Quan ens governen els jutges

La darrera aparició pública i polèmica del TSJC acaba de sortir del forn. Concretament fa només uns dies que el tribunal es va adreçar a la Generalitat per exigir-li el compliment, de manera immediata, de la sentència que imposa el 25% de castellà a les escoles. Amb aquesta decisió, els jutges satisfan les aspiracions de l’associació espanyolista Asamblea por una Escuela Bilingüe, que va sol·licitar l’execució forçosa de la sentència. La guerra que una part de la societat ha declarat a l’actual model d’immersió lingüística i al català ha trobat empara en la justícia. La resposta del govern, d’entrada, va ser crear un nou mac normatiu per incrementar la presència del català a les aules i dotar de més seguretat jurídica el projecte lingüístic de cada centre. La reacció va buscar també un consens ampli que incorporés el PSC i En Comú Podem però, un cop més, el tema ha derivat en una nova polèmica entre Junts i ERC, un cop els primers s’han desmarcat del pacte per la llengua. La ferida segueix oberta. Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural reclamen consens polític però també social. Ara per ara tot són interrogants.

No un, sinó dos cops. El TSJC ha condemnat per desobediència l’expresident de la Generalitat Quim Torra en dues ocasions. La primera li va costar el càrrec, el setembre del 2020, quan el Tribunal Suprem va ratificar la decisió prèvia del TSJC. Va pagar car –any i mig d’inhabilitació i 30.000 euros de multa– fer cas omís de l’ordre del la Junta Electoral Central i negar-se a despenjar una pancarta en favor dels presos polítics durant el període electoral de la primavera del 2019. El 3 de gener passat es posava fi al càstig, però encara tenia pendent una altra sentència per fets similars ocorreguts el setembre del 2019, amb una altra pancarta amb un llaç groc que lluïa al balcó de la Generalitat. També es va negar a retirar-la. L’11 de maig, Quim Torra va ser condemnat a quinze mesos d’inhabilitació.

El cas de Quim Torra va servir de precedent per al que vindria més tard: la inhabilitació del diputat de la CUP i secretari tercer de la mesa del parlament, Pau Juvillà. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el va condemnar, el desembre del 2021, a sis mesos d’inhabilitació i a una multa de 1.080 euros per un delicte de desobediència. Juvillà estava acusat de negar-se a retirar llaços grocs en suport als presos polítics de la Paeria de Lleida durant les eleccions municipals del 2019, quan ell era regidor del municipi.

Les decisions a l’entorn de la gestió de la covid han estat marcades pel filtre continu dels tribunals, que han avalat o tombat les mesures que el govern català, assessorat pels experts, anava prenent en funció de les dades epidemiològiques. Les denúncies dels col·lectius que sentien que les mesures preses coartaven els seus drets també han contribuït a atorgar un paper principal als jutges. El 20 de gener del 2020, per exemple, el TSJC va veure amb bons ulls seguir limitant les reunions socials a un màxim de deu persones, alhora que va avalar el passaport covid. El 29 de juliol del mateix any, va autoritzar l’obertura dels gimnasos, dels espais esportius i dels cinemes, amb una resolució que, entre d’altres, reduïa l’activitat de les empreses de serveis i el comerç minorista al 50% del seu aforament i mantenia les restriccions en bars i restaurants tot i l’obligació de tancar les terrasses a les 12 de la nit. El TSJC també ha tombat mesures que el govern volia posar en marxa, com ara aplicar el toc de queda en 148 poblacions l’agost de l’any passat. El tribunal només va autoritzar a fer-ho en 19. Altres decisions dels jutges que van tenir un fort impacte sobre la població van ser l’autorització del passaport covid per accedir a locals de restauració, gimnasos i residències, el novembre de l’any passat, o quan un mes després, amb l’aparició de la nova variant òmicron, va avalar el toc de queda als municipis amb major incidència i les restriccions a un màxim de deu persones malgrat l’oposició de la fiscalia. L’escola també ha estat sota la mirada dels jutges. El 3 de febrer passat, el TSJC va rebutjar suspendre les mesures a les escoles (diversos col·lectius havien demanat posar fi a la mascareta i el confinament dels no vacunats). En les mateixes dates va rebutjar suspendre el tancament de l’oci nocturn.

Una de les decisions més controvertides dels darrers temps va ser la que va esclafar completament la decisió unànime de tots els partits d’ajornar les eleccions catalanes del 14 de febrer de l’any passat. Just un mes abans de la celebració dels comicis, el consens va ser absolut: les dades de positius per covid, i la previsió d’una nova onada, recomanaven posposar les eleccions fins al 30 de maig. Aleshores va arribar el desconcert. La denúncia inicial d’un particular, contrari a l’ajornament i sol·licitant de mesures cautelaríssimes, va obligar els jutges a posicionar-se i, anant contra tots els arguments polítics i tècnics, van decidir mantenir la data inicial. La sala contenciosa va actuar finalment a partir de la presentació de tres recursos contraris a l’ajornament. Les eleccions es van celebrar sense incidents remarcables.

L’aparició dels jutges quan es tracta d’un tema relacionat amb la llengua ja ha esdevingut un clàssic. El mes d’abril passat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va declarar nul el paràgraf tercer de l’apartat 1.2.2. de les instruccions de les proves d’accés a la universitat (PAU) del 2021 en aquells aspectes que fan referència a la llengua, en considerar que vulnera drets constitucionals. En concret, s’obligava els membres dels tribunals a repartir primer els enunciats de l’examen en català, i només fer-ho en la versió en llengua castellana quan l’alumne ho sol·licités. Ara, un cop el TSJC ha estimat parcialment el recurs contenciós administratiu que va interposar l’Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB), els exàmens s’hauran de repartir en català, castellà i aranès.

L’octubre de l’any passat, el TSJC va frenar en sec la voluntat de la Generalitat d’actualitzar el protocol d’actuació de les administracions davant famílies vulnerables afectades per desnonaments, vigent des del juliol del 2013. En les seves al·legacions, el president del tribunal, Jesús María Barrientos, va argumentar que no es retocaria res almenys mentre estigués vigent la moratòria de llançaments que va aprovar el govern espanyol amb motiu de la pandèmia –reial decret llei 11/2020–, que regula la suspensió del procediment de desnonament i dels llançaments per a llars vulnerables sense alternativa residencial. En aquest cas es preveu que l’òrgan judicial sol·liciti als serveis socials competents un informe que s’ha de trametre entre deu i quinze dies abans per tal de valorar la situació de vulnerabilitat i que s’identifiquin les mesures que cal aplicar. En vista de la documentació aportada i de l’informe de serveis socials, el jutge ha de dictar una interlocutòria en què ha de disposar, si s’escau, suspendre el llançament si es considera acreditada la situació de vulnerabilitat. Malgrat aquest anunci del govern central, traduït en decret llei, les entitats que defensen el dret a un habitatge digne no han deixat de denunciar que durant la pandèmia no han cessat els desnonaments de famílies vulnerables, fins i tot en casos en què els informes previs dels serveis socials advertien que les persones desnonades no tenien on anar a viure i es quedaven completament desemparades.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ordenar el 27 d’abril del 2021 al Departament de Salut que, “sense excuses ni dilacions”, emprengués la vacunació contra la covid dels agents pendents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil destinats a Catalunya, una sentència que remarcava que en un termini màxim de deu dies el percentatge havia de ser el que aleshores tenia el cos de Mossos d’Esquadra: el 77%. El TSJC va acceptar d’aquesta manera la mesura cautelar, sol·licitada pel sindicat Jupol i l’associació Jucil, i avalada per la Fiscalia Superior de Catalunya, que defensava que “hi podria haver hagut discriminació”. En la resolució, la sala confirmava “l’aparença de discriminació” en observar les xifres aportades pel mateix Departament de Salut. En concret, s’indicava que el 24 de març hi havia vacunats un 77% d’efectius dels Mossos d’Esquadra, un 69% de les policies locals i un 78% de la Guàrdia Urbana de Barcelona, mentre que en el cas dels agents de la policia espanyola i els de la Guàrdia Civil, els percentatges eren del 3,6 i el 2,8%, respectivament. El desembre de l’any passat, el TSJC va donar la raó als denunciants i va dictar que la Generalitat havia discriminat aquests cossos de seguretat. El Tribunal Suprem va avalar la teoria. En canvi, el TSJC no va admetre a tràmit i va arxivar la querella contra l’exconsellera de Salut Alba Vergés presentada per sindicats de la Policía Nacional i una associació de la Guàrdia Civil pel retard en la vacunació dels agents de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar, ara fa un parell de mesos, l’ordenança de la zona de baixes emissions de Barcelona que prohibeix als vehicles més antics, i per tant més contaminants, entrar al perímetre delimitat per les dues rondes per tal de reduir la pol·lució atmosfèrica. La sala contenciosa va acceptar el recurs presentat per sis associacions que van demanar la impugnació de la mesura i va sentenciar que les restriccions són desproporcionades, que no tenen informes que les avalin i que s’excedeixen en l’àmbit d’aplicació i en el tipus de vehicles exclosos. Malgrat la sentència, les restriccions segueixen encara ara en vigor, atès que cap dels demandants no va sol·licitar que l’anul·lació entrés en vigor de manera immediata. La sentència només fa referència a l’ordenança de Barcelona, malgrat que hi ha cinc municipis més que apliquen la mateixa mesura. L’ordenança es va començar a aplicar l’1 de gener del 2020. L’Ajuntament va establir multes per als conductors que hi accedissin amb els vehicles sense etiqueta, considerats els més contaminants. El tribunal no qüestiona la necessitat de millorar la qualitat de l’aire, sinó que revisa “si les restriccions adoptades són proporcionades”. I parla d’un “impacte relatiu” de la mesura aplicada pel consistori barceloní, alhora que fa referència a l’“efecte negatiu” que té la mesura per als propietaris amb menys poder adquisitiu per renovar el vehicle. El govern de Colau va recórrer contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i mantindrà activa la mesura mentre no hi hagi una sentència ferma que l’hi impedeixi. Ara és qüestió d’esperar.

El pla especial urbanístic d’allotjament turístic (PEUAT) impulsat per l’Ajuntament de Barcelona el 2017 va ser una de les iniciatives del govern d’Ada Colau que va aixecar més polseguera, atès que quedava prohibida l’obertura de nous hotels a les zones més cèntriques de la capital catalana. Va trobar defensors i també detractors. El juliol del 2019, el TSJC va tombar la proposta, però el consistori barceloní va presentar un recurs de cassació amb què sol·licitava la nul·litat de la sentència. Els jutges no li van donar la raó. En paral·lel, Colau va contraatacar amb un nou pla d’allotjaments turístics “adaptat al marc normatiu actual”, segons l’Ajuntament. El govern barceloní, actualment, manté la prohibició de llogar habitacions turístiques per períodes inferiors a trenta-un dies i conserva el centre de Barcelona –no així altres barris de la ciutat– com a àrea de decreixement, de tal forma que si tanca un hotel no se’n pot obrir un de nou. La darrera maniobra del consistori barceloní va provocar una pluja de recursos, entre aquests el del Gremi d’Hotels, que espera resposta al contenciós administratiu. El gremi proposa, entre d’altres, que Barcelona pugui recuperar edificis singulars i reconvertir-los en hotels de cinc estrelles. La polèmica del PEUAT segueix ben viva, i els jutges hi segueixen tenint la veu cantant.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar la taxa de l’Ajuntament de Barcelona que grava els pisos buits, fet que va establir un important precedent. La sentència, dictada l’any 2017, resolia un recurs interposat per l’Associació Espanyola de Banca contra la mesura aprovada el setembre del 2016 pel govern municipal a través d’una modificació de les ordenances fiscals. El tribunal va considerar que l’Ajuntament no estava habilitat legalment per crear-la d’acord amb les normes tributàries estatals reguladores de les hisendes locals. A més, recordava que la Generalitat de Catalunya té competències exclusives en matèria d’habitatge. El TSJC va puntualitzar que el municipi sí que podia implementar mesures fiscals que incentivessin l’ocupació d’habitatges buits o que penalitzessin la desocupació permanent i injustificada durant més de dos anys, però sempre conforme amb les competències legals establertes amb l’anomenat impost sobre habitatges buits, creat per llei al Parlament. El juliol del 2019, el Tribunal Suprem va confirmar la nul·litat de la taxa en al·legar, un cop més, que l’activitat gravada per l’esmentada taxa no és competència municipal.