“Ferrater no feia cas de modes ni de doctrines”

Hi ha com­me­mo­ra­ci­ons que són més dis­cu­ti­bles i d’altres que són indis­cu­ti­bles. I aquesta és una de les clara­ment indis­cu­ti­bles.

El pri­mer lli­bre surt el 1960, el segon el 62, el ter­cer el 66, i el 1968 ja com­pila la poe­sia com­pleta, [a Les dones i els dies] i adeu-siau. Però en aquests tres lli­bres, Fer­ra­ter fa una mena de poe­sia que és com­ple­ta­ment nova en català i, a més, va molt a favor dels cor­rents de l’època. És una poe­sia que de seguida va ser molt accep­tada com un dels camins que el gènere poètic havia de seguir. Va can­viar el rumb de la poe­sia cata­lana en gene­ral. I això té a veure amb tres coses. Una, que la mena de poe­mes que feia Fer­ra­ter no eren els poe­mes poètics, entre come­tes, a què ens havia acos­tu­mat la tra­dició pre­va­lent en la poe­sia cata­lana del segle XX, sinó que esta­ven fets d’una altra manera. D’una banda, eren poe­mes molt pro­saics, molt d’expli­car una història; i, de l’altra, poe­mes que sem­bla­ven fets d’un diàleg, de la parla d’algú que està adreçant-se direc­ta­ment a tu, davant teu mateix. I dues, hi ha una qüestió de llen­gua: Fer­ra­ter s’aparta de la llen­gua poètica con­ven­ci­o­nal i aposta per una llen­gua molt pro­pera als regis­tres orals del català. I en ter­cer lloc, tan impor­tant com els altres, Fer­ra­ter no parla de les coses de què tòpica­ment parla la poe­sia, sinó d’allò que interessa una per­sona nor­mal i cor­rent amb el cap des­pert i el seny ben posat. Parla de les coses que li pas­sen a un, de com s’ena­mora i de com fa l’amor. És una poe­sia molt explícita i que és molt capaç d’interes­sar el lec­tor.

Ell, en tot el que fa, sem­pre va per lliure. Defensa afer­ris­sa­da­ment no sola­ment el dret, sinó gai­rebé el deure de ser lliure i inde­pen­dent. De pen­sar per compte propi sense que et con­venci la ide­o­lo­gia de ningú, d’escriure allò que real­ment tens ganes d’escriure, de lle­gir allò que vols lle­gir, i de no fer cas de modes ni de doc­tri­nes.

Jus­ta­ment ell no s’ins­criu enlloc. Aquest és el seu mèrit, i va pagar un preu molt alt per fer-ho. Va ser un home que no va tenir pre­ci­sa­ment una vida fàcil en cap sen­tit. Però estava con­vençut que el que defi­neix la intel·ligència és la capa­ci­tat de pen­sar pel propi compte i que qual­se­vol doc­trina ideològica, de la mena que sigui, necessària­ment implica una abdi­cació de la teva res­pon­sa­bi­li­tat de pen­sar en favor d’un altre; dei­xes de pen­sar pel teu compte i adop­tes una idea que et ve com de fora, i ell això no ho accep­tava de cap de les mane­res. Això, natu­ral­ment, en el ter­reny polític, però el mateix en el ter­reny cul­tu­ral, en el lingüístic o amb la crítica pictòrica. Això és enor­me­ment interes­sant en el cas de Fer­ra­ter. La seva obra literària és la poe­sia i això està molt ben con­so­li­dat i esta­blert, però en els altres camps, en tots els altres tex­tos que va pro­duir –quan va fer crítica literària o lingüística–, hi ha dos aspec­tes que no necessària­ment sem­pre hem de valo­rar en el mateix grau. D’una banda, hi ha allò que ens diu d’un deter­mi­nat qua­dre o d’un deter­mi­nat poema, que hi podem estar més o menys d’acord, però de l’altra, hi ha la nete­dat dels ulls amb què es mira aquell qua­dre o la luci­desa i la intel·ligència amb què es mira aquell poema. Encara que no esti­guis d’acord amb l’opinió estètica que tin­gui sobre un qua­dre o sobre un poema, la seva ope­ració men­tal sem­pre és interes­sant, i això passa amb molt pocs autors.

Sí. Més que anti­a­cadèmic, diria que no va ser mai acadèmic, per tant, va anar per fora de l’acadèmia. Les coses sem­pre s’han de posar en el seu con­text històric. La uni­ver­si­tat que a ell li va tocar viure (s’hi va matri­cu­lar per pri­mera vegada en els anys qua­ranta, per estu­diar matemàtiques a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona), no era cap ganga. Era una uni­ver­si­tat amb uns pro­gra­mes bas­tant demen­ci­als i amb un pro­fes­so­rat –tot els que eren bons–, que havia estat espor­gat. No era un pano­rama gaire afa­la­ga­dor. Natu­ral­ment, de pro­fes­sors bons sem­pre n’hi ha hagut, només fal­ta­ria. Ell entra en el món acadèmic del pro­fes­so­rat uni­ver­si­tari molt tard, el gener de l’any 1969, i hi entra en una pro­va­tura nova que depèn d’una llei que s’havia fet recent­ment, que eren les uni­ver­si­tats autònomes, en què el sis­tema de con­trac­tació del pro­fes­so­rat també era dife­rent. O sigui, entra en una uni­ver­si­tat que ja és una mica dife­rent. A més, els seus alum­nes deien que era un pro­fes­sor molt dife­rent dels altres. Aquest tarannà de no seguir cap doc­trina també implica no seguir cap doc­trina acadèmica. Que fos anti­a­cadèmic, però, no vol dir que després algu­nes de les seves opi­ni­ons o posi­ci­ons sobre, per exem­ple, la història de la lite­ra­tura cata­lana con­tem­porània, no s’hagin con­ver­tit en doc­trina acadèmica, tot i que això ja és en la poste­ri­tat.

Ell no va dei­xar escrit cap paper. El que sí que sabem segur és que havia dit, no una vegada, sinó mol­tes, i durant molts anys i a gent molt dife­rent, que no pen­sava pas­sar dels 50 anys; que la vellesa era una cosa que no l’interes­sava, ni per la decre­pi­tud men­tal ni per la decre­pi­tud física. Per què es va suïcidar el 27 d’abril del 1972? No tenim manera de saber-ho. És pro­ba­ble, posats a espe­cu­lar, que es con­ju­gues­sin dos fac­tors. Un, la decisió, que és evi­dent que estava presa, que no arri­ba­ria als 50 anys. Però mal­grat haver-ho deci­dit, el dia que fas els anys pots deci­dir que vols seguir vivint i tirar-ho enrere; o sigui, que això no implica res. I, dos, no crec que fos una decisió gaire pre­me­di­tada en el sen­tit de dir “al dia tal no hi arri­baré”, perquè dos dies abans de suïcidar-se estava anant a bus­car lli­bres de lingüística a la bibli­o­teca de l’Autònoma perquè l’interes­sa­ven per a la gramàtica que estava escri­vint. En algun moment va deci­dir posar en pràctica allò que havia dit. Hi devien coe­xis­tir les raons que sem­pre havia sos­tin­gut: que no volia fer-se vell i, d’altra banda, la decre­pi­tud física, que devia tenir bas­tant a la vora perquè tenia la salut molt cas­ti­gada.

Sí, aques­tes coses de seguida atra­uen la gent. Però la miti­fi­cació a ell no li ha fet cap mena de favor, com no en fa cap mai a ningú.

No és un per­so­natge per tenir-lo pen­jat a la paret com els pòsters del Che Gue­vara que hi tenia la gent. Però és aquest estil d’icona. Si mires les fotos dels poe­tes cata­lans de començament dels anys sei­xanta, el con­trast amb Fer­ra­ter és bes­tial, perquè ell va amb texans, amb la camisa oberta, amb ulle­res fos­ques... Té un aire de modern i de jove que els altres no tenen. Aquesta imatge una mica icònica ell se l’havia cul­ti­vada. Fer­ra­ter era un senyor nas­cut l’any 1922, però amb els seus alum­nes nas­cuts en els anys qua­ranta o cin­quanta hi tenia un tracte gai­rebé d’igual a igual. Hi ha alum­nes que diuen que anava ves­tit més de jove Fer­ra­ter que ells. Això, sumat al fet del suïcidi, fa molt fàcil la miti­fi­cació. El pro­blema de les miti­fi­ca­ci­ons és que la lle­genda amaga el per­so­natge real i només queda la rumo­ro­lo­gia. Però tot i que en vida només havia publi­cat tres lli­bres de poe­mes, i el quart que els reco­llia, després el seu germà Joan va anar recu­pe­rant papers i els va anar publi­cant. I la seva obra pòstuma, tant pel cantó de la crítica d’art com pel de la crítica literària i la lingüística, ha arri­bat a tenir un pes que, per sort, ha escam­pat les boi­res de la lle­genda.

Ja ha sor­tit una ree­dició del pri­mer lli­bre de poe­mes, Da nuces pue­ris, amb la nova edi­to­rial del Camp de Tar­ra­gona Peu de Mosca. Està a punt de sor­tir a Obra­dor Eden­dum un recull d’arti­cles sobre pin­tura [L’art de la pin­tura. Notes d’estètica i de crítica], que anirà ple d’il·lus­tra­ci­ons. Ha sor­tit el lli­bre de Marina Por­ras [Donar nous als nens], un lli­bre molt neces­sari perquè ofe­reix una anto­lo­gia de tex­tos assagístics, molt impor­tant per a algú que no cone­gui el pen­sa­ment de Fer­ra­ter, i amb un pròleg molt llarg, en què una per­sona que ve molt després de Fer­ra­ter el des­criu més enllà del mite. I la bio­gra­fia escrita per Jordi Amat [Vèncer la por] és real­ment el lli­bre fona­men­tal de l’Any i ens feia molta falta. Amat s’ha mirat amb molt detall cada fet, ha pro­vat de datar tots els fets de la vida de Fer­ra­ter i ha mun­tat un puzle minuciós, que dona una imatge molt viva de Fer­ra­ter. És una apor­tació de pri­meríssim ordre.

Depèn de la gent jove. La gent jove que són poe­tes, el conei­xen tots. Fer­ra­ter és una peça de pedra picada en la tra­dició poètica recent. Hi ha autors que són molt impor­tants, que necessària­ment tot­hom se’ls mira; que obli­guen a posi­ci­o­nar-se davant d’ells, i Fer­ra­ter és d’aquests. Al marge dels poe­tes, la gent no sap real­ment qui és Fer­ra­ter, tot i que els ha arri­bat una mica la lle­genda. Tam­poc no és que cal­gui que Fer­ra­ter sigui tan famós com Messi, només fal­ta­ria! Però és per això que, com a comis­sari de l’Any Fer­ra­ter, el meu interès és coor­di­nar i donar alta­veu de tots els actes que s’orga­nit­zen arreu del país, que són molts i molt vari­ats, però sobre­tot inci­dir en dos camps. D’una banda, les bibli­o­te­ques. Fer­ra­ter era, abans que res, un grandíssim lec­tor. Es pas­sava la vida lle­gint, i lle­gia per plaer i per ofici. I, a més, era un grandíssim usu­ari de bibli­o­te­ques. No era de tenir molts lli­bres a casa, sinó d’anar a les bibli­o­te­ques a lle­gir. Per tant, la bibli­o­teca és un lloc ideal perquè la figura es difon­gui. I, entre altres acti­vi­tats, hi haurà una expo­sició iti­ne­rant, dis­se­nyada espe­ci­al­ment per a les bibli­o­te­ques, acom­pa­nyada d’un vídeo biogràfic. I l’altre camp en què ens sem­bla que val la pena inci­dir és el de l’ense­nya­ment a secundària. A través del Depar­ta­ment d’Ense­nya­ment farem arri­bar un dos­sier didàctic sobre Fer­ra­ter i un vídeo perquè les esco­les el puguin fer ser­vir.

Sí, i per a mi, que fa molts anys que em dedico a Fer­ra­ter, és sor­pre­nent. Aquesta explosió que estem veient ara no l’havíem vist mai, i em sem­bla molt sana. Els poe­tes i els crítics lite­ra­ris tots hi tenien trac­tes, amb Fer­ra­ter, però no era tan habi­tual entre els can­tants, per musi­car poe­mes de Fer­ra­ter, o entre la gent del tea­tre, per fixar-se en ell. No sé si perquè la seva figura no era gaire atrac­tiva o perquè cau­sava un res­pecte molt gros. I crec que la gent ha per­dut la por i aquest any hi ha moltíssi­mes pro­pos­tes d’adap­ta­ci­ons musi­cals i tea­trals, i espec­ta­cles de dansa, a par­tir de Fer­ra­ter. Demos­tra que la vigència d’aquesta figura en l’ima­gi­nari de la gent que es dedica al món de la cul­tura és molt gran.