.

La Unió Europea mira amb molta preocupació aquest conflicte, però es mostra cautelosa a l’hora d’actuar. És una guerra que no inclou cap dels seus estats membres, però que no deixa de lliurar-se en territori del continent. Fins ara, la posició de Brussel·les ha estat la de fer pinya amb Ucraïna i amenaçar Putin amb sancions. El president rus, pel que s’ha pogut veure, ha decidit tirar pel dret i ignorar els càstigs que se li poden imposar. El primer dia dels atacs russos sobre Ucraïna, la borsa de Moscou va arribar a caure un 46%. Per la seva banda, el president francès, Emmanuel Macron, ha estat un dels líders europeus que ha intentat rebaixar la tensió entre els dos països, tot i que finalment les converses han quedat en paper mullat. Ara, Macron apuja el to del seu discurs contra Rússia. La bateria de recriminacions pels darrers moviments russos ja ha començat. Alemanya ha jugat amb l’ambigüitat en aquests darrers mesos d’escalada de la tensió. D’una banda, hi ha un nouvingut com a canceller, Olaf Scholz, que no té la rellevància política que tenia la seva predecessora, Angela Merkel. A més, hi ha una circumstància geogràfica: Alemanya es més a la vora d’on es lliura la batalla que no pas Portugal o el Regne Unit, per posar alguns exemples. La preocupació pel conflicte és evident. Els Estats Units han anunciat que enviaran 7.000 soldats a Alemanya. El Regne Unit –que ja no forma part de la Unió Europea– és un dels països que s’ha mostrat més dur amb les noves maniobres de les tropes russes. El primer ministre britànic, Boris Johnson, ha qualificat Putin de dictador.

L’arribada de Joe Biden a la presidència dels EUA, ha posat les coses més difícils a Putin. El president rus i l’expresident nord-americà Donald Trump tenien una sintonia especial. Així, durant els quatre anys de mandat del magnat, els Estats Units van preferir mirar cap a una altra banda pel que fa als afers russos. Amb el seu lema, America first, Trump va deixar que Moscou anés fent. Aquesta estratègia sembla que, de moment, ha acabat. De fet, Biden disparava amb bala quan, precisament, el març de l’any passat assegurava en una entrevista de televisió que creia que Putin és un assassí.

Aquestes declaracions no van fer altra cosa que tensar més la relació entre els dos països. Des de la seva independència, Ucraïna ha estat un fidel aliat dels Estats Units, fet que ha provocat encara més la ira de Rússia. Per a Washington, tenir un estat amic a la frontera amb Rússia és cabdal, ja que és una manera de controlar el seu enemic acèrrim, si es tracta de tornar a parlar en termes de les èpoques pretèrites de la guerra freda.

Un dels grans xocs entre Ucraïna i Rússia és la petició de la primera d’ingressar a l’OTAN. Aquest gest ha suposat, per a Rússia i per a Putin, una traïció en tota regla. Rússia tem l’atac dels enemics externs, i Ucraïna és un lloc clau. A més, des de la desintegració de l’URSS han estat molts els països que pertanyien al gegant soviètic i que en les darreres dècades s’han anat arrenglerant amb l’OTAN. És el cas, per exemple, de Letònia, Estònia i Lituània. El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ha demanat a Rússia que retiri “immediatament” les seves forces d’Ucraïna i recuperi la via diplomàtica per solucionar el conflicte. Creu que Rússia utilitza la força per “reescriure la història i negar a Ucraïna la seva independència”.

No és cap secret que Rússia és una gran potència armamentística. Des dels temps de la Unió Soviètica, la indústria russa s’han especialitzat en la fabricació d’armes. Tampoc ho vol amagar. Un dels últims desplegaments que el món va poder veure va ser durant la guerra de Síria –un històric aliat de Rússia–, on Putin va donar oxigen a un exèrcit sirià que estava tocant fons després de quatre anys de guerra, tot i ser, també, un dels exèrcits més potents del Pròxim Orient.

Per la seva banda, les exrepúbliques soviètiques no han quedat enrere pel que fa a la tinença d’armament. Un dels casos més reveladors, i més recent, és el del Kazakhstan i la seva guerra exprés amb Armènia. En el cas d’Ucraïna sembla, però, que les forces estan bastant desigualades. Rússia és el segon exèrcit més poderós del món, només al darrere de l’estatunidenc, mentre que el de Kíev se situa en la vint-i-dosena posició, segons el rànquing que elabora cada any Global Fire Power (GFP) amb la informació de 140 països. A més, l’exèrcit rus disposa de 850.000 soldats actius, quatre vegades més que l’ucraïnès, que té a les seves files 200.000 militars.