El poeta lliure

El poeta Gabriel Fer­ra­ter, que també va des­ta­car com a crític d’art i de lite­ra­tura i va reno­var l’estudi i l’ense­nya­ment de la lingüística, va encar­nar com pocs altres la figura de l’intel·lec­tual inde­pen­dent i rebel, que es pas­se­java per la lli­ber­tat de pen­sa­ment al marge de mana­ments ideològics. Ell mateix es pre­sen­tava al post­faci amb prosa que tanca Da nuces pue­ris, el seu pri­mer poe­mari: “Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta des­cripció i més difícils de datar. M’agrada la gine­bra amb gel, la pin­tura de Rem­brandt, els tur­mells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ide­o­lo­gies.” Aquesta dar­rera frase és la que ha pres l’orga­nit­zació de l’ Any Fer­ra­ter per com­me­mo­rar els cent anys del seu nai­xe­ment, a Reus, i els cin­quanta de la mort, a Sant Cugat del Vallès. I aques­tes pla­nes espe­ci­als de La República en motiu de la diada de Sant Jordi les hem dedi­cat, també, a la figura d’un poeta que, amb només tres poe­ma­ris publi­cats –Da nuces pue­ris, (1960), Menja’t una cama (1962) i Teo­ria dels cos­sos (1966), reco­llits després a Les dones i els dies (1968), va mar­car un abans i un després en la poe­sia cata­lana. Cadas­cuna de les pla­nes d’aquest exem­plar està encapçalada per algun dels seus ver­sos.