El dossier

Calba i orgullosa

Si ets calb no passa res, però si ets calba, amaga-ho. “Una dona calba? On vas a parar!” A Pelo! és una entitat que visibilitza i empodera les dones amb alopècia. S’autoanomenen ‘pelonas molonas’, i amb tota la raó

JÚLIA
“No coneixes cap amiga que hagi sortit plorant de la perruqueria perquè l’han tenyit malament? I m’estàs dient que l’alopècia no és un problema? No fotis!”
TERE
“Amb amics ja m’havia tret la perruca, però sola mai. Vaig sortir de casa, baixant corrents les escales, i em vaig integrar al barri”
JÚLIA (sobre el cas dels Oscars)
“Ningú parla de la Jada Pinkett. La cara que va fer amb la broma no és la d’algú que està actuant. Li van clavar un punyal i és l’únic que importa”
JÚLIA
“Prou de dir que és estrès! És mentida! Com en totes les malalties, l’estrès afavoreix els brots, però els nervis no fan que perdis els cabells”

“Saps què? Durant els vint-i-tres anys que vaig ama­gar l’alopècia hi pen­sava a tot hora, patia a tot hora. El moment en què vaig treure’m la per­ruca va ser alli­be­ra­dor. Me la vaig treure i no va pas­sar res!” Som a Gràcia, a Bar­ce­lona, amb la Júlia, mem­bre fun­da­dora d’A Pelo!, i la Tere. Dues pelo­nas, com s’ano­me­nen dins del col·lec­tiu. “No fem de psicòlogues ni de met­ges, expli­quem la nos­tra experiència per aju­dar altres per­so­nes. Allò que de debò som és un grup d’ami­gues, les ami­gues que jo hau­ria vol­gut tenir quan ho estava pas­sant mala­ment.” La Tere també va sense per­ruca, tot i que a la feina sí que la fa ser­vir. El dia que que­dem estan fent unes xapes que rega­la­ran a les par­ti­ci­pants de la pri­mera que­dada de pelo­nas esta­tal –qui sap si mun­dial–, el dia 7 de maig.

La pèrdua dels cabells és traumàtica, es miri com es miri. Un dol que només qui ho ha pas­sat pot enten­dre. Veure el manyoc de cabells a la dutxa, pal­par la closca i notar una clapa. Suor freda. Negació, diagnòstic, dol, ocul­ta­ment, accep­tació. Tan­tes eta­pes com es vul­gui, bar­re­ja­des i encavl­ca­des. La pèrdua dels cabells pot ser de dife­rent mena. Hi ha dos tipus bàsics, entre molts, i com­par­tits tant per homes com per dones. Són l’alopècia are­ata –la que elles patei­xen– i l’alopècia andro­genètica. La Júlia, mes­tra i actriu, explica què volen que sigui la cita del 7 de maig: “Un dia exclu­si­va­ment per a dones cal­bes, perquè estem far­tes de sen­tir-nos soles, i cadas­cuna pen­sant que és l’única. A Pelo! està a punt de fer cinc anys i tot i que no tan­quem la porta a ningú, el cas és que el 90% de les per­so­nes que ens han con­tac­tat són dones. Quan ens con­tac­ten famílies ho fan per a casos de nens i nenes, indis­tin­ta­ment, tot i que és cert que la gestió la fan les mares. Els homes pelo­nes no ens con­tac­ten gai­rebé mai, tot i que l’alopècia are­ata, la que tenim la Tere i jo, no té gènere. L’andro­genètica es veu més en homes, però també hi ha dones que la tenen i és la típica, la de les entra­des, la calvície a la part del davant. De totes les are­a­tes, la més impro­ba­ble és la nos­tra, la uni­ver­sal, tot el cap [i en alguns casos el pèl de tot el cos]. L’are­ata, recor­dem-ho és autoim­mune, hi ha una infla­mació del fol·licle, que no mor. En el cas de l’andro­genètica, la calvície comuna, sí que hi ha mort de fol·licle.

El tabú dels cabells

Sigui quin sigui el tipus d’alopècia, es per­den cabells i no és qual­se­vol cosa. “En l’aspecte indi­vi­dual, per­dre els cabells pot ser un drama per a un home, per a una dona o per a qui sigui, però cul­tu­ral­ment i soci­al­ment no és el mateix per a una dona que per a un home.” Quan algú de l’entorn hi vol treure importància, la Júlia té clara la res­posta: “Escolta, no conei­xes cap amiga que hagi sor­tit plo­rant de la per­ru­que­ria perquè li han tenyit mala­ment només uns blens de cabells? Oi que sí? Sí, i això que es pot resol­dre. I m’estàs dient que l’alopècia no és un pro­blema, no fotis! La gent és hipòcrita.” El judici i la pressió social sobre el cos de les dones és molt potent. “Al llarg de la vida, gua­nyem i per­dem pes i podem sen­tir-nos bé o mala­ment, però no és el mateix pel que fa als cabells. Té un punt de tabú i no volem reconèixer-ho.” Aquests dies comença el rodatge d’un docu­men­tal sobre dones cal­bes. També han estat pro­ta­go­nis­tes d’una expo­sició fotogràfica. En cap cas se n’ama­guen, al con­trari.

La Tere parla del seu cas, tot comen­tant com és d’impor­tant la tro­bada del dia 7. “Quan et passa tot això vius una situ­ació molt mar­ci­ana! És per això que ens volem conèixer, i que totes sàpiguen que arreu hi ha dones cal­bes. El dia 7, sobre­tot, es tracta de pas­sar-nos-ho bé. Hi haurà espai per xer­rar, però no serà una jor­nada de debats. Tin­drem tallers de dansa, de ioga, de coc­te­le­ria...” Les moni­to­res dels tallers també seran pelo­nas. Explica com ho va viure ella. “Va ser molt ràpid. De cop i volta em vaig tro­bar que cada vegada que em pen­ti­nava hi havia molts cabells al ras­pall. Al prin­cipi no vols pen­sar què et passa res, fins que un dia em vaig tro­bar una clapa sense cabells. El tacte de la calba va ser... tot i així vaig tri­gar una set­mana més a anar al metge. Ales­ho­res ja em que­dava amb els cabells a la mà, gra­pats, com en una pel·lícula de ter­ror.”

Fora per­ruca

Veient el sofri­ment que genera el fet de per­dre els cabells, com és això de treure’s la per­ruca i sor­tir al car­rer? “Les pri­me­res vega­des cadascú les viu a la seva manera –explica la Júlia–, però quan ens ho expli­quem ens ado­nem que hi ha molts ele­ments en comú. Hi ha un dei­xar les pors, tan­tes...! Recordo les sen­sa­ci­ons, va ser com si se’m des­ple­gues­sin unes ales màgiques als cos­tats del cap. Una mena de super­po­der! Era un dia d’estiu, amb una tebior i una tem­pe­ra­tura per­fec­tes.” S’hi afe­geix la Tere, amb la seva vivència: “És un alli­be­ra­ment. He tin­gut sort, perquè no vaig tri­gar gaire, només un any i mig, a fer el procés. Aquell any i mig sola, abans de conèixer A Pelo! va ser ter­rorífic, però tenia clar que no volia sor­tir al món amb per­ruca. Encara la faig ser­vir a la feina, és un tema pen­dent, però a la resta d’àmbits de la meva vida, no. A la segona tro­bada amb gent d’A Pelo! vaig deci­dir que ho volia fer. Amb amics ja m’havia tret la per­ruca, però sola mai. Vaig sor­tir de casa, bai­xant cor­rents les esca­les, i em vaig inte­grar al barri, a Gràcia. Sem­blava que algú em per­se­guia. No por­tava res per no tenir l’opció de tapar-me. Va ser una teràpia de xoc.” En el cas de la Júlia, l’alopècia va començar quan era una nena, i ho va ama­gar durant vint-i-tres anys i d’aquests, dels 15 als 30 va dur per­ruca. Ara en té 34. Era una pro­fes­si­o­nal, ama­gant-ho. “Recordo unes vacan­ces amb la família, m’estava banyant a la platja, evi­dent­ment amb la per­ruca, i no sé quin error vaig come­tre –en aquell moment em sem­bla­ven errors– que va venir una onada per dar­rere i es va endur la per­ruca. Eren ona­des molt suaus... em vaig sub­mer­gir i no vaig sor­tir fins que la vaig tro­bar. Em cre­ma­ven els pul­mons. Si no l’hagués tro­bada no sé si hagués tret el cap.” Diu la Tere: “La per­ruca no et dona tran­quil·litat, al con­trari, a mi m’estres­sava. Se n’ado­nen? Et diguin el que et diguin sents que se’t nota. Per a mi és una dis­fressa, gai­rebé una impo­sició.”

Des d’A Pelo! defen­sen que totes, amb per­ruca o sense, a cla­pes o sense ni un pèl al cos, totes tenen dret a ser “pelo­nas molo­nas”. “He estat vint-i-tres anys ama­gant l’alopècia com s’hi m’hi anés la vida. Ja ho has vist, m’hau­ria esti­mat més ofe­gar-me que sor­tir de la platja sense per­ruca. Per tant, com puc jut­jar ningú? És molt guai que ara vagi pelona pel món, però durant la major part de la meva història no ho he fet, no puc ser tan hipòcrita de jut­jar les altres!” La Tere afe­geix: “I tant que vull que es visi­bi­litzi, però això no s’acon­se­gueix pres­si­o­nant les per­so­nes. Cada vegada que fem una tro­bada hi ha una dona que es treu la per­ruca, i això és impres­si­o­nant.”

Pèl, a quin preu?

Un moment que cal esmen­tar és el de la visita al metge. Pri­mer, el de capçalera. “Hi ha de tot. Hi ha el que et diu que és estrès. Prou de dir que és estrès! És men­tida! És evi­dent que, com en totes les malal­ties del món, l’estrès afa­vo­reix els brots, però els ner­vis no fan que per­dis els cabells.” Encara que no es dedi­quin a donar asses­so­ra­ment mèdic, saben de pri­mera mà quina és la situ­ació quant a trac­ta­ments. Segueix expli­cant la Júlia: “Hi ha molt des­co­nei­xe­ment. Nor­mal­ment, com deia, el pri­mer con­tacte és amb el metge de capçalera, no amb l’espe­ci­a­lista, el tricòleg. Tricòleg –no der­matòleg–, que és l’espe­ci­a­lista del cuir cabe­llut. En aquest pri­mer con­tacte, de vega­des pot pas­sar com a una com­pa­nya nos­tra, que tenia alopècia andro­genètica i les entra­des li ana­ven avançant. Quan es va atre­vir a treure’s el moca­dor davant del metge, aquest li va dir: «Mai havia vist una dona tan jove i tan mala­ment!» I després també hi ha met­ges que ho fan molt bé. En el meu cas, com vaig expli­car fa poc en un cen­tre d’assistència primària, pre­fe­reixo la sin­ce­ri­tat sal­vatge: «Tens això, pot ser que passi això altre.» Ara, qui et digui que sap el perquè o el què et pas­sarà, et men­teix.” Comen­ten que ara s’està fent més recerca que en altres èpoques. Una expli­cació –entre mol­tes– pot ser que l’alopècia és lla­mi­nera i es fan molts diners amb els trac­ta­ments. Els peri­ples que fan els afec­tats, la de recerca de solu­ci­ons, ens fan vul­ne­ra­bles a tota mena de gurus dels cabells. “El que em fa ràbia és que no ens diguin la veri­tat: mai els ha fun­ci­o­nat.” Insis­tim en la idea, no són psicòlogues ni met­ges, però ofe­rei­xen tota la seva experiència, sense ànim de lucre. La Júlia reco­mana: “Si estàs molt acla­pa­rada, fes-te un bon diagnòstic, ves al metge de capçalera i demana que et derivi al tricòleg. I insis­teix: tricòleg, no der­matòleg. Ho farà.” Per a l’alopècia are­ata explica que hi ha tres trac­ta­ments, els de sem­pre. “I la gent es mata: «T’han cres­cut els cabells, què has fet, on has anat?» L’obs­cu­ran­tisme en aquest àmbit es faci­lita des de l’esta­ment mèdic i el far­macèutic. Les opci­ons són, per exem­ple, la cor­ti­sona, els immu­no­su­pres­sors... “És moral fer això a una per­sona perquè li crei­xin els cabells, sobre­tot si és menor?” De molt nou hi ha uns medi­ca­ments ori­en­tats a trac­tar la infla­mació tallant la comu­ni­cació del sis­tema immune en punts con­crets. “Aquest últim és el menys inva­siu i ja hi ha pelo­nas que l’estan fent ser­vir, i els estan sor­tint cabells. Ara, par­lem d’una medi­cació per a tota la vida. No és un trac­ta­ment. I a mi, encara que em pro­me­tes­sin que no hi ha efec­tes secun­da­ris no m’ho creu­ria. No vull una solució perquè no tinc un pro­blema. Jo tenia una per­ruca de pèl natu­ral, feta a mida. No era un Fer­rari, però sí el BMW de les per­ru­ques, i saps què, em sen­tia fatal. Me l’he tret i mai m’havia sen­tit tan maca! Em miro al mirall i penso, «què estrany, jo em sento molt més maca!». Això m’ho dona el fet de ser, per fi! Tinc inse­gu­re­tats com tot­hom, però va ser treure’m la per­ruca i accep­tar que soc calba i que si algun dia em sur­ten cabells serà a cla­pes. De fet ara tinc una cella, només. Jo acos­tumo a dir que l’alopècia fa el que li surt del fol·licle pilós! Hauríem de fer samar­re­tes amb aquesta frase! [riem]”

Enmig del que comen­tem és ine­vi­ta­ble atu­rar-nos en el cas dels Oscars. No volen par­lar de la bufe­tada d’un home a un altre home, ni cinc minuts. Refle­xi­ona la Júlia: “Ningú ha par­lat d’ella, de la Jada Pinkett [que té alopècia are­ata i va ser objecte de burla]. La cara que va fer amb la broma no és la d’algú que està actu­ant, i totes les que ho hem vis­cut ho sabem. Li van cla­var un punyal i és l’únic que importa. Aque­lla cara encara em regira l’estómac.” Tot seguit par­lem de les bro­mes sobre el cos. “Jo faig les bro­mes que vull sobre el meu cos. El meu cos, les meves bro­mes. En aquest país els currículums tenen foto. Pri­mer miren les fotos i després el text. A mi em van fer fora d’una feina per ser calba. Aquí anem de libe­rals, i no ho som tant. L’aspecte és molt més empre­so­na­dor aquí que en un país nòrdic. No ens ado­nem que totes vivim en tensió, perquè, en quin moment de la teva vida t’has sen­tit rela­xada amb el teu físic? Mai! Ni les que entren en els cànons! Per tant, no ens cul­pem, el pro­blema és social, és cul­tu­ral!”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor