Són moltes les veus que alerten d’un empobriment de la nostra llengua. Si rastregem les llibreries o les biblioteques d’arreu del món, ens adonarem que no és un problema específic del català. Hi ha un munt de llibres per salvar mots en desús en castellà, en francès i fins i tot en anglès. Algunes de les causes d’aquest procés són comunes, com ara la globalització i el menysteniment sistemàtic de les variants dialectals o dels llenguatges específics per part dels mitjans de comunicació. De fet, un dels llibres que incloem en aquesta selecció, les 113 paraules per salvar, de Josep-Lluís Carod Rovira, va gestar-se quan l’autor va entrar en una llibreria de Milà i va topar amb el llibre 100 mots à sauver. El recull anava a càrrec de Bernard Pivot, que s’havia fet molt popular a França amb un programa literari que es deia Apostrophes en què es posaven en valor un munt de termes arcaics i s’explicava d’on venien i què significaven. Fins aleshores, Carod-Rovira s’havia dedicat de ple a l’assaig polític i a la història. Aquesta era la seva primera incursió en la llengua, el seu terreny natural de formació. La selecció de Carod, tal com recorda en la introducció, no pretén ser una tria de “fòssils”, sinó d’algunes paraules que van perdent presència, sobretot entre els joves i a l’àrea de Barcelona. En el llibre apareixen paraules com ara paparra, tastar, capsa i fins a 110 paraules més que li permeten arribar a les 113, una xifra que vol ser un homenatge als detinguts de l’Assemblea de Catalunya, entre els quals hi eren ell i la seva dona.

El llibre de Bernard Pivot també va inspirar la segona recomanació que us proposem, en aquest cas a càrrec de Pau Vidal, escriptor, traductor i fabricant de mots encreuats. A En perill d’extinció. 100 paraules a salvar, Vidal ens proposta “un aplec de terminologia popular, sovint col·loquial, que encara és viva però que cada dia es diu menys”. El llibre, com bona part de les propostes, es planteja com una obra de consulta, però també com “un remei contra la por, la vergonya o la paràlisi”. L’autor afirma (i el diagnòstic, molt probablement, és compartit per altres salvadors de paraules): “Si la llengua es continua tenyint de castellà al mateix ritme dels últims quinze o vint anys, no sé si acabarem essent una societat plenament bilingüe, però el que és segur és que el bilingüisme no serà català/castellà sinó castellà i una mena de dialecte amb remors ressons llemosins”, un clar avís que el debat sobre el futur de la llengua no afecta només la quantitat de parlants, sinó també qualitat de la llengua que parlem.

A més dels llibres de Carod-Rovira i Vidal, hi ha altres propostes centrades a salvar mots. De fet, si ens cenyim a l’àmbit dels dialectes o els parlars d’arreu del territori, la bibliografia i les iniciatives són inabastables. Hi ha reculls del parlar de la Garrotxa, de les Terres de l’Ebre, de l’Empordà i de moltes altres zones o poblacions. I també n’hi ha que abasten alguns àmbits temàtics. Fa alguns anys, per exemple, el periodista Salvador Alsius alertava del desús o la incomprensió de determinades expressions a Hem perdut l’oremus, una conseqüència més de la laïcització de la societat, que en el terreny de la llengua es tradueix en aquest desús o incomprensió. En la present selecció hem incorporat el llibre de Josep Espunyes Món rural. Mots que es perden, un glossari de termes rurals que s’estan deixant de fer servir al ritme d’una societat que deixa enrere professions o formes de treball que havien estat seculars. Algunes paraules es deixen d’emprar perquè allò que anomenen ha deixat d’existir. I la pèrdua és, en aquest sentit, irreversible. D’altres, però, perden la batalla davant les generacions més joves, com ara murga o voraviu (aquesta darrera dona nom a una secció fixa d’aquest setmanari). O dèria, un mot que no té traducció exacta al castellà i que, malgrat tot, ha estat substituït per altres paraules amb un significat diferent, com ara mania o obsessió. L’empobriment, doncs, va associat a la imprecisió en la manera de comunicar-nos. En tot cas, Josep Espunyes no és només un salvador de mots, sinó també un artesà de la paraula. La selecció la completem amb un llibre que arriba del sud de la nació. Eugeni S. Reig recupera El valencià de sempre. Es tracta d’un estudi rigorós, d’una riquesa aclaparadora. La intenció de Reig (i molt probablement la de la resta de recopiladors) és: “Assolir la conservació de les paraules i les locucions que hi arreplegue”, però, com destaca, “mentres no les usen els nostres escriptors, no estiguen incloses en els diccionaris normatius, no s’ensenyen a l’escola i no s’utilitzen amb normalitat en els mitjans de comunicació, no estarà assegurada la seua supervivència”.