Fa temps que ens espien

vint mil catalans

L’“obsessió pel catalanisme” que remarcava el comissari especial de Perpinyà es posava de manifest davant qualsevol moviment dels exiliats catalans a l’altra banda de la frontera. Les autoritats espanyoles utilitzaven alguns procediments rudimentaris, com ara arrencar cartells o intentar dissuadir els revoltosos, però també mitjans directament il·legals, com ara la detenció o la violació del domicili aliè en territori francès. L’historiador Giovanni Cattini, que acaba de publicar el llibre L’aixecament de Prats de Molló (Rosa dels Vents, 2022), ha rastrejat a fons els arxius espanyols i ha localitzat un munt d’exemples de la “vigilància i persecució policial de les autoritats espanyoles”, amb una bona quantitat de cartes i informes sobre els catalans que vivien a l’altre costat de la frontera. Tal com destaca: “Les gestions de control sobre el voluntariat català per part de les autoritats espanyoles foren constants des del començament de la dictadura de Primo de Rivera.” L’ambaixador espanyol a París demanava reiteradament als cònsols de Perpinyà i Tolosa informacions sobre els moviments dels independentistes “separatistes” i, tot seguit, les comunicava als seus superiors o al general Primo de Rivera, cap del directori militar.

En aquells moments, més de 20.000 catalans del sud s’havien establert a l’altra banda de la frontera, a la Catalunya Nord. La important demanda de mà d’obra que havia provocat la Gran Guerra, però també la falta d’oportunitats al sud, la fugida del servei militar al Marroc i la repressió de la dictadura de Primo de Rivera es van convertir en els factors principals que ens permeten explicar aquest fenomen demogràfic especialment rellevant. El traspàs de població entre un costat de la frontera i l’altre no era nou. De fet, havia estat una constant des de l’endemà mateix de la signatura del Tractat dels Pirineus el 1659. Però, a partir de la segona dècada del segle passat, es va convertir en un moviment especialment intens. A finals dels anys vint, un 25% de la població de Perpinyà havia nascut al sud de la frontera. En un article aparegut el 1923 a la revista Estat Català es remarcava la presència de més de 12.000 migrants del sud: “La majoria, gent treballadora que ha deixat la mare pàtria per refer la seva vida vora els germans del Rosselló.” A Perpinyà, s’hi van concentrar un munt de catalans que tenien com a espai de reunió el Casal Català.

Davant aquest contingent tan nombrós de sospitosos, el cònsol de Perpinyà, Juan Bel, i l’ambaixador de París, José María Quiñones de León, feien mans i mànigues per controlar-los. I situaven el focus en alguns personatges “especialment perillosos”. L’estiu del 1919, quan l’independentisme ni tan sols disposava d’un partit (el primer, Estat Català, no es constituïra fins al 1922), Juan Bel seguia de prop Josep Fontbernat, director de la Coral Deodac de Severac. Fontbernat havia travessat la frontera el 13 de desembre del 1918 per evitar ingressar a l’exèrcit espanyol. Primerament s’havia instal·lat a Perpinyà, on va fundar el Cor Català. Ben aviat, però, es va traslladar a Tolosa de Llenguadoc per acompanyar Deodat de Severac, el seu tutor musical. Segons els informes del consolat espanyol, el músic havia començat a freqüentar el Centre Espanyol dels Pirineus Orientals alguns mesos abans i havia organitzat un perillós “Cor Català, que va fer diverses audicions de cants regionals”. En un primer moment, l’activitat de Josep Fontbernat no va provocar “cap motiu de queixa”, però quan es va guanyar la confiança dels socis, “no va dissimular les seves idees i propaganda separatista”.

Un músic perillós

El principal pecat de Fontbernat el va cometre el 14 de juliol, durant la festa nacional francesa, quan va dirigir un concert en què es va cantar Els segadors, una iniciativa que havia provocat la queixa de la junta directiva del Centre Espanyol i l’escissió del Cor Català. A partir d’aleshores, el músic va seguir “amb la seva propaganda, excitant altres espanyols que eren separatistes, però que mantenien les seves idees en estat latent” i també trencant “la bona harmonia dins del Centre Espanyol”. El cònsol, capficat per les accions de Fontbernat, també es dedicava a fer valoracions sobre el seu perfil psicològic i deixava anar: “És un obcecat que per la seva curta edat no mesura bé les conseqüències dels seus actes.” Juan Bel, a més, no amagava que es volia treure del damunt el músic, i recomanava a l’ambaixador espanyol a París que, en cas “de no poder tornar a Espanya quan es concedeixi el proper indult, estableixi la seva residència en alguna altra població on no pugui exercir la seva propaganda”.

Fontbernat va entrar en contacte amb un altre personatge perillós: Francesc Macià. A mitjans d’octubre del 1923, pocs dies després del cop d’estat de Primo de Rivera, l’exdiputat de les Borges havia aconseguit esquivar una ordre de detenció dictada pel governador civil de Lleida i s’havia instal·lat a l’Hotel de France de Perpinyà, des d’on va iniciar els contactes. Les autoritats espanyoles van seguir de prop els seus moviments. El 17 de febrer del 1924 el mateix ambaixador informava d’un acte d’homenatge que se li havia fet a París i destacava que ho havia posat en coneixement de les autoritats franceses “a les quals ha cridat l’atenció reiteradament aquests dies respecte al moviment que tracten d’intensificar els elements catalans, si bé sense resultat”. L’ambaixador, que anava curt de personal, destacava que el primer ministre en persona, Raymond Poincaré, li havia promès enviar funcionaris de policia francesos per tal d’espiar aquell acte i “per estudiar què es pot fer en el sentit d’impedir la propaganda política de les associacions catalanes aquí establertes”. De fet, en algunes cartes adreçades a Primo de Rivera, l’ambaixador es queixava de la manca de mitjans i del fet que només disposava d’una partida de 158 pessetes per controlar una colònia de més de 20.000 exiliats catalans.

Un altre focus de l’espionatge espanyol era la ciutat de Tolosa, on hi havia un nucli actiu de catalanistes i un dels escamots d’Estat Català. Una bona prova d’això són els Jocs Florals que es van celebrar a la capital d’Occitània el 4 de maig del 1924. L’acte era públic, però, com si es trobés en ple concurs de mèrits, el cònsol s’esforçava per posar en valor la seva eficàcia: “Hi havia la consigna del silenci per tal que el primer sorprès fos jo mateix. Malgrat tot, aquest consolat, sempre alerta i a l’expectativa de qualsevol sorpresa per part dels elements separatistes que es refugien aquí, i amb els mitjans de què disposa, es va adonar a temps del que tramaven.” El cònsol també posava en valor les converses que havia dut a terme amb l’alcalde de Tolosa per evitar “la nota d’escàndol que es volia donar i la manifestació catalanista que es tenia preparada”, i descrivia d’aquesta manera histèrica una jornada eminentment literària: “Es va tractar d’una estrident manifestació de catalanisme, explotant els temes de pàtria, fe i amor per entonar l’himne a la Nació Catalana oprimida pel despotisme dictatorial d’un govern de Castella i per presentar-se al món estranger com un poble assedegat d’ideal i de fe en els seus destins, però esclavitzat per l’injust jou d’un poble tirànic.” Malgrat les seves gestions, Antonio Gullón no se n’estava de destacar: “Els elements catalanistes de Tolosa, en contínua comunicació amb els separatistes de Barcelona, no menyspreen cap moment per donar fe de vida i dur a terme a l’estranger una tasca política de desprestigi i ofensa per a Espanya.”

El cònsol no només es dedicava a espiar, sinó també a sabotejar. El 16 de juny del 1924 informava l’ambaixador que havien aparegut segells catalanistes en espais cèntrics de la població o a la façana de l’edifici de Correus i que havia donat ordres precises al personal al seu servei: “He fet que desapareguin i que s’arranquin immediatament.” Gullón també havia aconseguit tenir coneixement de les gestions internacionals dels independentistes catalans i destacava: “Es mostren molt optimistes i enardits amb el resultat de les gestions davant la Societat de Nacions, ja que asseguren que tenen el suport incondicional dels petits estats que van aconseguir la independència al final de la guerra europea i que els han promès el seu vot a favor del reconeixement de l’oficialitat legal de l’idioma i de la seva independència com a nació.” Les preocupacions del cònsol, però, no se centraven només en les gestions diplomàtiques dels catalans, sinó en uns temes aparentment poc perillosos per a la integritat d’Espanya: “S’han enviat col·leccions de segells separatistes perquè es col·loquin a les cartes i espais públics [...]. El director de la Coral [Josep Fontbernat] ha rebut una gran remesa de mocadors, amb els colors separatistes, que ha repartit entre tots els orfeonistes, els quals els porten constantment en un lloc visible de la vestimenta, fent-ne ostentació.”

En la seva particular croada contra els catalanistes, les autoritats espanyoles pressionaven constantment les franceses. Una bona prova d’això la tenim en la celebració de l’Aplec d’Occitània. Dies abans, Gullón informava que havia mantingut una “llarga entrevista” amb el prefecte i que li havia deixat clar que “havia arribat l’hora de parlar clar i de saber si les autoritats franceses eren realment amigues d’Espanya o si, semblant-ho, emparaven i toleraven les maniobres catalanistes, que ja són massa freqüents, sospitoses i intolerables”. També s’havia entrevistat amb un càrrec municipal, al qual li havia dit que “no podia tolerar durant més temps el doble joc a dues cares de la Municipalitat de Tolosa i que donar prerrogatives i bel·ligerància als elements catalanistes era senzillament i simplement fer política antiespanyola”. El cònsol va intentar evitar que se celebrés l’aplec, en què estava prevista l’assistència de Macià, però no se’n va sortir, i aleshores va centrar els seus esforços a impedir que s’inclogués Els segadors en el repertori. El dia del concert, un comissari de policia va advertir Josep Fontbernat que si es cantava l’himne oficiós de Catalunya els detindrien a ell i a Macià i els expulsarien del país. Però Fontbernat no va acatar l’ordre i el cor cantà com si res –“les noies (les de la coral) cantaven blanques amb l’angoixa que després em ficarien a la presó”, tal com explicaria el mateix Fontbernat–. El problema, per a les autoritats espanyoles, no era només el cant d’Els segadors, sinó el discurs que va pronunciar Francesc Macià, en francès i en català, en què va exposar “amb tota la seva cruesa, el seu ideari polític enmig de frases despectives per a la nació espanyola i els seus governants, que van provocar que un delegat de l’autoritat el cridés a l’ordre”. Malgrat tot, el líder d’Estat Català va seguir el seu discurs com si res i fins i tot es va cantar Els segadors per a desesperació del cònsol.

TEMPTATIVA FRUSTRADA

El seguiment de l’independentisme no només se centrava en l’activitat propagandística, sinó també en els preparatius per enfrontar-se militarment a la dictadura de Primo de Rivera. A finals del 1924, el cònsol de Tolosa enviava un llarg informe a l’ambaixador de París, José María Quiñones de León, en què l’informava que “els afiliats al partit separatista que dirigeix a França Francesc Macià han entrat en aquest tipus d’actuacions; han creat comitès secrets, fitxers dels agrupats i cada individu adopta una xifra en clau per tal que la seva correspondència sigui anònima”. Tots aquests moviments el portaven a concloure: “En aquest departament l’organització catalanista està prenent un caire militar. No només s’han creat companyies [...], sinó que també es fan operacions d’allistament, amb filiacions dels mossos a imitació de la nostra llei de reclutament, sinó que, segons les ordres circulars que el senyor Macià ha dirigit als grups, la instrucció militar d’aquests, en tota regla, ha començat, fent marxes d’entrenament i se m’assegura que fins i tot ha començat l’aprenentatge en l’ús de les armes, amb instruccions de tir i la construcció de trinxeres.”

La temptativa de Prats de Molló es va frustrar, però el ressò internacional que va aconseguir Macià va ser infinitament superior al que hauria obtingut amb una acció altrament condemnada al fracàs. Durant el judici, seguit amb especial interès per la premsa francesa, el coronel va fer un al·legat a favor de la causa catalana. En la seva primera intervenció va presentar els conjurats catalans com “la persistència de l’esperit rebel de la Catalunya oprimida” i va recordar els anys de lluita contra el domini espanyol. En el seu discurs va incorporar un munt de complicitats adreçades a la societat francesa, com ara: “Nosaltres volem una República Catalana independent i integrant el consorci dels pobles ibèrics. Un estat democràtic i pacífic al costat d’a-questa lliure França per la qual van morir 12.000 voluntaris catalans a Verdun.” També va recordar que el seu objectiu era destruir una monarquia, l’espanyola, que tradicionalment havia estat “enemiga de França” i, d’aquesta manera, convertir Catalunya en una “espècie de Bèlgica dels Pirineus”. Només cal resseguir la premsa francesa i contrastar-la amb l’espanyola per adonar-se que el missatge del coronel va aconseguir l’efecte esperat. En aquella acció, a més, és va començar a gestar el mite d’un Avi disposat a tot per la llibertat del seu país.